Amb la fama de l’aire sa

Nicolau Usart i el Doctor Robert, dos noms propis que potencien l’efervescència de l’estiueig a Sant Feliu de Codines

Gemma Permanyer (text i fotografies)

Un cop arriba l’istiu tothom marcha a Sant Feliu”. Així comença una auca titulada “L’istiu a Sant Feliu”, publicada el 1897. I és que entre finals del segle xix i mitjans del segle xx, la frase amb què comença l’auca va ser un fet per a moltes famílies benestants de Barcelona i altres capitals com Granollers o Sabadell que van escollir la Sant Feliu de Codines com a indret per a passar-hi els estius. Hi arribaven per Sant Joan i no en marxaven fins passada la festa major, entrat ja el mes de setembre.
Els orígens de l’estiueig a la població es situen mitjan del segle xix a partir del boca-orella. L’escriptor i aficionat a la història local Josep Cassart explica que es tractava de persones nascudes a Sant Feliu “que havien anat a guanyar-se la vida a Barcelona, Sabadell o Granollers, però que mantenien les seves propietats al poble. I, alhora, ho aconsellaven als seus amics per fugir, durant l’estiu, de les condicions poc salubres que hi havia a Barcelona”. Entre 1850 i 1910 molts empresaris locals es van traslladar a poblacions que tenien tren per tenir més facilitat de negoci i són aquests els qui, més tard, van tornar a les seves propietats del poble com a estiuejants.
Francesc Garriga, director del Museu de Can Xifreda i autor del llibre Nicolau Usart i els seus amics. Orígens de l’estiueig a Sant Feliu, relata que fins a finals del segle xix Barcelona va ser una ciutat emmurallada on “hi havia malalties greus com el còlera, les clavegueres eren a cel obert i la ciutat era bruta. Per això aprofitaven els estius per fugir d’aquelles condicions i fer salut”. El 1885, en una sola setmana, l’epidèmia de còlera havia mort 6.419 persones a la Ciutat Comtal.
A banda del boca-orella, el Doctor Bartomeu Robert, qui va ser alcalde de Barcelona, també va donar un impuls a l’incipient estiueig ja que per fer salut recomanava als seus pacients fer estades a municipis com Camprodon, d’on era fill, o Sant Feliu. D’aquí en sorgeixen alguns anuncis que als anys vint venien Sant Feliu com el millor de Catalunya.

La temporada a l’hotel
La primera família estiuejant d’origen codinenc, explica Cassart, va ser la del notari Ricard Permanyer i Ayats, el 1860. I a ells s’hi van sumar alguns dels seus amics barcelonins com els Farran, Mestres, Escorsa, Guillé, Sauret, Rosal, Mateu o Vilomara, molts d’ells representats a l’auca de l’Estiu a Sant Feliu. El boca-orella que feien aquestes famílies va fer estendre la fama de l’estiueig a la població, com passava amb viles com Cardedeu, l’Ametlla o La Garriga.
Entre les seves activitats predilectes hi havia els passejos i les excursions als entorns de Sant Feliu. El 1869 l’alcalde Antoni Solé Campillo va muntar el Casino Santfeliuenc i com molts d’aquests equipaments, el dota de sala de ball i teatre i d’un jardinet amb sortida. “El Casino l’aprofiten els primers estiuejants i se’l fan una mica seu”, diu Garriga.
Alguns estiuejants passaven tota la temporada a l’Hotel Roget, un establiment fundat el 1909 i que fins a la seva desaparició va ser l’únic establiment hoteler que va tenir Sant Feliu. A prop de la parada d’autobús i a tocar de l’Hotel Roget, hi havia la Fonda Miró però tenia un caire més popular i de fonda de pas.
Aquell estiueig que es transmetia pel boca-orella va fer un gir a partir de 1916 amb la figura de Nicolau Usart que va impulsar un estiueig promocionat. Usart va néixer a Sant Feliu, però de molt jove va anar a Barcelona a guanyar-se la vida. Amb el temps va entrar en el món del tèxtil i es va casar amb Carmen Mascaró, neboda del poeta Jacint Verdaguer i filla d’un industrial que li va donar un petit capital perquè engegués una fàbrica. Va tenir bastants problemes però la va tirar endavant i va patentar un sistema de teixir que li va permetre fer fortuna.
En una de les seves visites a la població es va trobar amb un poble deprimit social, política i culturalment. Entre 1904 i 1910 el poble va tenir molt moviment polític i també hi van haver conseqüències de la Setmana Tràgica de Barcelona. És per això, apunta Garriga, que “dóna la sensació que Usart vol ajudar Sant Feliu i comença a promoure algunes activitats de beneficència”. El 1908, per exemple, des de l’Ateneu Feliuà (conegut popularment com a “Cultura”) promou, de manera particular, colònies perquè nens pobres facin estades al poble.

L’Atracció de Forasters
El 1916 funda l’Atracció de Forasters de Sant Feliu de Codines, emmirallada amb la mateixa entitat de Barcelona que els permet fomentar l’estiueig d’una manera que fins al moment era única: de manera organitzada. I que, com explica Garriga, “és una còpia del què fan a Suïssa i Alemanya que veuen el turisme com un sector econòmic i l’intenten potenciar”. L’Atracció de Forasters reunia les forces vives del poble i s’ocupava de promoure activitats perquè els estiuejants es trobessin bé a Sant Feliu.
Una de les primeres activitats que va fer aquesta entitat va ser “La festa de la llar”, el 1916, que va reunir fills de Sant Feliu que vivien fora i els seus convidats. “Els convidaven a venir a estiuejar per a ajudar el poble”, diu Cassart. Els assistents s’havien d’inscriure en dos llocs de Barcelona: l’Hotel Colonial, propietat del santfeliuenc Joan Badó i un establiment anomenat La Azucarería. La festa es va fer en uns terrenys que Usart tenia a la carretera de Sant Miquel del Fai i va comptar amb parlaments i actuacions musicals. Un esdeveniment que va tenir molt ressò a la premsa de l’època. L’Atracció de Forasters posava a disposició dels assistents el transport, que no era senzill. En aquella època el trajecte de Barcelona a Sant Feliu tenia unes cinc hores de durada i implicava un primer tren fins a Mollet del Vallès; un segon tren entre Mollet i Caldes i, finalment, una tartana o automòbil de Caldes a Sant Feliu. Usart, però, va aconseguir posar en marxa la logística que permetia transportar un gran volum de gent.
El seu llegat és encara vigent als nostres dies ja que en la segona “Festa de la llar” es va inaugurar un mirador en els terrenys, que va cedir a l’ajuntament, i que és l’actual Parc Usart. És en aquesta inauguració on el secretari municipal Joan Puigdomènech i Passarell formula per primera vegada l’expressió “El balcó del Vallès” per referir-se a Sant Feliu. Una sentència que el temps va convertir en eslògan.
A partir d’aquí, les possibilitats turístiques de la població ja no es transmeten amb el boca-orella sinó de manera organitzada. L’entitat munta homenatges, jocs florals, fa activitats com arreglar les fonts dels entorns del nucli urbà com la del Cussonell, organitzaven festes i balls i impulsen nombrosos actes culturals. A més, fan diverses accions de mecenatge com, el 1923, la donació d’uns gegants a la població, rèplica dels gegants del Pi de Barcelona o la construcció de la font dedicada a Carmen Mascaró, la seva vídua, i que actualment és la plaça de la Font dels Àlbers. Un seguit d’activitats que es poden rememorar gràcies a “El llibre dels honors de Nicolau Usart”, un volum de grans dimensions que Francesc Miravent, un dels seus col·laboradors, anava elaborant. Té més d’un metre d’alçada (120 x 60 x 15 centímetres), pesa 35 quilos i es manté exposat al Museu de Can Xifreda.
Cassart i Garriga relaten que l’atracció de forasters manté la seva activitat fins a la mort de Nicolau Usart, el 1929. “El poble ja té un nom com a punt de turisme i es torna a promocionar, un altre cop, amb el boca orella”, diu Garriga.

Dos mons separats
Moltes famílies barcelonines de renom van escolli Sant Feliu com a lloc per passar l’estiu. Cassart i Garriga recorden algunes nissagues com els De Riquer, la família Paricio (de l’editorial Omega), els Folch (d’Edicions 62), l’arquitecte Isidre Puig Boada, Casimir Molins (de Ciments Molins), els Jorba (propietaris de Magatzems Jorba), la nissaga de periodistes Tarín o Laureano López Rodó, ministre durant el franquisme i la Transició.
La relació entre els “membres de la colònia”, que és com es coneixia als estiuejants, i els codinencs era gairebé nul·la. Garriga descriu que “era gairebé una relació de benficència. Dos mons separats que es beneficiaven l’un de l’altre”. “Fins i tot, el servei se’l portaven de Barcelona”, afegeix. Persones grans de la població encara recorden que, a l’estiu, les joves de la colònia d’estiuejants es passejaven pel poble amb paraigües per evitar que els toqués el sol i així evitar la pell colrada que tenien els qui treballaven al camp. La separació entre els dos mons era impactant però l’existència de l’estiueig “va fer que Sant Feliu tingués una connexió amb el que era modern”, apunta Garriga.
La separació entre els dos mons es va mantenir durant dècades. Cassart recorda que “als anys 60 encara estava molt marcat qui era de la colònia i qui era d’aquí”. I Garriga revela que una de les distraccions dels locals quan eren joves era fer la punyeta als estiuejants. “Havíem arribat a lligar-ne un en un arbre i passar-li ortigues per les cames”, diu.

“La Penya”
L’any 1941 es va constituir a Sant Feliu la “Peña Deportiva”. Una entitat que aplegava estiuejants i que tenia com a objectiu el foment de l’esport. La seva primera seu va ser el Casino Santfeliuenc, on hi havia una pista de frontó. Però als anys seixanta van construir una zona esportiva privada a la muntanya de Solanes amb piscina, local social, pistes de tennis, de frontó i de futbol sala. Uns equipaments amb vistes privilegiades sobre la població. L’espai va ser escenari de multitud d’activitats esportives i festives dels estiuejants i membres del club privat. A partir de 1981, cada agost, acollia les 24 hores de futbol sala, obertes a equips del poble i de les rodalies i que es convertien en tot un esdeveniment que es va mantenir fins ben entrat el segle xxi.
L’entitat es va dissoldre l’octubre de 2006 i l’equipament va passar a ser municipal. Els estatuts de la Penya preveien que en cas de dissolució, havia de revertir en la comunitat on radicava. La disminució dels socis va fer que els propietaris del moment no poguessin assumir el manteniment de les instal·lacions. Actualment, l’antiga Penya és la seu del Club Atlètic Sant Feliu i els antics propietaris, constituïts com a entitat, hi mantenen una sala.
El declivi de l’estiueig a Sant Feliu ve motivat, sobretot, per un canvi de tendència social. La proximitat amb Barcelona s’ha reduït molt i moltes famílies opten per anar a la platja o al Pirineu. “La primera onada de gent que va marxar va anar a la Costa Brava i a la Daurada i una segona onada ho fa a la Cerdanya”, explica Garriga. Fins ben entrats als anys 80, però, es va mantenir un estiueig familiar, diferent al de la burgesia barcelonina de principis del segle xx, que fa que durant els mesos d’estiu, la població bulli d’activitats i festes amb les terrasses dels bars plenes i la desapareguda piscina de Can Mansius com a epicentre de les activitats.
Tot i que s’han perdut algunes cases d’estiueig modernistes, en queden com a testimonis Can Pujol, Can Torrents o Can Rodó. Als anys noranta l’Ajuntament promocionava Sant Feliu amb l’eslògan “un poble d’estiueig per viure-hi tot l’any” que sembla que ha arrelat. Encara hi ha algunes famílies que passen l’estiu a Sant Feliu però també hi ha molts descendents de qui van ser estiuejants que han decidit fixar-hi la seva residència anual.
Amb la fama de l’aire sa

Una imatge de l’Hotel Roget, a l’actualitat.

Imatge d’unes colonies escolars davant de l’entrada al Parc Usart, organitzades per l'Atracció de Forasters de Sant Feliu i l'Ajuntament de Barcelona, l’any 1921.

Una imatge de inauguració del parc el dia 1 d’abril del 1918 sota l’impuls i el finançament de Nicolau Usart.

Una imatge actual del Parc Usart.

L’estada de Gaudí dóna lloc a dues obres

L’arquitecte Antoni Gaudí és una de les personalitats destacades que va passar temporades a Sant Feliu de Codines. Una d’elles, el 1885, fugint de la passa de còlera que hi havia Barcelona. El geni s’havia estat a un centre naturista que hi havia a la muntanya de Solanes a Ca l’Ullar. És precisament en aquest espai on l’arquitecte va dissenyar una taula de menjador que, tot i estar documentada, mai ningú no ha trobat.
El disseny que vincula del tot Gaudí amb la població és l’estendard de l’Orfeó Feliuà que va ser finançat per la Marquesa de Castellar després d’una actuació a Sentmenat. El cor s’hi va presentar sense estendard perquè no en tenia i la marquesa va dir que si trobaven algú que els en fes un, ella el pagava. Francesc Ullar va dir que tenia Gaudí allotjat a casa seva i així li va demanar. L’estendard, exposat al Museu, recull els símbols oficials i no oficials del poble. Francesc Garriga explica que al cor no li va acabar de fer el pes perquè era molt diferent als que utilitzaven totes les corals, en forma de domàs. Explica que el cor no el va fer servir i, fins i tot, va fer una col·lecta per tenir un estendard nou. La desaparició del cor el 1927 va permetre mantenir l’estendard i ara es conserva al Museu.

Pompeu Fabra, l’última nit abans de l’exili

Un dels estiuejant il·lustres de Sant Feliu va ser el gramàtic Pompeu Fabra. I és precisament de Sant Feliu d’on, la matinada del 24 de gener de 1939, va marxar cap a l’exili, al final de la Guerra Civil. Ho va fer acompanyat per la seva dona i de les seves tres filles, des de la casa que hi ha al número 67 del carrer Agustí Santacruz. Pompeu Fabra havia estiuejat a Sant Feliu anteriorment i encara hi ha qui el recorda. El fotògraf Pere Vallcorba, que va ser veí seu i aleshores era un nen, recorda que la primera vegada que va pujar en un cotxe va ser per anar a Barcelona al metge i que era l’automòbil de Pompeu Fabra que en saber que havien de fer aquell llarg trajecte va posar el seu vehicle a disposició de la seva mare. També recorda que un any “els Reis del senyor Pompeu” li van deixar un tricicle a casa seva.
Des del gener de 2016, una placa a la façana de la casa, recorda que allí va ser on Pompeu Fabra va iniciar el camí de l’exili.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara