El llarg conflicte per la terra a la Matadepera residencial

L’estiueig va ser el motor immobiliari inicial de la transformació urbanística del poble situat al peu de la Mola

Raül Aguilar Cestero (text)

Matadepera va viure una gran transformació social durant el segle xix que va convertir els amos de les antigues cases pairals –que tradicionalment havien treballat la terra en règim de propietat familiar– en propietaris absentistes que, en molts casos, vivien a Terrassa fent vida de senyors i arrendaven les terres a pagesos rabassaires nouvinguts que vivien al nucli urbà. En començar el segle xx, la majoria del mig miler d’habitants del poble es dedicaven al cultiu de la vinya i els cereals i als treballs del bosc (forns de calç, carboneres), com a arrendataris o assalariats.
Al segle xix el cultiu de la vinya s’havia estès per la plana i els turons de Matadepera, però al voltant de 1880 la plaga de la fil·loxera arreu de Catalunya va obligar a replantar tots els ceps i va provocar la crisi del sistema d’arrendament de la rabassa morta, que durava el temps de vida dels ceps. La mort dels ceps va empènyer els propietaris de terres a imposar nous contractes d’arrendament, més curts i favorables als seus interessos, que van agreujar la difícil situació social dels rabassaires.
La repatriació de capitals de Cuba i la neutralitat d’Espanya a la primera guerra mundial van impulsar un ràpid creixement industrial a les ciutats veïnes de Matadepera, Sabadell i Terrassa, donant lloc a l’aparició d’una fornada de nous rics que la van triar com a poble d’estiueig i repòs per la cura de malalties respiratòries. De fet, Matadepera ja era coneguda amb aquest atributs entre les classes benestants catalanes des de finals del segle xix, gràcies al fet que l’escriptor Àngel Guimerà hi passava llargues temporades, convidat pel seu amic Pere Aldavert.

Un negoci ràpid
La creixent proliferació de residències d’estiueig de la burgesia de Terrassa, Sabadell i Barcelona durant les primeres dècades del segle xx va obrir una nova possibilitat de negoci per als propietaris de terres de Matadepera. Les terres de cultiu i els boscos de Matadepera eren de secà i d’escàs valor, però la seva la parcel·lació i venda per a la construcció de torres en feia augmentar el preu i possibilitava un ràpid enriquiment. L’únic impediment dels propietaris per parcel·lar i vendre un terreny era fer fora el rabassaire o parcer que tenia arrendada la terra. Una pràctica que s’acostumava a fer sense gaires miraments i en la qual els pagesos sempre tenien les de perdre.
El creixent malestar del camp català davant les pràctiques abusives dels propietaris va portar molts pagesos rabassaires a organitzar-se en la defensa dels seus interessos. Així, l’any 1922 naixia el sindicat agrícola Unió de Rabassaires, el principal objectiu del qual era el reconeixement dels drets de la pagesia i l’estabilitat dels contractes de conreu. En aquell procés, els rabassaires van entrar de ple en la modernitat, van adquirir consciència social i política, es van organitzar entorn d’un gran sindicat i durant la segona República van participar activament en la vida pública i política del país. Van determinar els resultats de les eleccions municipals i al Parlament de Catalunya i van aconseguir que el seu missatge fos escoltat. La Llei de Contractes de Conreu de la Generalitat Republicana de 1934 regulava, per primera vegada, l’arrendament agrícola d’una forma similar a com es feia als països de l’Europa occidental, permetent que els pagesos arrendadors poguessin comprar la terra que treballaven. Però la Llei va ser fortament atacada pels propietaris de terres catalans, organitzats al voltant de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que van recórrer a la dreta espanyola més exaltada per denunciar la llei davant del Tribunal Constitucional de la República, amb el suport de la dreta catalana de la Lliga.

La fi de les reformes agràries
Els fets d’octubre de 1934 i la repressió posterior contra el govern de la Generalitat van impedir l’aplicació de la nova Llei de Contractes de Conreu i el fracàs de la insurrecció va desfermar la revenja dels propietaris de terres contra el moviment rabassaire amb desnonaments, detencions dels líders locals del moviment, tancament dels sindicats agrícoles i l’aturada de totes les reformes agrícoles republicanes en marxa. L’any 1935 va ser molt tens al camp català i també a Matadepera. Amb la victòria de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 es va reprendre la via reformista republicana, però el fallit cop d’estat de juliol d’aquell any i l’inici de la guerra civil, seguit del règim franquista, van posar fi a les reformes agràries republicanes i als anhels rabassaires.
La fugida dels propietaris de terres després del cop d’estat de juliol de 1936 va convertir, de facto, els pagesos rabassaires en propietaris de les terres que cultivaven des de feia generacions. La nova realitat social va ser reconeguda per la Generalitat l’any 1937, però els pitjors malsons rabassaires es van fer realitat amb la victòria franquista a la guerra civil. El règim franquista va imposar una contrarevolució agrària al camp inspirada en el model feixista italià i tot el que aquest suposava de control social, repressió i impunitat per fer i desfer sobre la política local en favor dels interessos dels principals propietaris de terres. A Matadepera el sindicat rabassaire i els partits polítics van ser desmantellats, les seves propietats embargades i els seus militants detinguts i jutjats per tribunals militars organitzats per castigar tots aquells que no havien donat suport a l’alçament feixista. A Matadepera es van declarar sis condemnes a mort, de les quals quatre van ser aplicades, i desenes de persones van passar un bon grapat d’anys a les presons i en batallons de treballadors franquistes en condicions deplorables abans de poder de tornar al seu poble, on també van ser objecte de control i vigilància durant anys. Els propietaris van desnonar i expulsar els pagesos que van voler de les seves terres, els van substituir per d’altres sense cap mena de dret contractual i van obligar a la resta a sotmetre’s a les seves noves condicions, com ara pagar les rendes no abonades dels anys de la guerra.

Segona onada parcel·lista
Aliens a aquesta realitat i només uns mesos després del final de la guerra, l’estiu de 1939, les classes benestants que havien sortit victorioses de la guerra a Terrassa, Sabadell i Barcelona van tornar també a Matadepera a passar l’estiu. Alguns d’aquells estiuejants de fora del municipi van veure en aquell fenomen de l’estiueig un bon negoci en el qual invertir i van començar a comprar terres als principals propietaris del poble per parcel·lar-les i vendre-les, donant peu a una segona onada de torres d’estiueig al voltant del nucli urbà.
Durant les properes dècades, la pagesia arrendatària de Matadepera, desposseïda de qualsevol mena de dret sobre la terra per part del règim franquista, va ser expulsada progressivament de les terres i de les masies on havien fet de masovers durant generacions per construir-hi residències d’estiueig per a les classes benestants del nou règim. L’espoli i la repressió sobre la pagesia de la postguerra va destruir la cultura i la societat rabassaire per sempre i va transformar el paisatge de pobles que, com Matadepera, van ser absorbits per les àrees periurbanes de les grans ciutats. En aquell nou context, els pagesos de Matadepera es van veure obligats a deixar l’agricultura per treballar de paletes, pintors, perruquers, jardiners i altres serveis o a la indústria de Terrassa i Sabadell. Les dues comunitats, autòctons i estiuejants, vivien segregades i pràcticament no es relacionaven, fins al punt que els estiuejants muntaven el seu propi envelat de Festa Major i tenien els seus clubs exclusius.

El boom del desarrollismo
El gran boom immobiliari va arribar a Matadepera durant els anys del desarrollismo, després de les tràgiques rierades de 1962. Aquell desastre va fer que els més grans propietaris de terres de Matadepera optessin per abandonar paulatinament les explotacions agrícoles i forestals en règim d’arrendament i es decantessin pel negoci immobiliari de les urbanitzacions. Durant els anys seixanta, a més, les noves urbanitzacions van passar a convertir-se en primeres residències en un procés que va ser tan ràpid que, a finals de la dècada dels setanta, els nous residents ja superaven els residents autòctons. A aquelles alçades l’estil de vida i les pautes culturals dels nous habitants de Matadepera ja no tenien res a veure amb el món rural de la postguerra o d’abans de la guerra. Els nous residents no només procedien del món urbà, tenien una mentalitat urbana i treballaven a la ciutat, sinó que pertanyien a les classes socials més acomodades, que eren les úniques que es podien permetre comprar una propietat a l’exclusiu mercat immobiliari de Matadepera.
L’estudi del cas de Matadepera permet demostrar que aquell procés urbanitzador va estar ple d’irregularitats: es van continuar expulsant pagesos arrendadors de les terres agrícoles; va predominar el frau fiscal per part de promotors i propietaris amb la connivència de les autoritats locals i de la hisenda franquista; van proliferar les estafes immobiliàries i les construccions il·legals; es va construir sense tenir en compte els serveis necessaris per a la població, hipotecant les hisendes dels futurs ajuntaments democràtics; es va trencar l’equilibri ecològic existent introduint un sistema altament depredador i, finalment, es va crear una veritable reserva de sòl urbanitzable de baixa densitat a tota la falda del massís de Sant Llorenç que, inicialment, va voler ser ordenada en forma de Parc Natural.
Davant de la construcció indiscriminada i abusiva d’urbanitzacions dins del Parc Natural de Sant Llorenç, a mitjans dels setanta van aparèixer les primeres protestes de col·lectius relacionats amb la muntanya com ara entitats excursionistes, grups científics i associacions de veïns. Aquest incipient moviment ecologista, esperonat per les noves possibilitats de canvi polític existents durant la Transició, va rebre el suport dels sindicats i partits polítics antifranquistes fins que, finalment i amb l’arribada de la democràcia, van aconseguir aturar les urbanitzacions dins del Parc Natural. Segons el pla general PGO de Matadepera de 1983, amb els plans urbanístics aprovats durant el franquisme, Matadepera, que aleshores tenia poc més de dos mil habitants, s’hauria convertit en una ciutat residencial de més de 60.000 habitants, amb cases que arribarien fins al darrers cingles del cim de la Mola. Una autèntic despropòsit urbanístic incentivat per la cobdícia, la corrupció i la impunitat del franquisme, que el moviment ecologista i la nova democràcia van aconseguir aturar.
La nova legislació i el nou ordenament del territori aprovat en democràcia va redimensionar el negoci immobiliari de Matadepera, deixant marge per al seu creixement futur, però no va modificar el model urbanístic residencial de grans parcel·les. La baixa densitat de població i la despesa sumptuària de recursos que aquest model de població dispersa representa -triplicant, per exemple, el consum d’aigua per habitant respecte a ciutats del seu entorn- s’ha demostrat ecològicament insostenible i ha acabat per esgotar, pràcticament, el sòl disponible a Matadepera.
Sota els carrers i les cases de la idíl·lica vila residencial de Matadepera s'amaga la memòria històrica d'un passat agrícola.
El llarg conflicte per la terra a la Matadepera residencial

Grup de propietaris i rabassaires en mig d'una vinya amb Sant Llorenç del Munt de fons . Foto: AMMAT, 731, Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, s/d., autor desconegut.

Cartell publicitari instal·lat davant de l'Hostal del Sol on es pot llegir “Matadepera. Vacaciones todo el año”. Foto: AMMAT, 535. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, 168, Miquell Ballbé i Boada.

Vista panoràmica de Matadepera. Foto: AMMAT, 155. Col·lecció Bellós,1950, Albert Bellós Agulló

Grup de persones de l'alta societat passejant pel camí de can Pobla. Foto: AMMAT, 681. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, 1903, autor desconegut

Plaça del Pla de Sant Llorenç en construcció. Foto: AMMAT, 2493. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, 1968, Joan Bros.

El tio Simón amb el seu cavall fent un descans abans de continuar llaurant la terra. Foto: AMMAT, 639. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, s/d, autor desconegut

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara