Catalunya té mil anys? Ho pregunto a Josep M. Salrach i Marés, avui catedràtic emèrit d’Història Medieval de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Li dic que no em respongui d’entrada, que ho faci una mica més endavant. Abans vull esbrinar com s’arriba a respondre aquesta qüestió. Què porta a un vallesà, a viatjar cada dia en el temps i a conviure a través dels arxius entre homes que van trepitjar aquest sol fa tants segles?
Sé aviat que no m’equivoco. Si hi ha algú que pot respondre la qüestió, aquest és en Salrach. Fixeu-vos. El vespre del passat 30 de maig va dedicar el seu discurs d’ingrés a la secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans a l’any 971 per tractar ‘L’assassinat de l’arquebisbe Ató i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya’. És, definitivament, el meu home. No en va aquest estudiós, nascut l’any 1945 a Llinars del Vallès, és un dels medievalistes capdavanters de la historiografia catalana recent i un dels màxims experts en l’alta edat mitjana i la Catalunya carolíngia. Sense discussió possible. La seva basta obra l’avala. No m’hi calen circumloquis.
Salrach no ha deixat mai d’estar vinculat a la seva comarca. A Llinars hi té casa, on passa els caps de setmana i les vacances. Als onze anys ja treballava. A la població natal va compaginar feina amb els estudis fins als setze. Aleshores, en una edat en què ja llegia Marcel Proust, va fer la baixada a Barcelona.
Seguir estudiant no li va resultar senzill. Com que la seva família no es podia permetre segons quines despeses va continuar treballant. Feia el batxillerat nocturn a l’Institut Maragall després d’una jornada a CEAC, la coneguda editora d’estudis per correspondència, primer com a mosso i després en el departament de devolucions. Fins que l’escultor Frederic Marés, germà del seu avi matern, va aparèixer a la seva vida. Marés, que avui té un museu esplèndid a tocar a la catedral de Barcelona, va obrar com pertocava i es va fer càrrec de les despeses del jove. D’aquesta manera Salrach va poder estudiar el sisè de Batxillerat i el curs preuniversitari a l’Institut Milà i Fontanals. “Allí hi havia un professorat fins i tot millor del què després em vaig trobar a la universitat”, assegura rotund.

Llegint, se n’aprèn
Quan va ser l’hora d’escollir carrera va optar per matricular-se a Lletres a la Universitat de Barcelona. “Sempre m’havia agradat llegir i fins m’havia plantejat d’esdevenir escriptor”, reconeix. Va continuar aleshores treballant i estudiant.
El professor de literatura llatinoamericana Joaquim Marco Revilla, que treballava per a Salvat, va oferir-li feina per hores a l’editorial. “Consultant articles per fer entrades per l’enciclopèdia vaig aprendre tant que vaig acabar la carrera en quatre anys en comptes dels cinc preceptius”. Allí va coincidir amb un altre historiador il·lustre, Ramon Gabarrou. I també amb els germans Ernest i Enric Lluch i Raimon Obiols. La feina a Salvat, que li va durar un bon grapat d’anys, també li va despertar a través de les múltiples lectures l’interès per l’època medieval, “més que no pas la universitat”. Una vegada llicenciat el 1969, va iniciar la tesi doctoral sobre els orígens del comtat de Besalú. Li va encaminar Joan Bastardes, el professor de llatí medieval.
Després de llegir-la, l’any 1974, li van oferir de fer de professor adjunt d’història medieval. Va estar de xamba. El professor titular va plegar i ell aviat es va veure amb una assignatura pròpia que versava sobre la Corona d’Aragó i que va fer gairebé vint anys. Com que ho compaginava amb la Salvat, ell feia el torn de vespre i l’historiador Jaume Sobrequés el de matí.
Entre els seus referents acadèmics parla de Ramon d’Abadal, Pierre Vilar i Guy Bois de la Universitat París VII. Però, sobretot, de Pierre Bonnassie, professor de la Universitat de Tolosa, que va sacsejar els fonaments de la historiografia catalana en els anys setanta i vuitanta en posar el feudalisme català com a exemple europeu de primer ordre. Fou una figura clau en l’estudi de la Catalunya del segle x i xi amb obres com La Catalunya de mil anys enrere.

Fruit d’un procés
Salrach va deixar la UB el 1993 per passar a la UPF i és en gran mesura continuador de les seves tesis i és, en aquest sentit, el gran especialista en l’alta edat mitjana a Catalunya, encara que ha fet incursions en altres temes i períodes. També ha estat sempre amatent a la divulgació de la Història i considera que professors com l’Emili Giralt, amb qui va col·laborar, i Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Josep Fontana “n’han estat grans divulgadors”.
Això està molt bé, professor Salrach, però no ho demorem més, si us plau, Catalunya és o no és una nació mil·lenària? Així ho va celebrar amb tota mena de fastos l’any 1988 el govern Pujol aprofitant que el 988 Borrell II, comte de Barcelona, havia trencat el vassallatge que el lligava a Hug Capet, rei dels francs. I bé?
“Catalunya té mil anys en el mateix sentit que parlem d’Amèrica abans que la bategés Amerigo Vespucci. D’alguna manera li hem de dir”, comença. “I a partir del segle xii ja apareix clarament el nom ­–continua. Al llarg dels segles x i xi s’inicia un procés en un espai concret a partir de les ganes de poder d’unes famílies comtals del món carolingi que amb el temps adquireix identitat política pròpia amb característiques d’estat-nació i que l’acosten a la nació política”. Precisa, però, que “fixar-ho en una data va ser una exageració”. I rebla, “el què considerem l’origen de Catalunya és fruit d’un procés”. I és quan arribem aquí que tot em queda més clar.