Josep Borràs i Roca (Terrassa, 1958) és professor superior de fagot pel Conservatori Municipal de Música de Barcelona i per la Musik-Akademie de Basilea. També és doctor en Musicologia per la UAB i membre de la Societat Catalana de Musicologia. La seva trajectòria flueix en un entorn de pràctica, recerca i docència que va començar als deu anys amb l’aprenentatge del saxo a la banda de l’escola barcelonina on feia els estudis, més tard estesos al camp del Dret sense massa aprofitament, a diferència dels musicals.
Hagués pogut convertir-se en músic de jazz, estil que li agrada i que a l’ambient egarenc és de referència, però diu que no sap improvisar, “ni el fagot és un instrument jazzístic”. Ben aviat es va interessar pel món de la música antiga i tocava la flauta dolça, que havia estudiat al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Però un dia, parlant amb l’organista i director coral terrassenc Joan Casals, el va animar a iniciar-se en el fagot, “que és un instrument amb diversos registres”.
El fagot, de la família de l'oboè, és un instrument de vent amb una llengüeta doble a l'embocadura. Avui dia s’integra sobretot a l’orquestra, però, al temps de la música antiga, “es considerava més com una veu, perquè era imprescindible per acompanyar els cantants. Vivaldi, després del violí, va dedicar una quarantena de concerts al fagot, que tenia un gran pes del segle xvii al començament del xix”.

Estudiant i professor a Basilea
Enric Gispert, un dels referents de la música antiga a Catalunya, va animar Borràs a prosseguir els estudis a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, a Basilea (Suïssa), ciutat on va residir del 1980 al 1983 i on de tant en tant hi exerceix la docència a la Musik-Akademie. Entre els seus professors a la ciutat helvètica hi havia Jordi Savall, un dels grans noms, i amb més projecció, de la música catalana.
De la mà de Savall, ha esdevingut membre dels grups Hesperion XXI i la Capella Reial de Catalunya. Del mestre Savall n’ha “après moltes coses”, diu. “Primer, de la seva saviesa musical, que tant compartia amb qui va ser la seva dona, l’enyorada Montserrat Figueras. També de la seva visió de la música, terriblement oberta, i de la seva creativitat i gran capacitat de treball, a més d’unes ganes constants d’aprendre”.
Ha compartit experiències, entre molts altres músics, amb el clavecinista terrassenc Jordi Reguant. També va formar part, com a fagot solista, de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, i té més de 150 enregistraments discogràfics. D’altra banda, Pep Borràs realitza continuadament una tasca de recerca en el camp de la Música Hispànica, i més en concret en el camp de l’organologia –com a ciència d’estudi i classificació– dels instruments de vent i la seva relació amb la música vocal.
Els seus compositors de capçalera? “Si penso només com a fagotista, destacaria Bartolomé de Selma, un autor espanyol del segle xvii vinculat a la capella de l’arxiduc Leopold d’Àustria, a Inssbruck. I, és clar, sobretot Vivaldi, Mozart i també Mompou, que no va compondre res per a fagot. O, igualment al segle xx, l’hongarès György Ligeti. I m’agraden molt els compositors del segle d’or hispànic, singularment Cristóbal de Morales. I autors catalans de l’època, els dos Mateu Fletxa –el Vell i el Jove– o Pere Albert Vila, explica.

L’ESMUC, una història d’èxit
Josep Borràs dirigeix des de fa deu anys L’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), instal·lada en espais annexos a l’Auditori de Barcelona, un projecte que es va inaugurar el 2001 i al qual està vinculat des del principi. “La comissió inicial de cinc persones que vam dissenyar el model educatiu vam decidir que a l’ESMUC hi hauria una estructura per estils musicals, no pas per instruments”, explica. Actualment hi ha nou departaments, d’un dels quals, el de Música Antiga, en va ser inicialment director, a més de professor de fagot. Se’l nota complagut amb aquest model, en el qual també van incorporar els departaments de Jazz i Música Moderna o el de Música Tradicional, en el qual hi ha un màster de flamenc. I tenim també, entre altres, departaments de Sonologia –molt relacionat amb la tecnologia musical–, de Producció i Gestió, de Pedagogia...
Al nostre entorn aquesta visió transversal de la música resulta molt innovadora. “A Madrid, per exemple, si vols estudiar segons quins estils, ho has de fer en l’àmbit privat”, assegura. Inspirada en experiències reeixides com la de la Guildhall School of Music & Drama, a Londres, o de la Sibelius-Akatemia, a Helsinki, “ara mateix estem fem més d’una desena de màsters, sis dels quals conjuntament amb les universitats”.
Sosté que “a l’ESMUC donem valor a la música no només pel que fa a la interpretació i al virtuosisme, sinó també com un element transformador de la societat, ja que creiem que la música i la cultura són un dret de ciutadania”. I és des d’aquest convenciment que, l’abril passat, en ocasió de l’estada del rei Felip VI al complex de l’Auditori de Barcelona, va haver de defensar en públic el dret dels alumnes a fer-hi la protesta pacífica que van fer a la seva visita.
Pep Borràs, que viu a Matadepera des de fa uns anys, creu que Terrassa i el seu entorn han experimentat una transformació molt positiva. Ho constata així: “vaig veure les grans virtuts d’una ciutat de la seva situació i de les seves dimensions quan vaig tenir la meva filla, ja fa 28 anys. Ella podia anar a peu a l’escola, i jo, amb una mitja hora, em plantava a Barcelona”.