L’Ametlla, el poble on els estiuejants donaven més diners que l’avellana

Actualment la meitat de la població del municipi viu en urbanitzacions

Josep Mas (text)

Per explicar el fenòmen de l’estiueig a l’Ametlla del Vallès s’ha de recular més de cent anys i tenir molt presents tres noms propis que expliquen la transformació de l’Ametlla de poble rural –amb 716 habitants empadronats l’any 1900– a vil·la distingida d’estiueig només una dècada més tard: La propietària de can Xammar de Dalt, Josefa Puigventós, el metge i alcalde Sebastià Bassa, i l’arquitecte Manuel J. Raspall. Perquè el cas de l’Ametlla no va ser com el d'altres poblacions properes com la Garriga o Cardedeu, on l’arribada del tren a finals del segle xix va ser un factor clau per a l’atracció de forasters. Tampoc no hi va influir l’aigua termal que havia estat determinant en pobles com Caldes de Montbui i la Garriga.
L’Ametlla va ser un cas molt especial que va quallar donades les bones condicions climàtiques i paisatgístiques que els barcelonins més rics anhelaven quan arribava l’estiu. I per un altre factor circumstancial que té uns noms molt concrets. El primer és el de la senyora Josefa Puigventós, que va portar els primers estiuejants a casa seva: can Xammar, una casa que després es va dir can Sindreu i, uns anys més tard, can Millet, ara residència de gent gran.
La senyora Puigventós, vídua de Xammar, l’any 1900 va convertir-se sobtadament en propietària de can Xammar, casa i terres, una gran finca que aleshores ja no era rendible. Així que per mantenir la seva extensa família –la seva mare, una germana, un fill de 8 anys i un altre vailet de 12 que després va ser el gran periodista i diplomàtic Eugeni Xammar– se les va enginyar per portar, per trenta duros al mes, dues famílies de Barcelona a passar l’estiu a aquesta gran casa de fora vila que disposava de dormitoris i menjadors suficients per allotjar-los a tots. Aprofitant les seves coneixences dins de l’alta societat barcelonina, va llogar part de can Xammar als Co de Triola –amb domicili fix a la plaça de Sant Jaume– i a la família Fabrés-Ferrer, dues famílies riques que li van solucionar les urgències de l’economia familiar.

Els Xammar, pioners
D’aquesta manera, ni que fos forçada per les circumstàncies, la senyora Puigventós es convertia en la primera promotora de l’estiueig a l’Ametlla. Ho reivindica el mateix Eugeni Xammar a l’imprescindible article Seient de primer rengle. Naixença i creixença d’un centre d’estiueig, escrit l’hivern de 1972 i publicat al número 19 de la revista Lauro del Museu de Granollers l’any 2001: “La meva mare va demostrar un instint precursor indiscutible. (…) Donar-se compte de que disposava d'un espai inútil que el podia llogar a gent més o menys rica de Barcelona, desitjosa de passar l'estiu a fora en un indret poc freqüentat, amb aires sanitosos i boscúries a l'abast de la mà”. Seguint l’exemple de la senyora de can Xammar de Dalt, els seus familiars de can Xammar de Baix van fer el mateix i van ostatjar en una part de la seva gran casa la familia del doctor Grífols, metge homeòpata barceloní i ascendent dels propietaris de la multinacional Grífols.
El doctor Grífols devia queda satisfet de la seva estada estiuenca a l’Ametlla i, al cap de poc, va fer-se fer una casa, ja inexistent, a davant del parc, enmig del poble. Segons Xammar, “el primer foraster que va decidir afincar-se a I'Ametlla i fer-s'hi una "torre" fou el doctor Grífols, el qual va encarregar a un arquitecte de la seva confiança la construcció d'una casa, que pel seu estil estrafolari, ampla de baix i estret de dalt, hauria pogut servir de pagoda a Siam o a Birmània. L'exemple del doctor Grífols va ser immediatament seguit per una família amiga, la senyora vídua de Lucas, el seu fill Víctor i les seves filles, propietaris d'una fàbrica de cordons de sabates”. Eugeni Xammar sentia una forta aversió cap a l’arquitectura modernista que s’imposava a Catalunya en aquells primers anys del segle xx. Quan la seva mare es va malvendre can Xammar a l’industrial cotoner Joan Millet, aquest va fer-la reformar l’any 1908 per l’arquitecte Manuel J. Raspall. Valorant-ne el resultat final, Xammar deia: “Obra d'en Joan Millet, o més exactament d'un amic seu arquitecte anomenat Raspall (hi ha noms simbòlics) és la reforma radical de can Xammar. De l'aspecte extern del vell mas, no en va romandre més que els finestrals gòtics de la façana principal. Tota la resta se'n va anar materialment enlaire i la vella casa pairal dels meus avantpassats és avui, tal com es presenta a l'espectador, una vertadera mona de Pasqua amb l'inconvenient, si la comparem amb les mones de Pasqua dels germans Moncau, pastissers a I'Ametlla, de no ésser comestible”. Així de crític es manifestava el periodista Xammar rememorant els seus anys de joventut després de seixanta anys d’anar pel món.

L’alcalde Bassa i l’arquitecte Raspall
El doctor Sebastià Bassa i Barbany, alcalde des de 1902 a 1915 i metge del poble des de 1894 fina a la seva mort l’any 1935, i Manuel J. Raspall, arquitecte municipal des de 1906 a 1912, són els altres dos noms propis principals de la conversió d’aquella Ametlla rural de finals del xix a vila residencial i d’estiueig seguidora del patró de ciutat jardí que s’estilava aleshores. Aquest model va donar singularitat pròpia a l’Ametlla, però també li va portar alguns problemes derivats com, per exemple, la falta d’una centralitat urbana potent que, a hores d’ara, encara no ha aconseguit consolidar. Els primers anys de mandat de Bassa van anar aparellats amb l’embranzida juvenil de Raspall com a arquitecte i urbanista. A més de l’obertura de carrers, es va construir un cafè públic, obra de Raspall, i un teatre. I l’any 1907 es va aprovar un Pla General d’Urbanització que va ordenar el creixement del municipi i el va obrir a l’estiueig amb famílies de cognoms tan coneguts com Millet, Maragall, Maristany, Guarro... entre molts d’altres. Un dels nous eixos senyorials va ser el Passeig, paral·lel al camí tradicional. Aquesta va ser una de les principals vies traçades en el nou eixample que, a l'extrem superior, es tancava amb l‘edifici de l'Ajuntament i les escoles, dues obres que també portaven la firma de l’arquitecte Raspall, segons s’indica a la Guia del Modernisme d’Estiueig de l’Ametlla del Vallès, editada pel Consell Comarcal.
Segons la valoració que en feia el cronista local Josep Badia i que es recull en el Diccionari d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental, en els anys de l’alcalde Sebastià Bassa, “es van dur a terme les realitzacions més decisives per al futur desenvolupament de l’Ametlla. Gràcies a la seva gestió [...] el Dr. Bassa canvià la fesomia de l’Ametlla de tal manera que, d’un poblet sense relleu, mancat d’ambició i d’esperit de progrés, en feu una petita vila ordenada urbanísticament de cara al futur, amb diferències notables respecte als poblets del seu entorn”.
L’Ametlla va anar creixent a poc a poc i els “colonials”, com els anomena Xammar, també. Com solien fer els estiuejants dels pobles de la rodalia, es relacionaven entre ells i organitzaven activitats de lleure. L’escriptor ho explica amb detall: “Els estiuejants es passejaven col·lectivament. Es trobaven davant de can Bachs, davant de can Ramírez, davant de can Grífols i arrencaven tots plegats de can Carifeu per anar en comitiva a la font i al prat de can Draper, demà a la Mina de can Carbonell, un altre dia a la font i el torrent de ca l'Arenys i certs dies poc freqüents, car la caminada de mitja hora era considerada massa llarga, cap al prat i la font de can Plantada. La comitiva tornava a casa quan es feia fosc i com que aleshores, per la Mare de Déu d'agost a les set ja era fosc, els més emprenedors esperaven l'hora de sopar a can Grífols o a can Ramírez tot ballant al so dels respectius aristons. Una comitiva de cinquanta o més persones, formada amb l'únic objecte de sortir a passejar i a beure aigua fresca a les fonts de la rodalia d'un poble com l'Ametlla, és un espectacle avui inimaginable”. I més enllà de descriure aquestes activitats de primers de segle, Xammar també valorava els anys posteriors: “Durant la primera meitat de la quarta dècada de la centúria, es calculava que els estiuejants de l'Ametlla eren més d'un miler. Era a l’època que un coneixedor de l'economia local va dir: els forasters donen avui més diners que l'avellana”, un cultiu preuat a tota la zona.
L’arquitecte Manuel J. Raspall, al costat de l’alcalde Bassa, va fer la planificació moderna del poble perquè pogués créixer de forma ordenada i, al mateix temps, va ser l’artífex d’algunes cases i torres que es van construir en aquella primera dècada del xx. L’any 1906 va fer El Cafè, el primer del poble, i un teatre annex, en un solar que havia cedit l’alcalde per a tal fi. El Cafè és un edifici clarament modernista en els seus elements constructius, però no té la gran sumptuositat que l’arquitecte va donar, per exemple, a la torre de can Xammar. Cal Barber, de 1904, i l’Ajuntament i les escoles construïdes entre 1910 i 1913, són altres construccions populars de l’arquitecte Raspall, que en aquell moment a la Garriga estava fent moltes de les grans torres del Passeig. Una de les caes d’estiueig que encara destaca a l’Ametlla actual és Villa Lola, edificada a la confluència dels carrers de la Torregassa i Pompeu Fabra. Es va fer l’any 1911 com a residència d'estiueig de la família del comerciant barceloní Antoni Rosselló, amb projecte del mestre d’obres –títol que després va ser el d’arquitectura– Ramon Ribera. Envoltada de jardins per davant i per darrera, la casa tenia originalment només planta baixa i terrat, però en una reforma feta el 1992 s'hi van afegir un pis i un soterrani habilitat com a garatge. De tota manera, Villa Lola encara manté la personalitat decorativa de les façanes originals.

L’autovia de l’Ametlla i les urbanitzacions
D’aquella Ametlla d’estiueig de fa cent anys en queda poca cosa, però el poble encara conserva un perfil residencial fort degut a la planficació urbanística esmentada, però també per les urbanitzacions que van fer-se per interessos especulatius i sense cap control a finals del franquisme –anys seixantes i setantes– i que potser sense pretendre-ho, van tenir el favor de Joaquim Buxó, Marquès de Castellflorite i president de la Diputació des de 1949 a 1967, amb torre a l’Ametlla. Ell va ser el responsable polític de la transformació de l’antiga carretera que unia Granollers i l’Ametlla en una autovia de tres carrils que va inaugurar l’any 1966 el general Franco. Aquesta nova infrastructura viària va facilitar moltíssim l’accés a l’Ametlla des de Barcelona tant al Marquès, que hi tenia la residencia d’estiu, com a molta altra gent interessada a fer-se una segona residència fora de la capital. L’oferta de solars en promocions que es menjaven boscos sencers amunt de la muntanya es multiplicava sense fre i, en pocs anys, a tota la zona de Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Bigues i l’Ametlla, les urbanitzacions van créixer com bolets…
Ara mateix, la meitat dels 8.360 habitants de l’Ametlla resideixen a les urbanitzacions, sovint aliens a la vida del poble. A més de can Camp, integrada a la trama urbana des de fa dècades, hi ha almenys set urbanitzacions més als afores, la més important de les quals és El Serrat, amb més de dos mil habitants, enfilada cap a Puiggraciós. Les altres són Mas Fabrera, Santa Creu, Mas Dorca, Pinar i Portús, can Reixach i can Plantada.
Totes aquestes zones han anat creixent a poc a poc amb construccions que primer van ser senzilles i pensades només com a segona residència per a passar-hi els caps de setmana i que, ara, ja ben entrat el segle xxi, s’han transformat en habitatges per viure-hi sempre. Les urbanitzacions han fet més fàcil disposar d’una casa aïllada amb jardí en una zona natural, però al mateix temps, han allunyat els seus habitants enllà del poble i han encarit de forma molt notable els serveis municipals que s’han de prestar. Comptat i debatut, el balanç és negatiu i, a hores d’ara, seria impensable fer-ne més perquè s’ha imposat el model de creixement en taca d’oli, molt més racional, i perquè les normes urbanístiques són molt més restrictives que fa cinquanta anys, quan es tirava pel dret però amb el beneplàcit de les autoritats franquistes del moment.
Acabem amb Eugeni Xammar. En l’article de 1972, ja era conscient dels molts canvis que hi havia hagut a les darreres dècades: “En el curs de tres quarts de segle, les relacions entre els estiuejants i la gent del poble i les relacions entre els mateixos estiuejants, han sofert una sèrie de successives modificacions i una alteració essencial de la seva estructura”. Com ja apuntava doncs l’escriptor, l’Ametlla va passar de l’estiueig a les segones residències que ara ja són cases de viure-hi tot l’any.
L’Ametlla, el poble on els  estiuejants donaven més  diners que l’avellana

Una imatge de can Xammar, a inicis del segle xx. Després es va dir can Sindreu i, més tard, can Millet. Foto: Foto Museu Virtual de la postal.

El Cafè, obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall, de l’any 1906. Foto: Josep Mas.

Una imatge aèria del Passeig, d’inicis del segle XX. Foto: Museu Virtual de la postal.

Imatge feta davant de la Villa Rosita de l’Ametlla a l’any 1917 que mostra els components de la sarsuela/obra de teatre Los cadetes de la reina amb què els estiuejants entretenien les seves hores de lleure. Foto: Fons Josep Badia i Moret. Arxiu Històric Municipal de l’Ametlla del Vallès.

Una imatge del Passeig de l’Ametlla del Vallès, d’inicis del segle XX. Foto: Museu Virtual de la postal.

Estiuejants al bosc de la Mina. La imatge és anterior al 1936 perquè el bosc no es va talar fins a l’esclat de la Guerra Civil. Foto: Fons Josep Badia i Moret. Arxiu Històric Municipal de l’Ametlla del Vallès.

Villa Lola, obra de Ramon Rbera, construïda l’any 1911. Foto: Josep Mas.

La casa Lucas i la torre Grífols, al mig. Foto: Fons Josep Badia i Moret. Arxiu Històric Municipal de l’Ametlla del Vallès.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara