L’empremta modernista de l’estiueig

El Vallès és farcit d’edificis d’arquitectes virtuosos, on destaquen Manuel J. Raspall i Eduard M. Balcells

Lluís Cuspinera i Font (text)

El fenomen de l’estiueig va néixer a mitjans de segle xix, quan les famílies burgeses, sobretot barcelonines, es van expandir pel pla de Barcelona, i amb la millora de les comunicacions per carretera i ferrocarril, es van relacionar fàcilment amb les poblacions de l’entorn que oferien un millor clima, espais naturals i aigües termals i medicinals, consolidant així canvis defensats pels higienistes. Pretenien descansar de les activitats hivernals, buscant activitats esportives i relació social.
Els primers indrets escollits del Vallès van ser la Garriga i Caldes de Montbui pel fet de disposar des de mitjans de segle xix d’oferta balneària, i tot seguit s’hi van incorporar Cardedeu, l’Ametlla, el Figueró-Montmany, Cerdanyola, Castellterçol i Sant Feliu de Codines com a destins principals. Es pot dir que el Vallès és la comarca barcelonina que ofereix més solucions a aquestes demandes de la naixent societat benestant, que es desplaçava a fer llargues estades d’estiu en indrets diferents als habituals.
L’estiueig va portar els models de la vida urbana fora de les ciutats, en uns patrons exclusius de la burgesia que van arribar fins a la meitat del anys trenta. L’estiueig començava a l’entorn de la festivitat de Sant Joan fins a final de setembre, es podia fer en edifici propi o llogat, en edificis de nova planta o reformats, transformant l’antiga casa de poble en una moderna casa d’estiueig, incorporant les noves tecnologies. Els de propietat facilitaven l’arrelament de l’estiuejant a la vila i amb els vilatans. També es van recuperar masies, que es van dotar de les millores necessàries per equiparar-les a les comoditats del habitatges de la ciutat.
En general prevalia l’opció de noves construccions, encarregades a mestres d’obres i arquitectes que projectaven els habitatges segons el llenguatge del moment.

Planejaments urbanístics
Davant de la demanda de terreny per a edificar, els governs municipals encarregaven als arquitectes municipals la planificació urbanística moderna amb plans de desenvolupament que incorporessin espais públics amb àmplies places i passeigs arbrats, per desenvolupar-hi un ampli ventall d’activitats que se suportaven en nous edificis per al cinema i el teatre, casinos, equipaments esportius –tennis, frontó–, pistes de ball. Dels nous planejaments urbanístics en destaca el Passeig rectilini de la Garriga, amb una llargada d’un quilòmetre, amb paviment de terra compactada, adaptat a les ondulacions del terreny, vorejat de plataners, serpentejant sobre el terreny. També van ser fruit d’aquells nous planejaments el Passeig de les Acàcies –avui de Pau Gesa– de Cardedeu; el de l’Ametlla, vorejat de plataners; la plaça Joan Amat de Cardedeu. Per la qualitat de l’arquitectura, a la Garriga sobresurt la ronda del Carril, amb edificis d’interès als dos costats de la línia fèrria, en què destaquen els de l’últim terç del segle xix i l’inici del xx, en els quals van intervenir qualificats mestres d’obres i arquitectes.
Arquitectònicament, l’estiueig coincideix amb els darrers anys de l’arquitectura eclèctica de final del segle xix i amb el naixement i eclosió del modernisme a l’inici del segle xx, que va culminar amb l’arquitectura noucentista que va arribar a final del primer terç del segle xx. Per lligams professionals o personals, els arquitectes i mestres d’obres del moment s’arrelen a un determinat territori, deixant-hi el seu particular i singular segell. El mestre d’obres garriguenc Tomàs Nualart i Bosch a la Garriga; l’arquitecte Manuel J. Raspall a la Garriga, l’Ametlla, Cardedeu, el Figueró-Montmany, Caldes de Montbui; els arquitectes Emili Sala i Cortés i Josep Sala i Comas a la Garriga; Xavier Turull i Ventosa i Raimon Duran i Reynals a la Garriga; Eduard Mª Balcells i Bohigas a Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Cardedeu; Raimon Puig i Gairalt a Cardedeu; o Josep Puig i Cadafalch a la Garriga.
Estretament vinculat al territori va ser el cas de Manuel J. Raspall i Mayol, la mare del qual era filla de la Garriga. La seva primera obra garriguenca va ser la reforma total de la casa materna del segle xvi. A la Garriga hi havia sis illes Raspall i a Cardedeu una, cronològicament la primera. Hem parlat d’illes Raspall quan totes les edificacions són del mateix arquitecte. En destaca una, cronològicament la quarta, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional pel Departament de Cultura de la Generalitat. Acull quatre torres, edificades entre 1910 i 1913, coincidint en la plena etapa modernista de Raspall. En destaca la casa de Juli Barbey, on es troben representades totes les arts i oficis de la construcció del modernisme (ferro forjat, escultura, estucats, esgrafiats, trencadís ceràmic, vitralls emplomats, treballs de guix, mosaic hidràulic, teules àrabs vidrades), donant continuïtat a les tècniques tradicionals. Les noves construccions comporten la intervenció d’artesans i artistes potenciant els elements i tècniques tradicionals. L’arquitecte és el coordinador dels artesans i artistes, en ocasions de la mateixa població. També cal assenyalar que en les parcel·les grans hi van intervenir mestres jardiners que van crear espais per gaudir de la jardineria.
Les primeres torres d’estiueig varen ser projectades i dirigides per mestres d’obres que havien rebut uns ensenyaments específics iniciats a Barcelona el 1850. La formació era de llenguatge neoclàssic que va crear una arquitectura eclèctica. El darrer títol es va lliurar el 1873. El 1875 es va crear l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. D’entre els mestres d’obres destaca la feina feta a la Garriga per Tomàs Nualart, Jaume Amat, Joan Barba i Balanzó, Jaume Brossa i Mascaró, Pere Buqueras, Juli Marial i Tey, així com la de Josep Masdeu i Puigdemasa a Cardedeu.
L’empremta modernista de l’estiueig

Una imatge de L'Alqueria Cloelia, construïda el 1904 per encàrrec de Mercè Espinachs de Graner com a casa d'estiueig, va ser el primer encàrrec de Joaquim Raspall a Cardedeu. Foto: Josep Prims.

Una família d’estiuejants anant passeig del Remei de Caldes de Montbui avall, l’any 1927. Foto: Arxiu Martí Rodés.

Noms propis destacats

La petjada deixada pels arquitectes d’estil modernista en l’obra d’estiueig al Vallès és abundosa i en destaquen especialment els noms de Manuel J. Raspall i Mayol a la Garriga, el Figueró-Montmany, l’Ametlla, Cardedeu, Caldes de Montbui, així com la d’Eduard Mª Balcells i Buhigas a Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Cardedeu. Tanmateix la llista s’amplia encara amb l’obra de Josep Puig i Cadafalch, Antoni Mª Gallissa i Soqué, Josep Domènech i Estapà, Jeroni Granell i Manresa, Josep Mª Miró i Guibernau, Josep Sala i Comas i Emili Sala i Cortés, Jeroni Martorell i Terrats i Alexandre Soler i March (Granollers), Albert Juan i Torner (Granollers, Les Franqueses, la Garriga), Rafael de Sorarrain Milans del Bosch (Aiguafreda), Francesc Berenguer i Mestres (Llinars), Marcel·lí Coquillat i Llofriu (Llinars), Simó Cordomi i Carrera, Lluís Planas i Calvet (La Garriga, Cardedeu, Vilanova del Vallès), Joan Rubió i Bellver (Sant Feliu de Codines).

Torre modernista de La Miranda i la riera Giola just enllestida l’obra. La torre, obra de Francesc d’Assís Berenguer i Mestres, que treballava en el despatx de Gaudía, tenia una tanca de forja una part de la qual es conserva a l’ajuntament de Llinars del Vallès. Fotos: Col. Roisin / Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara