Tres mesos de vida regalada
La vida diària del gran estiuejant dels temps antics
Josep Mas
(text)
La vida dels estiuejants clàssics es sintetitzava en tres mesos de vida regalada. A la Garriga durant els tres mesos que anaven de Sant Joan a la mare de déu de la Mercè, i a vegades fins a Tot Sants, la seva vida era molt diferent de la duresa del dia a dia dels garriguencs que traballaven en les seves feines habituals, algunes de les quals directament o indirectament relacionades amb la colònia d’estiu, que “és alegria i progrés / del gremi de botiguers”, segons un rodolí de L’Auca de la Garriga, publicada a la postguerra.
La primera colònia balneària en tenia prou amb el Passeig. L’any 1890, el doctor Viñeta-Bellaserra, estadant del Blancafort, ho certificava: “L’estona del Passeig s'inicia amb la tarda i s'allarga fins la desaparició de la llum natural a primera hora del vespre. El Passeig acull també com a concepte els aspectes higiènics i terapèutics de moda. Permet realitzar una activitat física que no requereix un gran esforc, respirar aire net, sentir la forca eòlica i gaudir dels efectes de l'helioteràpia després del bany d'aigues termals”.
Activitats lúdiques
A les primeries del segle xx, les activitats lúdiques més importants giraven a l’entorn de les Festes del Bosc de Can Terrers i el Teatre de la Natura, ja explicades per l’estudiós garriguenc Francesc Viñas al número 4 de Vallesos. Però n’hi havia d’altres, segons explica Pere Blancafort de Rosselló al llibre La Garriga, el Balneari i jo. La Festa Sportiva que es va organitzar per primer cop l’any 1912 en una esplanada veïna als jardins del Balneari Blancafort va ser una bona distracció per a estadants de l’establiment i estiuejants. S’hi va jugar a lawn tennis, es feien competicions en bicicleta, gimcanes de cotxes… Però l’Animal Competition era la que tenia més èxit. La prova més esperada era una cursa d’oques que les noies de la colònia portaven lligades i feien creure amb un bastó finet. Arribar a fer els cinquanta metres del trajecte era una feinada perquè els animals feien el que els donava la gana.
Molts diumenges s’organitzaven competicions de tir al blanc o al colom, i es feia el quilòmetre llançat al Passeig, on alguns dels automòbils superava els seixanta quilòmetres per hora. Una altra activitat esportiva era el down-car, vehicles sense motor equipats només amb frens. Els portaven estirant amb mules fins a Samalús i els participants es deixaven anar, avall que fa baixada, agafant les corbes a altes velocitats.
També hi havia activitats curioses com les que organitzava Luís Pérez Samanillo a la seva casa del Pedró: “Als jardins de la casa s’emplaçava el punt de partida d’una sèrie de globus d’aire calent, que durant vàries setmanes havien constituït l’ocupació del jovent estiuejant. Es feien grups en diferents llocs i cada grup projectava i confeccionava la seva gran bomba aerostàtica amb papers de diversos colors i dissenys originals. N’hi havia que arribaven a diàmetres i alçades de quatre o cinc metres”. La preparació i l’enlairament dels globus era un espectacle assegurat, que “el públic rubricava amb aplaudiments entusiastes”, certifica Blancafort.
Punts de trobada
El Casino del Passeig, inagurat l’any 1925 pels estiuejants, era un lloc exclusiu i de trobada. S’hi feien festes i diverses activitats durant tot l’estiu, com ball o activitats esportives que en aquells anys eren només de domini dels senyors. També hi havia el Casinet, també dit Saló Sport o Cèntric Club –edifici modernista de 1909 aixecat al passeig del Til·lers i dissortadament aterrat l’any 1973– que va ser el punt primer de trobada del selecte grup d’estiuejants. En aquest cas, però, la participació dels garriguencs en els actes que s’hi feien era molt més fluïda.
Ja en els primers anys de postguerra, les activitats lúdiques se succeïen, segons escriu l’estiuejant Alfons Carner i Suñol, amb torre a la Ronda del Carril, en el llibre Els Suñol i la Garriga: “Van ser estius molt especials. Els adolescents, a falta d’altres mitjans, ens movíem d’una banda a l’altra de la població en bicicleta. Hi havia dos bàndols sempre rodant, que no posaven el peu a terra: el grup del Casino i el del Casinet”. I referint-se a l’ambient del Casino, Carner afegeix: “Cada nit de dissabte, orquestres com la de Bernard Hilda feien la felicitat de joves i grans al Casino, amb la seva música sempre ballable. (…) No puc oblidar tampoc les festes de disfresses, sempre molt lluïdes, on les noies casadores vestien de polinèsies, hawaianes, cosaques o zíngares, celebrades la nit de la revetlla de Sant Jaume”.
Aquestes eren activitats molt pròpies i exclusives, perquè els garriguencs més modestos passaven les estones d’oci o bé voltant pels carrers, a l’Alhambra, amb cafè i sala d’espectacles i cinema, o a Can Xic Corder, una instal·lació similar però més senzilla. Aquests dos centres també estaven oberts, naturalment, al grup d’estiuejants. Carner ho recorda: “Els dijous al vespre anàvem a Can Xic Corder o a l’Alhambra, els dos cinemes del poble amb públic assegurat quan la televisió era encara una desconeguda. Primer feien una pel·lícula espanyola, de projecció obligada, que no mereixia atenció. I després la bona, per descomptat estrangera. Tornàvem a casa amb la mare i una bona representació de la colònia estieunca respirant la fresca de la nit”.
Literatura i futbol
I si no era dia de sortir, la torre d’estiueig tenia espais prou amplis on distreure’s d’una manera plaent. Alfons Carner explica alguns d’aquests moments: “Als vespres, quan la calor afluixava, i especialment els caps de setmana al jardí de dalt, s’organitzaven agradables tertúlies a la llum de les estrelles, perquè l’enllumenat elèctric era escàs. (…) De vegades sortíem a la gran terrassa de ponent oberta al cel i el pare ens parlava dels contes fantàstics de Poe, de Sherlok Holmes o del llibre de la Jungla…”. Més enllà de la família i dels estiuejants, Carner explica la relació amb joves autòctons: “Tot i el calor forta dels estius, grupets de la colònia jugàvem partits de futbol amb nanos del poble, que pretenien ser seriosos, amb àrbitres d’ocasió. Ho fèiem al barri de Can Noguera, a primera hora de la tarda, en un camp polsós que encara ho era més per manca de pluja, i que si bé no era de reglament, poc li faltava. A nosaltres ens semblava immens. Després del partit intentàvem rentar-nos en unes dutxes tan pobres d’aigua que el líquid ràpidament s’esgotava o regalimava precàriament, incapaç de treure’ns la suor i la pols que dúiem a sobre”
Tot plegat, tres mesos de vida regalada, un dia rere l’altre…
Una imatge dels anys vint amb Ramon Ferrandis i Assumpta Villarrubia passejant amb els seus fills pel Passeig de la Garriga. Foto: Fons Ramon Ferrandis Noguera.
Imatge del Casino de la Garriga, al Passeig. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.
Una imatge acolorida d’uns estiuejants a la font de l'Enrabiada.
Dels mateixos anys de la primeria del segle XX, una imatge dels guanyadors de la prova de down-car. Foto: Fons Fundació Mauri.
Passejada estiuenca per can Terrers. Foto: Fundació Mauri.
El Saló Sport a cantonada Passeig dels Til.lers amb carrer Cardedeu. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya
Una imatge de la festa esportiva Animal Competition al balneari.
Pescant a la riera. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.
Carpeta Quan en dèiem estiuejants
