Ronda del Carril i el Passeig, els dos eixos

Les luxoses torres d’estiueig dels grans senyors de Barcelona no es van continuar fent al centre, com havia estat el cas de La Sínia, sinó al sud-est de la població. Es van aixecar, primer, a la Ronda del Carril, la que ressegueix la via de tren, i al tombant de segle, al Passeig i el seu entorn més immediat. En aquesta decisió hi van tenir molt a veure dos grans propietaris rurals que hi tenien les terres: Tomàs Nualart Bosch i Josep de Rosselló Puig. Amb una gran visió estratègica i també comercial, l’any 1882 els amos de Can Nualart i de Can Terrers van proposar a l’Ajuntament de la Garriga obrir un llarg Passeig d’un quilòmetre de llargada que aniria des del carrer Caselles fins al bosc de Malhivern i Can Terrers. Ells cedirien la zona de passeig –la part central i els laterals– i es quedarien les parcel·les per anar-les venent. L’alcalde del moment, el també terratinent Pere Dachs, ho va veure bé, i l’any 1878 ja es va inaugurar el Passeig, eix principal del projecte de desenvolupament d’aquest eixample ara conegut arreu per la seva bellesa i els seus aires senyorials.
Les edificacions d’estiueig, grans habitatges unifamiliars preparats per acollir les riques famílies del moment i el seu servei nombrós des de Sant Joan fins a la Mercè com a mínim, es van fer en dues fases: primer de tot, a la Ronda del Carril i després, a començament del segle XX, al Passeig. La primera torre que es va aixecar a la Ronda va ser Villa Concha, feta pel mestre d’obres Josep Fontserè, autor de la cascada de la Ciutadella i del Mercat del Born de Barcelona. Era l’any 1876, pocs mesos després de l’arribada del tren i aquesta casa, com totes les que van seguir en aquest final de segle, van fer-se en estil eclèctic, una barreja estilística molt diversa que tria de cada sistema el que més li interessa, amb una atenció especial cap als elements clàssics. Després de Villa Concha, van venir les cases de Mercè Pla, la de Mercè Nadal, i a la banda de llevant de la via del tren, torres com Villa Adauta, la torre Sant Miquel. I entre d’altres, tornant a la banda de ponent, les de Carles Salvador, la de Neus Galwey –on el pintor Enric Galwey passava llargues temporades-, la d’Emili Sala Cortés… Totes les edificacions eclèctiques de finals del XIX es van fer a tocar de la via del tren. La raó no és clara, però es podria aventurar que els primers estiuejants encara estaven enlluernats per la modernitat del ferrocarril. L’altra raó podria ser més prosaica: la proximitat a l’estació del tren i que la zona del Passeig tot just començava a concretar-se.
El Passeig va tenir les dues primeres torres l’any 1904. Eren de Joan Colom i van ser dissenyades, una gairebé davant de l’altra, per l’arquitecte garriguenc Manuel J. Raspall i Mayol, autor de moltes de les grans edificacions modernistes que es van construir fins els anys vint del segle XX i que han passat a les pàgines dels llibres d’arquitectura catalana. Van seguir la casa Llorenç, de 1907, la de Fèlix Fages, de 1908, la d’Alfred Santacana, també de 1908 i, després d’algunes més, les quatre magnífiques torres que formen la mansana Raspall, del mateix arquitecte Raspall: Can Barbey, de 1910, l’edificació modernista d’estiueig més impressionant de la Garriga, la Bom­bonera, també de 1910, la Torre Iris, de 1911, i la casa Barraquer, de 1912. Aquesta illa de cases està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1997 i es considera un conjunt modernista únic a Catalunya i el més important del poble.
A les torres ja citades, s’hi han d’afegir encara les construïdes en estil noucentista, que segueix l’harmonia, l’ordre i les proporcions dels clàssics. Com a grans edificacions d’aquest nou corrent destaquen les dues cases simètriques de Rosa i Carme Escayola, de 1925, a tocar del Patronat, Can Creixell, de 1924, a la Ronda del Carril, i les cases d’Esteve Mayol (1924), Can Ramos (1923) i la casa de Lluís Plandiura (1928), totes tres al centre del poble. L’arquitecte Lluís Cuspinera xifra en una cinquantena les grans torres que es van construir a la població des de 1876 fins als anys trenta del segle XX.
Totes aquestes grans torres dels Senyors, com els deien els autòctons, eren completament diferents als modestos habitatges dels garriguencs, 2162 segons el cens de l’any 1910, que generalment vivien tot l’any en casetes adosades de carrer amb una amplada màxima de cinc metres i amb una eixida humil al darrere. Al seu estudi El termalisme i l’evolució dels nuclis urbans: el cas de la Garriga, l’historiador i geògraf Juan José Molina Villar explica què representa la torre d’estiueig: “Sintetitza una manera distinta de vida, amb noves formes estètiques que simbolitzen la posició social i la capacitat econòmica d’una determinada classe social”. Molina defineix la torre com a “prototip de casa d’estiueig de la burgesia del segle XIX, assimilable a una casa residencial. És una unitat arquitectònica bàsica, destinada al temps d’espera de la pràctica dels banys i a passar la temporada d’estiu. No té funcions vinculades a l’agricultura ni a la ramaderia, ni en general, a les del món rural. Té com a imperatiu poder gaudir del clima i del paisatge”. En definitiva, doncs, es tractava de grans espais i de jardins amplis per fer-hi una vida regalada, almenys en els mesos d’estiu, perquè en arribar la tardor, el poble tornava a ser de nou patrimoni únic dels garriguencs: “Per l’octubre, dia dos, marxen fulles i senyors” deia un dels rodolins més celebrats de l’Auca de la Garriga que l’any 1946 va fer el jardiner Josep Puig amb dibuixos de Josep M. Serra.
L’estiueig va durar molts anys. I es pot dir que encara es dóna, però de forma molt diferent i en menor mesura. Als anys trenta arribava al seu esplendor i, a més de la gran burgesia de Barcelona, a la Garriga començaven a arribar altres tipus de visitants no tan adinerats. Hi va contribuir la difusió publicitària que en feien els propis estiuejants i també entitats com la Sociedad de Atracción de Forasteros, engegada l’any 1929 amb un objectiu principal: la promoció de les activitats turístiques i l’atracció de visitants. Entre d’altres iniciatives, van restaurar algunes fonts i van editar opuscles publicitaris glossant les excel·lències del terme. En un d’aquests quaderns, presentat en castellà i anglès, amb el títol La Garriga, tierra de sol y alegría, se l’exaltava com a destinació per a tot l’any: “Per a la Garriga no existeix la paraula Temporada. Sempre és bona hora per a buscar-hi salut i alegria”. En la puixança d’aquest poble, la clau era la natura i el clima: “Deliciós, sec i saludable, el clima d’aquesta terra és el millor regal de la Naturalesa, el seu do més preciós. Tot el passat, present i futur de la Garriga, és doncs, abans que res, un compendi de clima, sol i alegria”. Una dada objectiva ajuda a entendre l’empenta que representava la colònia estiuenca i la balneària, segons assenyala Juan José Molina: “D’acord amb el registre de padrons de la Garriga, les professions de xofer, recader o transportista són les més nombroses a la població. En el període que va de 1930 a 1940, la població arribarà a quaranta professionals d’aquest ram” sobre un total de poc més de tres mil habitants.

Aspecte del Passeig a principis del segle XX. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

Estiueig truncat per la Guerra Civil i reprès després

La guerra civil va truncar l’estiueig tradicional. El Balneari Blancafort va ser reconvertit en clínica militar i la població va triplicar-se, fins a la ratlla dels deu mil habitants, amb l’arribada de refugiats d’arreu del país. Acabat el conflicte bèl·lic, es van anar omplint de nou les grans torres i, cap a finals de la dècada dels cinquanta del segle XX, l’estiueig es va socialitzar tant entre la nova classe mitjana barcelonina que, si no es feia amb mesos d’anticipació, era molt difícil trobar una caseta o un pis a la Garriga per passar-hi l’estiu.
L’estiueig tal com s’havia entès sempre va durar encara uns anys més, però cap a la dècada dels setantes va anar perdent força. Hi van contrubuir molts factors, però un dels principals va ser la diversificació dels punts turístics d’interès i la facilitat per arribar-hi en cotxe o en avió. La costa catalana va créixer en molts pobles de forma desmesurada i també es van fer més fàcils els viatges a països veïns i a moltes capitals europees i de més enllà. El tipus d’oci i la manera de passar les vacances d’estiu canviava i es repartia. Igual com fills o nets d’aquells grans burgesos de Barcelona també es repartien les grans torres construïdes a cavall dels segles XIX i XX, que en aquell moment havien estat pensades solament per a una unitat familar.
Així que algunes es van anar deixant i, per interessos diversos –sovint especulatius– es va enderrocar, un fet que constata detalladament l’arquitecte Cuspinera al llibre La Garriga. Crònica d’una destrucció. Per exemple, Villa Martín, la gran torre del Pedró, la torre Consuelo, la torre de Neus Galwey i encara moltes d’altres, a més d’edificacions modernistes populars com El Casinet, a la baixada de l’Estació, o la Telefònica, a la plaça de l’Església.
Les que s’han mantingut encara són un bon nombre, però algunes s’han anat adaptant a una realitat completament diferent a la de fa cent anys. Torres monumentals de la Ronda del Carril com Can Creixell, Can Domingo Pujadas o la Torre Anita, entre d’altres, ara tenen funcions gairebé oposades a les que tenien fa cent anys: residència de gent gran la primera i Centre d’Autisme la Garriga les dues altres. Alguns hereus d’aquells grans senyors encara conserven les torres, però amb modificacions interiors per fer-hi diverses vivendes –com es va fer l’any 2003 a Villa Concha de la Ronda del Carril–, o habilitant dependències auxiliars com, per exemple, velles cavallerisses o garatges amb espai suficient per fer-hi un habitatge. Però com que viure i mantenir aquestes grans mansions i els seus jardins no és gens fàcils, alguns propietaris han optat per posar-les a la venda. Ara mateix, n’hi ha diverses d’anunciades en portals immobiliaris, la més important de les quals és Can Barbey, l’edificació més significativa de l’arquitectura modernista garriguenca.
En poc més de cent anys s’ha passat de l’esplendor a l’esllanguiment del fenòmen de l’estiueig a la Garriga, la població a la que es va referir altres vegades el poeta Josep Carner. “Voleu, amic, que us digui què em sembla la Garriga?”, escrivia l’any 1907 en l’encapçalament d’una carta en forma de poema al seu amic lldefons Sunyol, advocat i polític amb casa d’estiu a la Ronda del Carril: “En aqueix mot, una aura dissipa ma fatiga; / enllà d’enllà s’esqueixa mon dematí grisenc / i sento corredisses i un riure primerenc. / És una via d’arbres que és bona pels poetes / i els filòsops. Les noies de curtes faldilletes / hi passen enllaçades com als antics relleus” deia un jove Carner recordant-se de les noies i el Passeig de la Garriga.
Més d’un segle després d’aquelles poètiques paraules, avui Carner encara trobaria a la Garriga noies belles, airoses i gràcils, i podria anar amunt i avall del Passeig buscant la inspiració. Però d’aquell gran estiueig que ell va conèixer de prop, no en trobaria ni el rastre.

La Villa Martín, ja desapareguda. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.