Les comarques del Vallès (Occidental i Oriental), sens dubte, des de finals del segle xix a mitjan segle xx, han estat un dels territoris amb més densitat de colònies d’estiuejants de Catalunya. Diversos factors hi han contribuït: la proximitat amb les ciutats de Barcelona, Sabadell i Terrassa; la facilitat de les comunicacions amb tren des de ben aviat; l’existència de dues viles amb acreditada tradició balneària (Caldes de Montbui i la Garriga) i la proximitat amb el Montseny, aquest massís que Pau Vila en el Resum de Geografia de Catalunya (1928-1936), va definir de manera ben gràfica com “l’alta muntanya a les portes de la capital”. Segons el mateix geògraf la gran fixació de colònies d’estiuejants als voltants del Montseny seria sobretot per l’atracció que oferia la muntanya.
El factor de proximitat amb Barcelona (a més, és clar, de l’interès naturalístic) també va ser una de les raons per les quals el botànic Pius Font i Quer i altres naturalistes proposessin a la Mancomunitat de Catalunya de convertir el Montseny en el primer Parc Nacional de Catalunya. Al·legaven que la proximitat amb la gran capital constituïa la principal amenaça pels boscos del massís (per això calia protegir-lo) al mateix temps que era una oportunitat educativa per fomentar el coneixement de la natura entre les masses urbanes.
Avui resten múltiples testimonis materials de l’estiueig de les classes benestants al Vallès. Els balnearis, les grans torres eclèctiques, modernistes i noucentistes amb els seus jardins, els passeigs arbrats i les fonts són el testimoni més pregon de l’estiueig de les classes benestants, d’aquell estiueig clàssic conceptualitzat per Glòria Soler, caracteritzat per ser un estiueig llarg de tres mesos.
L’existència d’un important llegat patrimonial arquitectònic i urbanístic relacionat amb l’estiueig a la comarca no pot fer-nos oblidar, tanmateix, que darrera seu s’hi amaguen canvis socials profunds que han significat la fi de l’anomenat estiueig clàssic; la decadència ben visible d’algunes torres (i de manera encara més notable la dels seus jardins) ens hauria d’interpel·lar. Amb quina mena de canvis socials estem pensant? En primer lloc, la fi de l’estiueig relacionat amb la salut, amb el fenomen “d’anar a prendre les aigües” (fossin de balnearis o de fonts); els avenços de la indústria farmacològica en constitueix la principal causa. En segon lloc, la democratització social de les vacances (a partir de les polítiques de l’Estat del benestar amb la generalització del mes de vacances pagades) ha provocat el pas de l’estiueig de les elits a l’estiueig de masses, ja sigui de caràcter mesocràtic o de sectors obrers; sens dubte, les múltiples urbanitzacions dels boscos dels dos Vallès dels anys seixanta i setanta amb una altra mena d’arquitectura (més funcional i jardins de petites parcel·les) en són el millor testimoni.
En tercer lloc, la crisi de l’antic estiueig s’explica com a mínim per tres raons més: l’una és el fet que les terceres generacions de les antigues famílies d’estiuejants han preferit altres destins, ara sí més allunyats de Barcelona (l’extensió social dels automòbils ho facilitava), a la costa Brava o al Pirineu per a practicar els esports d’hivern. Una altra són les dificultats de conservar en bon estat les grans torres, sobretot pel fet de ser inviable el manteniment del servei domèstic (minyones, cuineres, planxadores, jardiners, xofers…) que només va ser possible sostenir amb salaris baixos. Finalment, cal atribuir-la també a qüestions classistes derivades de la dificultat o incomoditat de conviure amb els nous estiuejants procedents d’altres estrats socials.

L’expansió industrial
En quart lloc, encara cal esmentar el darrer canvi social (i geogràfic) que ha modificat substancialment el fenomen de l’estiueig al Vallès i l’ha posat en crisi: l’expansió difusa per tot el seu territori de la indústria, les grans infraestructures de comunicacions i tota mena serveis; tots aquests processos (de vallesanització?) han alterat radicalment el paisatge, entrant en clar conflicte amb l’imaginari paisatgístic idealitzat dels estiuejants (d’abans i d’ara) que no entenen un paisatge rural i muntanyenc que no sigui net i pur. No podem oblidar, tal com diu Marc Boyer en el seu llibre La maison de champagne. Une histore culturelle de la résidence de villégiature xviiie-xxie siècle (2007), que tot estiueig implica necessàriament una residència, un hàbitat, un lloc i un paisatge, al qual s’hi retorna any rere any perquè un s’hi sent estretament vinculat i del tot fidelitzat. En definitiva, la modificació substancial del paisatge dels estiuejants no és una qüestió menor per explicar-nos els seus canvis de destí.
Però si la proximitat amb les grans ciutats va ser el factor principal per atraure els primers estiuejants des de finals del segle xix arreu del Vallès, en les darreres dècades és aquesta mateixa proximitat la que ha possibilitat que gran quantitat de segones residències hagin passat a ser primera residència, és a dir, que els nous estiuejants dels anys 60 i 70 i els seus fills hagin decidit quedar-s’hi a viure, independentment d’on treballessin; fenomen que té a veure amb el fort encariment del preu de l’habitatge urbà i l’extensió del model de ciutat difusa per tot el territori. I és pertinent, per acabar, plantejar-nos una altra qüestió que deixarem sense resposta: i on van a estiuejar avui aquells que han convertit les seves segones residències en primera?
És evident que totes aquestes reflexions tenen més d’hipòtesis de treball de cara a recerques futures que no pas de resultats d’investigacions. Seria bo que els processos d’estudi i patrimonialització de l’arquitectura i l’urbanisme del primer estiueig que ja s’han endegat en els dos Vallès (de manera especial a Cardedeu i La Garriga) anessin acompanyats d’un pla de recerca ambiciós en el camp de la història oral i de la sociologia per estudiar amb profunditat la crisi del primer estiueig (el de “la llotja al Liceu i la torre a Cardedeu”, com deia la dita) i el nou estiueig més interclassista dels anys seixanta i setanta, així com el procés de reconversió més recent de les segones residències en primeres.