La Garriga, estiueig termal des de Martí l’Humà

El monarca i el seu llarg seguici es van establir a la Garriga, atrets per les aigües termals, durant tot el mes de maig de l’any 1400

Josep Mas (text)

El poeta Josep Carner, l’any 1926 cònsol a Sant José de Costa Rica, explicava en un article a La Veu de Catalunya la trobada que va tenir amb una família catalana resident a Buenos Aires, a l’Argentina. La formaven J. Pijoan, “un exquisit patrici català. (…) Als vint anys va arribar aquí, i diríeu que cada dia, en arribar a casa després de la feina, es dutxa amb aigua de Canaletes o de la Font del Canari”, i la seva esposa, de la qual no en diu el nom: “Missenyora també és inexpugnablement barcelonina. Barcelona, Barcelona, Barcelona, Monges de Jesús Maria, estiueigs a La Garriga, les llaminadures comprades en els bons indrets, el mateix confés de les meves cosines, la toilette exigent i rica de la nostra burgesia, el record de les nostres festes i el doll alegre de la nostra vida nocturna”.
Amb aquestes paraules referides a l’esposa de Pijoan publicades a l’article “La plata catalanesca”, recollides al llibre En els tròpics, Josep Carner deixava escrit el model que seguia la gran burgesia de la capital. Però per arribar a associar de manera indestriable les paraules “estiueig” i “La Garriga” com ho feia el poeta –bon coneixedor del poble i de les famílies benestants que hi passaven els estius– des de segles abans s’havien anat assentant les bases perquè a principis del xx, la Garriga fos una de les grans capitals de l’estiueig a Catalunya.
Mirem enrere. Sense pretendre-ho, el rei Martí l’Humà i la seva esposa, Maria de Luna, van ser els primers promotors del nom de la Garriga. La parella reial i tot el seu seguici, format per una nombrosa cort de familiars, consellers, alts càrrecs, domèstics i ajudants, s’hi van establir durant tot el mes de maig de l’any 1400. En aquelles setmanes, des d’aquesta població vallesana que aleshores tenia 44 cases, es feia la governança dels territoris de la Corona d’Aragó i es prenien decisions de transcendència com si s’estigués al palau de la plaça del Rei de Barcelona. L’única diferència eren el clima benigne d’aquest poblet enfront de la insalubritat barcelonina d’entremuralles i que l’establiment garriguenc on s’ostatjava el rei Martí era una casa per prendre les aigües termals –el protobalneari– situat l’entorn de l’actual placeta de Santa Isabel.

Banys per curar el rei
El monarca estava delicat de salut i els metges li van recomanar banys amb les aigües garriguenques per guarir-se de l’artritisme que patia. Si va ser així o no, encara està per aclarir. Però sí que és segur que, durant tot aquell mes de maig, totes les actes dels determinis reials estaven datades en aquesta població. Així que els papers oficials de fa més de sis-cents anys signats pel darrer rei de la dinastia catalana són, a més, el primer reclam turístic que ha tingut aquest poble que tanca pel nord la gran plana vallesana. I Martí l’Humà i Maria de Luna són també els primers estiuejants –ni que ho fossin fora de temps i obligats per la salut– de la Garriga.
L’estada dels monarques no va ser casual. La Garriga, com Caldes de Montbui, disposava d’aigües termals i els romans ja s’hi havien establert cap al segle i aC. S’hi van fer grans cases de pagès dedicades a la vinya des d’on, segons Plini el Vell, sortia un dels vins més bons d’entre els populars a les taules de Roma. De la seva presència al terme encara en queden restes visibles a la vil·la romana de Can Terrers.

El Blancafort, balneari pioner
Tot i aquests precedents, la Garriga encara va haver d’esperar molts segles abans de convertir-se en un dels destins més cobejats pels primers estiuejants, tal com els coneixem ara. El termalisme hi continua tenint a veure però, especialment, el balneari Blancafort, obert l’any 1840 per la família del mateix nom. Joan Blancafort va tenir la pensada de construir a casa seva algunes banyeres per prendre les aigües aprofitant la mina termal que tenia a tocar. Així va començar tot. L’establiment, el primer de concepció moderna, va tenir de seguida una gran fama i van ser molts els usuaris de l’alta societat barcelonina que venien a passar-hi alguns dies a fer tractaments per millorar la seva salut migrada o simplement per sortir de la ciutat encara encotillada per les muralles.
La família Blancafort va teixir una bona xarxa de relacions dins de la burgesia de la capital que li garantia un públic fidel d’industrials, polítics, artistes, intel·lectuals… Pere Blancafort de Rosselló, un dels fills de la casa, dóna algunes pistes de com van anar els inicis en el llibre La Garriga, el Balneari i jo: “Els seus pares –els de Joan Baptista Blancafort– no volgueren que es quedés reclòs en un ambient rural i s’esforçaren a proporcionar-li una cultura el més àmplia possible –va cursar la carrera de Farmàcia– i varen facilitar-li relacions que anys després li foren utilíssimes”.
Anys més tard, va venir el màrqueting. “Hem de portar cap a casa la platea del Liceu”, escriu Blancafort que havia dit la seva àvia a manera de consigna i d’objectiu comercial: “Tingué l’encert de mobilitzar persones influents. També, amb molta freqüència, obsequiava a metges d’anomenada a passar, amb la muller, vuit o deu dies al Balneari. El clima, el tracte afectuós i la bona cuina eren un reclam natural de gran eficàcia”. L’estratègia de la senyora va funcionar i el Balneari Blancafort –ampliat a les mides actuals en estil eclèctic l’any 1875– i, de rebot, la Garriga, es va convertir en un important centre balneari que competia amb Caldes de Montbui o Caldes d’Estrac.

Estades de personalitats
Entre les personalitats que, en un moment o altre, van passar pel Balneari Blancafort a fer-hi estada o a passar-hi temporades llargues, hi ha Jaume Balmes, el bisbe Reig de Barcelona, el poeta mossèn Cinto Verdaguer, el canonge Collell, el bisbe Torras i Bages, Francesc Cambó, Eugeni d’Ors, Enric Prat de la Riba, Santiago Rusiñol, el general Primo de Rivera, l’alcalde de Barcelona Domingo J. Sanllehy, els ministres Jaume Carner i Eduard Aunós, el general Moscardó, el bisbe de Barcelona Dr. Modrego, el pintor Josep Masriera, els músics Joan Baptista Pujol, Ricard Lamotte de Grignon, Enric Granados, Frederic Mompou o Amadeu Vives, els literats Lluís B. Nadal i Martí Genís Aguilar, els fundadors de la Clínica Platon de Barcelona, els germans Brusi –propietaris del Diario de Barcelona–, el director de La Vanguardia Miquel dels Sants Oliver, l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, el poeta Josep Maria de Sagarra, l’escriptora Caterina Albert, coneguda com a Víctor Català, el poeta Rubén Dario, socis eminents del Círcol del Liceu i de l’Ateneu Barcelonès… La flor i nata del país…
L’esclat fulgurant de la colònia balneària a partir dels Blancafort va portar, de forma paral·lela, a la creació d’un nodrit grup d’estiuejants. En aquesta evolució hi va tenir molt a veure l’arribada del tren, l’any 1875. Amb una estació ben cèntrica i propera al gran centre termal més reconegut, el ferrocarril feia molt més fàcil el desplaçament des de la ciutat de Barcelona en uns anys en què els automòbils no s’havien imposat i encara es portaven amunt i avall mercaderies amb carros tirats per una rècula de mules. Fins aleshores, els que volien pendre els banys a la Garriga hi havien d’arribar en tartanes o diligències que feien el viatge des de Granollers –on des de 1854 ja arribava el tren– o des de la pròpia capital catalana.
Les facilitats en les comunicacions, a més de la moda dels corrents higienistes del moment, van portar molta més clientela als establiments termals garriguencs, que a la darrera dècada del segle xix n’eren sis. Però va passar que la colònia balneària va anar augmentant i va arribar un moment que els grans senyors de Barcelona van decidir-se a fer-s’hi la seva torre d’estiu. És en aquest moment que comença el veritable estiueig de la Garriga. Segons Lluís Cuspinera, estudiós de l’arquitectura garriguenca, la primera casa d’aquesta tipologia va ser La Sínia, una antiga masia de pagès reformada l’any 1863, ja desapareguda, que estava situada on ara hi ha l’ambulatori mèdic.

Construir grans torres
En un poble que aleshores era eminentment agrícola, un dels sectors que va treballar amb intensitat en el tombant de segle va ser el de la construcció. Es feien les grans torres dels senyors però també també es desenvolupava una arquitectura popular i senzilla per als auctòctons. La Garriga creixia a bon ritme: si l’any 1900, la població tenia 1.767 habitants, el 1920 ja n’eren 2.427. A més del creixement demogràfic, van ser uns temps “d’ímpetu urbanístic”, com assegurava l’historiador i notari Josep Maurí i Serra a la Història de la Garriga. Entre d’altres actuacions, es van fer obres als carrers Calàbria, Cardedeu, Figueral, la Salut, can Noguera i la carretera de l’Ametlla.
Van ser anys d’esplendor per a la població. El llibre Història de la Garriga. Dels primers assentaments humans al segle xxi, editat l’any 2015 per l’Ajuntament, s’hi recull una poesia signada amb el pseudònim Pepet del Carril, publicada l’any 1898 al setmanari La Opinión Escolar, de Granollers, il·lustrativa de les bondats d’aquells anys. A les primeres estrofes es glossa la quantitat de visitants que rep el poble: “De la Font de la Enrabiada / fins a la de ca’n Tarrés; / de ca’n Palau a Rosanes; / de ca’n Poy a ca’n Busquets; / per camins, turons y boscos; / per viaranys y sots y arréu… / ¡Valga’m Déu quin senyorio! / ¡Quin floret de forasters!.” I en la segona part del poema s’expliquen les conseqüències de l’abundor de visitants per al poble: “A ca’n Petita no hi caben; / a ca’n Martí estan estrets; / les torres, totes llogades… / ¡quina invasió!... Tot és ple. / A ca’n Guindola despatxan / molts més cafès que cap any; / a ca’n Ton lo calaix omplen, / y a ca’n Joan fan diné en grant.”
Al mateix temps, la clientela exquisida del Balneari Blancafort demanava serveis d’alta qualitat i també volia disposar dels darrers avenços tecnològics de finals del xix i principis del xx. Per això, la Garriga és una població capdavantera en aquest aspecte. L’any 1880, ja disposava de telègraf, el 1885 l’Ajuntament engegava un servei de recollida d’escombraries, l’any 1900 s’obria una fàbrica de gas que encenia l’enllumenat públic, l’any 1913, la companyia Estabanell i Pahissa hi portava l’electricitat, l’any 1916 s’instal·lava la xarxa telefònica al poble… Tot plegat, millores que feien més plàcides les estades dels estiuejants i que també repercutien positivament en la qualitat de vida dels garriguencs.
Però no sempre hi havia una bona relació entre estiuejants i Ajuntament. Al tercer volum dels llibres La Garriga secreta, es reprodueix la crònica que el setembre de 1891 enviava a La Vanguardia el corresponsal del diari reclamant millores a l’ajuntament: “Haurien de tenir més cura de l’enllumenat públic, que és nul en l’extrem del carrer on precisament estan situats els establiments. No sabem quines altes i poderoses raons deuen haver mogut a l’alcalde de la Garriga per a suprimir els fanals que il·luminaven aquesta part del poble, en perjudici dels banyistes que venim aquí a deixar diners”.
La Garriga, estiueig termal des de Martí l’Humà

Una imatge publicitària del balneari Blancafort dels anys quaranta del segle XX. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

El canonge Collell i Francesc Cambo al Blancafort, el 1922. Foto: Fons de la Fundació Maurí.

Una imatge de la villa Adauta actual, a la Ronda del Carril. Foto: Josep Mas.

Rodolí de l'Auca de la Garriga de 1946.

El polític Ildefons Suñol, amb joves, a la casa d'estiueig a la ronda del Carril, als primers anys del segle. Foto: Fons de la Fundació Maurí.

A la dreta el canonge Collell al Blancafort amb Jacint Verdaguer, l’any 1895. Foto: Fons de la Fundació Maurí.

Imatge d’una de les galeries del balneari Blancafort. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

Una imatge actual de la villa Concha, primera torre d'estiueig de la Garriga. Foto: Josep Mas.

La Torre Domingo, actualment del Centre d’Autisme la Garriga. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

Una imatge de la portada opuscle Atracción de Forasteros de l’any 1929. Foto: Fons Fundació Maurí.

Ronda del Carril i el Passeig, els dos eixos

Les luxoses torres d’estiueig dels grans senyors de Barcelona no es van continuar fent al centre, com havia estat el cas de La Sínia, sinó al sud-est de la població. Es van aixecar, primer, a la Ronda del Carril, la que ressegueix la via de tren, i al tombant de segle, al Passeig i el seu entorn més immediat. En aquesta decisió hi van tenir molt a veure dos grans propietaris rurals que hi tenien les terres: Tomàs Nualart Bosch i Josep de Rosselló Puig. Amb una gran visió estratègica i també comercial, l’any 1882 els amos de Can Nualart i de Can Terrers van proposar a l’Ajuntament de la Garriga obrir un llarg Passeig d’un quilòmetre de llargada que aniria des del carrer Caselles fins al bosc de Malhivern i Can Terrers. Ells cedirien la zona de passeig –la part central i els laterals– i es quedarien les parcel·les per anar-les venent. L’alcalde del moment, el també terratinent Pere Dachs, ho va veure bé, i l’any 1878 ja es va inaugurar el Passeig, eix principal del projecte de desenvolupament d’aquest eixample ara conegut arreu per la seva bellesa i els seus aires senyorials.
Les edificacions d’estiueig, grans habitatges unifamiliars preparats per acollir les riques famílies del moment i el seu servei nombrós des de Sant Joan fins a la Mercè com a mínim, es van fer en dues fases: primer de tot, a la Ronda del Carril i després, a començament del segle XX, al Passeig. La primera torre que es va aixecar a la Ronda va ser Villa Concha, feta pel mestre d’obres Josep Fontserè, autor de la cascada de la Ciutadella i del Mercat del Born de Barcelona. Era l’any 1876, pocs mesos després de l’arribada del tren i aquesta casa, com totes les que van seguir en aquest final de segle, van fer-se en estil eclèctic, una barreja estilística molt diversa que tria de cada sistema el que més li interessa, amb una atenció especial cap als elements clàssics. Després de Villa Concha, van venir les cases de Mercè Pla, la de Mercè Nadal, i a la banda de llevant de la via del tren, torres com Villa Adauta, la torre Sant Miquel. I entre d’altres, tornant a la banda de ponent, les de Carles Salvador, la de Neus Galwey –on el pintor Enric Galwey passava llargues temporades-, la d’Emili Sala Cortés… Totes les edificacions eclèctiques de finals del XIX es van fer a tocar de la via del tren. La raó no és clara, però es podria aventurar que els primers estiuejants encara estaven enlluernats per la modernitat del ferrocarril. L’altra raó podria ser més prosaica: la proximitat a l’estació del tren i que la zona del Passeig tot just començava a concretar-se.
El Passeig va tenir les dues primeres torres l’any 1904. Eren de Joan Colom i van ser dissenyades, una gairebé davant de l’altra, per l’arquitecte garriguenc Manuel J. Raspall i Mayol, autor de moltes de les grans edificacions modernistes que es van construir fins els anys vint del segle XX i que han passat a les pàgines dels llibres d’arquitectura catalana. Van seguir la casa Llorenç, de 1907, la de Fèlix Fages, de 1908, la d’Alfred Santacana, també de 1908 i, després d’algunes més, les quatre magnífiques torres que formen la mansana Raspall, del mateix arquitecte Raspall: Can Barbey, de 1910, l’edificació modernista d’estiueig més impressionant de la Garriga, la Bom­bonera, també de 1910, la Torre Iris, de 1911, i la casa Barraquer, de 1912. Aquesta illa de cases està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1997 i es considera un conjunt modernista únic a Catalunya i el més important del poble.
A les torres ja citades, s’hi han d’afegir encara les construïdes en estil noucentista, que segueix l’harmonia, l’ordre i les proporcions dels clàssics. Com a grans edificacions d’aquest nou corrent destaquen les dues cases simètriques de Rosa i Carme Escayola, de 1925, a tocar del Patronat, Can Creixell, de 1924, a la Ronda del Carril, i les cases d’Esteve Mayol (1924), Can Ramos (1923) i la casa de Lluís Plandiura (1928), totes tres al centre del poble. L’arquitecte Lluís Cuspinera xifra en una cinquantena les grans torres que es van construir a la població des de 1876 fins als anys trenta del segle XX.
Totes aquestes grans torres dels Senyors, com els deien els autòctons, eren completament diferents als modestos habitatges dels garriguencs, 2162 segons el cens de l’any 1910, que generalment vivien tot l’any en casetes adosades de carrer amb una amplada màxima de cinc metres i amb una eixida humil al darrere. Al seu estudi El termalisme i l’evolució dels nuclis urbans: el cas de la Garriga, l’historiador i geògraf Juan José Molina Villar explica què representa la torre d’estiueig: “Sintetitza una manera distinta de vida, amb noves formes estètiques que simbolitzen la posició social i la capacitat econòmica d’una determinada classe social”. Molina defineix la torre com a “prototip de casa d’estiueig de la burgesia del segle XIX, assimilable a una casa residencial. És una unitat arquitectònica bàsica, destinada al temps d’espera de la pràctica dels banys i a passar la temporada d’estiu. No té funcions vinculades a l’agricultura ni a la ramaderia, ni en general, a les del món rural. Té com a imperatiu poder gaudir del clima i del paisatge”. En definitiva, doncs, es tractava de grans espais i de jardins amplis per fer-hi una vida regalada, almenys en els mesos d’estiu, perquè en arribar la tardor, el poble tornava a ser de nou patrimoni únic dels garriguencs: “Per l’octubre, dia dos, marxen fulles i senyors” deia un dels rodolins més celebrats de l’Auca de la Garriga que l’any 1946 va fer el jardiner Josep Puig amb dibuixos de Josep M. Serra.
L’estiueig va durar molts anys. I es pot dir que encara es dóna, però de forma molt diferent i en menor mesura. Als anys trenta arribava al seu esplendor i, a més de la gran burgesia de Barcelona, a la Garriga començaven a arribar altres tipus de visitants no tan adinerats. Hi va contribuir la difusió publicitària que en feien els propis estiuejants i també entitats com la Sociedad de Atracción de Forasteros, engegada l’any 1929 amb un objectiu principal: la promoció de les activitats turístiques i l’atracció de visitants. Entre d’altres iniciatives, van restaurar algunes fonts i van editar opuscles publicitaris glossant les excel·lències del terme. En un d’aquests quaderns, presentat en castellà i anglès, amb el títol La Garriga, tierra de sol y alegría, se l’exaltava com a destinació per a tot l’any: “Per a la Garriga no existeix la paraula Temporada. Sempre és bona hora per a buscar-hi salut i alegria”. En la puixança d’aquest poble, la clau era la natura i el clima: “Deliciós, sec i saludable, el clima d’aquesta terra és el millor regal de la Naturalesa, el seu do més preciós. Tot el passat, present i futur de la Garriga, és doncs, abans que res, un compendi de clima, sol i alegria”. Una dada objectiva ajuda a entendre l’empenta que representava la colònia estiuenca i la balneària, segons assenyala Juan José Molina: “D’acord amb el registre de padrons de la Garriga, les professions de xofer, recader o transportista són les més nombroses a la població. En el període que va de 1930 a 1940, la població arribarà a quaranta professionals d’aquest ram” sobre un total de poc més de tres mil habitants.

Aspecte del Passeig a principis del segle XX. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

Estiueig truncat per la Guerra Civil i reprès després

La guerra civil va truncar l’estiueig tradicional. El Balneari Blancafort va ser reconvertit en clínica militar i la població va triplicar-se, fins a la ratlla dels deu mil habitants, amb l’arribada de refugiats d’arreu del país. Acabat el conflicte bèl·lic, es van anar omplint de nou les grans torres i, cap a finals de la dècada dels cinquanta del segle XX, l’estiueig es va socialitzar tant entre la nova classe mitjana barcelonina que, si no es feia amb mesos d’anticipació, era molt difícil trobar una caseta o un pis a la Garriga per passar-hi l’estiu.
L’estiueig tal com s’havia entès sempre va durar encara uns anys més, però cap a la dècada dels setantes va anar perdent força. Hi van contrubuir molts factors, però un dels principals va ser la diversificació dels punts turístics d’interès i la facilitat per arribar-hi en cotxe o en avió. La costa catalana va créixer en molts pobles de forma desmesurada i també es van fer més fàcils els viatges a països veïns i a moltes capitals europees i de més enllà. El tipus d’oci i la manera de passar les vacances d’estiu canviava i es repartia. Igual com fills o nets d’aquells grans burgesos de Barcelona també es repartien les grans torres construïdes a cavall dels segles XIX i XX, que en aquell moment havien estat pensades solament per a una unitat familar.
Així que algunes es van anar deixant i, per interessos diversos –sovint especulatius– es va enderrocar, un fet que constata detalladament l’arquitecte Cuspinera al llibre La Garriga. Crònica d’una destrucció. Per exemple, Villa Martín, la gran torre del Pedró, la torre Consuelo, la torre de Neus Galwey i encara moltes d’altres, a més d’edificacions modernistes populars com El Casinet, a la baixada de l’Estació, o la Telefònica, a la plaça de l’Església.
Les que s’han mantingut encara són un bon nombre, però algunes s’han anat adaptant a una realitat completament diferent a la de fa cent anys. Torres monumentals de la Ronda del Carril com Can Creixell, Can Domingo Pujadas o la Torre Anita, entre d’altres, ara tenen funcions gairebé oposades a les que tenien fa cent anys: residència de gent gran la primera i Centre d’Autisme la Garriga les dues altres. Alguns hereus d’aquells grans senyors encara conserven les torres, però amb modificacions interiors per fer-hi diverses vivendes –com es va fer l’any 2003 a Villa Concha de la Ronda del Carril–, o habilitant dependències auxiliars com, per exemple, velles cavallerisses o garatges amb espai suficient per fer-hi un habitatge. Però com que viure i mantenir aquestes grans mansions i els seus jardins no és gens fàcils, alguns propietaris han optat per posar-les a la venda. Ara mateix, n’hi ha diverses d’anunciades en portals immobiliaris, la més important de les quals és Can Barbey, l’edificació més significativa de l’arquitectura modernista garriguenca.
En poc més de cent anys s’ha passat de l’esplendor a l’esllanguiment del fenòmen de l’estiueig a la Garriga, la població a la que es va referir altres vegades el poeta Josep Carner. “Voleu, amic, que us digui què em sembla la Garriga?”, escrivia l’any 1907 en l’encapçalament d’una carta en forma de poema al seu amic lldefons Sunyol, advocat i polític amb casa d’estiu a la Ronda del Carril: “En aqueix mot, una aura dissipa ma fatiga; / enllà d’enllà s’esqueixa mon dematí grisenc / i sento corredisses i un riure primerenc. / És una via d’arbres que és bona pels poetes / i els filòsops. Les noies de curtes faldilletes / hi passen enllaçades com als antics relleus” deia un jove Carner recordant-se de les noies i el Passeig de la Garriga.
Més d’un segle després d’aquelles poètiques paraules, avui Carner encara trobaria a la Garriga noies belles, airoses i gràcils, i podria anar amunt i avall del Passeig buscant la inspiració. Però d’aquell gran estiueig que ell va conèixer de prop, no en trobaria ni el rastre.

La Villa Martín, ja desapareguda. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara