Si la Cerdanyola rural és coneguda pel seu llarg mil·lenni de vida pagesa, dispersa entre la muntanya i la plana, la Cerdanyola-poble té un vessant molt menys conegut com és la formació del nucli urbà en forma de cases pageses –de les quals ja no en queden gaires– i, sobretot, per la importància amb què va arrelar el corrent modernista en l’edificació urbana, amb una xarxa diferenciada de cases de cerdanyolencs i torres d’estiuejants barcelonins.
Perquè l’estiueig va ser previ al nucli de Cerdanyola abans d’estendre’s, a partir de l’any 1920, al nou barri de Montflorit, un veïnat nascut amb l’estiueig, on va ser-hi habitual l’escriptora empordanesa Caterina Albert (coneguda amb el pseudònim de Víctor Català). Des de finals dels anys vint Caterina Albert cada estiu va ser habitual a la casa que hi tenia la seva germana Amèlia, la família de la qual, els Riera-Albert, van ser dels iniciadors de la urbanització. De fet, el nom del veïnat deriva d’un poema escrit per l’escriptora de l’Escala l’any 1942, ja en plena postguerra. Un text que començava amb aquests mots: “Monflorit! La gaia terra/del bell viure i del bell nom!/ Espargida entre pla i serra/ per millor plaure a tothom”. La petja de les germanes Albert és present a Monflorit amb dos carrers que porten el seu nom: un carrer Victor Català i el Passeig de Doña Amèlia.
El modernisme català està marcat fortament per motius medievalistes i és difícil trobar-lo com a estil pur, ja que conté molta barreja. Com a reacció al modernisme, va sorgir el noucentisme, un nou moviment arquitectònic del qual al nucli de Cerdanyola del Vallès se’n troben diverses cases com a testimoni.
Tanmateix, des dels anys seixanta del segle passat, Cerdanyola ha dut a terme la construcció ràpida i especulativa de blocs d’estatges verticals i de cases unifamiliars adossades. Això ha produït l’enrunament de testimoniatges notables de l’arquitectura modernista local, recollits l’any 2001 a la Guia de la Cerdanyola Modernista i Noucentista, de José M. Romero i Orlando Barrial, tot i que encara en queden petjades remarcables, que permeten fer un recorregut interessant per racons i edificis, alguns dels quals han esdevingut d’us públic com ara l’Escola de Música o el Museu d’Art. De fet, fins i tot un dels principals exponents de l’art modernista català, l’arquitecte i polític Josep Puig Cadafalch, havia estiuejat a Cerdanyola, a la Torre Vermella, situada al carrer Sant Ramon, 14. Datada del 1879, la casa va ser dels germans Planes i Casals. Atribuïda a l’arquitecte Gaietà Buigas, és d’estil anglès, feta tota de totxana roja, vista; tècnica impensable en moviments anteriors. Compta amb elements neomedievals com ara el frontal esglaonat.

Plaça Sant Ramon
Els testimonis urbans no són exclusivament edificis, perquè el paisatge urbà també el forma una determinada imatge o visió global d’un carrer, d’una plaça o d’un barri. La plaça més característica de Cerdanyola continua sent la plaça de Sant Ramon, construïda el 1883, tot i que una reforma que se’n va fer la va fer malbé com a típica plaça de poble que era, que conservava l’esperit de principis de segle.
Malgrat les edificacions noves, encara n’hi resten algunes d’antigues que li donen un cert caire d’antigor. Cal aturar-se a contemplar les seves façanes, especialment de la que va ser la casa de l’exalcalde republicà Jaume Mimó i Llobet.

La rectoria i l’església
Situada al número 80 del carrer Sant Martí, també és d’estil modernista la rectoria parroquial, datada del 1908, obra de l’arquitecte Eduard M. Balcells, nebot de Gaietà Buigas. Va acabar la carrera d’arquitectura l’any 1905 i va ser un home polifacètic, que feia cases i vitralls i va ser arquitecte municipal de Cerdanyola. La rectoria és l’edifici més modernista de tots, amb molta influència del modernisme austríac. Recupera el gòtic a les finestres i les columnes i dóna aire bizantí a algunes finestres amb lòbuls. És d’una arquitectura més lineal, amb façana llisa i línies molt senzilles: cercles i línies rectes. La simplicitat de l’edifici de la rectoria cal atribuir-la més a la manca de pressupost econòmic que a la idea de l’artista.
Al costat de la rectoria, l’església parroquial de Sant Martí, edificada el 1902, és obra de l’arquitecte Claudi Duran Ventosa i va ser reformada per Josep M. Balcells, amb un estil medievalitzant i sense elements d’avantguarda. La torre del campanar, en canvi, feta als anys quaranta, és diferent, d’estil neoromànic.
Prop del conjunt parroquial hi ha la casa Montgay o Juanes, construïda entre 1905 i 1912, situada al carrer Sant Martí, 77. Atribuïda a l’arquitecte Eduard M. Balcells, és d’estil art-decó als dibuixos de la façana, amb una decoració interessant. S’hi van utilitzar materials tradicionals com la ceràmica i el ferro forjat i té esgrafiats a la façana.

Can Domènec, Museu d’art
També al cor de la vila, al número 88 del carrer de Sant Martí, hi ha la Casa Domènec, construïda el 1912, sota les indicacions de l’arquitecte Gaietà Buigas Monrabà. Antigament havia estat l’antiga seu del Casino dels senyors, una farmàcia i avui és la seu del Museu d’Art de Cerdanyola (MAC). L’edifici denota una vocació oriental, xinesa, a la marquesina. Té reixes de ferro forjat i vitralls modernistes molt qualificats: les dames de Cerdanyola, la de la tulipa, el gronxador, el llac.
L’actual Escola de Música de Cerdanyola s’allotja a la Torre Vinyals o Torre Lloberes, situada al número 8 del carrer de Sant Enric. Va ser construïda el 1915 sota les indicacions tècniques de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, gendre del propietari. Es tracta d’un edifici d’un Modernisme geomètric caracteritzat per columnes helicoïdals (salomòniques); gust per l’asimetria (tres finestres de la façana); i per la recuperació d’elements populars com la totxana, que abans s’amagava. En general, és un compendi de les formes modernistes, on es pot copsar la fantasia i la il·lusió de l’arquitecte: recuperació medievalista; torre amb sageteres; ús de materials tradicionals que s’ennobleixen i passen a la façana: el totxo, el fris de dent de serra; utilització de la línia corba; reixes de ferro forjat; elements vegetals als pinacles de la teulada; i aparença externa simple i elegant, amb una façana molt neta, poc carregada.

Cases del carrer Sant Francesc
Entre els números 11 i 19 del carrer de Sant Francesc hi ha un conjunt de cinc cases plenament modernistes enganxades, una al costat de l’altra, construïdes el 1916. Van ser obra de l’arquitecte Enric Matas. Són edificis amb decoració modernista molt floral i exuberant, que vessa per damunt de les finestres. Els colors són impactants. Aquestes cases es van fer per anar lligades entre si i per això són de dimensions més petites.
Finalment, encara hi ha un seguit de cases disperses que cal remarcar, com la casa Brugaroles, situada al número 4 del passeig de Cordelles, datada de l’any 1905. És obra de l’arquitecte Josep M. Balcells. D’estil medievalitzant –goititzant– en la decoració, recorda l’edifici de la Pia Almoina de Barcelona. Utilitza materials tradicionals com la ceràmica i el ferro forjat. És un edifici clàssic, quadrat en les habitacions. Té un petit mural d’una verge a la façana i un drac de ferro forjat a la porta, en referència a Sant Jordi.
Al carrer Fontetes, 9, hi ha la Casa Caramés, datada del 1910, atribuïda a l’arquitecte Eduard M. Balcells. Havia començat com a modernista per acabar com a noucentista clàssica, amb elements de sezession austríaca i art-decó. La part superior s’assembla a la de la rectoria. El vitrall que cobreix la porta té aire egipci. Finalment, cal esmentar la Casa Arquer, un edifici d’estil clàssic, sotmès a diverses reformes i ampliacions, construïda entre els anys 1905 i 1918. Posteriorment, se li va afegir un altre cos (la galeria porticada), ja modernista.
I, encara, cal documentar un edifici singular ja inexistent, la Casa Moruna, que havia estat situada al número 3 de la plaça d’Enric Granados i que va ser aterrada l’any 2000. Era la continuació d’una tendència neo-arabista en arquitectura, barreja d’elements islàmics, com els arcs de ferradura i les teules de color, amb els medievals, com els merlets. Lligava amb la mentalitat avantguarda del modernisme, que volia trencar les normes.