Als anys vuitanta Vilanova del Vallès va ser un dels primers pobles de la comarca a tenir una escola pública catalana de nova fornada. Era un moment cabdal per a aquest poble que lluitava per la seva independència respecte dels municipis de la Roca i Montornès del Vallès, als quals estava integrat. L’Associació de Veïns apostava per l’educació com un dels pilars bàsics del futur: per això disposaven d’una vocalia d’Escola i ensenyament. Llavors, per un d’aquells atzars de la vida, una parella, la M. Cinta Texidó i en Pau de la Torre, van ser destinats a treballar a la Roca. Com que cercaven un habitatge per a mestres es van dirigir a l’ajuntament i allà van conèixer Josep Ginestí: un dels protagonistes del moviment independentista vilanoví que era regidor a la Roca. Ell, quan va veure el perfil d’aquells mestres joves, progressistes, els va suggerir que, si s’esperaven una estona, quan ell plegués, els acompanyaria a Vilanova –llavors encara era Vilanova de la Roca– per ensenyar-los l’escola d’allà i la casa dels mestres.
Aquells mestres eren de les primeres promocions universitàries de la facultat de magisteri formada en català on, a més a més d’impulsar la llengua, es creia en un model pedagògic nou, amb referents com Piaget, Freire, Montesori, etc. En Pau i la M. Cinta anaven a l’escola d’estiu de Marta Mata o a la Rosa Sensat. No entenien l’ofici com una feina: sentien l’entusiasme, d’arrel, i creien en aquella nova manera d’entendre l’escola que estava naixent. Tenien un gran desig: que els infants obrissin els ulls al món.
Quan la M. Cinta tenia 19 anys ja vivia amb en Pau. Llavors, al deu per cent dels alumnes que treien les millors notes, no els calia fer oposicions per entrar a la funció pública: la M. Cinta va ser una de les alumnes seleccionades. Recorda com compaginava els estudis i la feina, mentre redactava els treballs amb una màquina d’escriure i paper de carbó. La seva primera feina ja va ser en una experiència innovadora: l’escola bressol del Col·legi de Metges a Barcelona.

Un tàndem comú
Què va passar quan van anar a veure aquella escola de Vilanova? Era un lloc auster, petit, sense material pràcticament. Quatre parets, una estufa de pellofes i uns paletes que li llançaven floretes. Ella, però, recorda una heura immensa, que recobria part de la façana i unes finestres, amb persianes de fusta, tot envoltat de camps: se’n va enamorar i es va convertir en un projecte vital. Dos anys després en Pau en seria el director i la M. Cinta la cap d’estudis: així durant 38 anys fins que en Pau es va jubilar i la M. Cinta va agafar el relleu de la direcció durant un parell d’anys i fins ara, que es jubila.
L’Agustí Corominas –mestre, pedagog i cineasta granollerí– va produir un documental que palesava el somni d’aquella nova escola: 'La força d'un somni. De la escuela nacional a l'escola pública i catalana' (2013) en el qual va entrevistar en Pau. Però val a dir que l’Escola Mestres Munguet-Cortés no s’entén sense el tàndem en el qual tots dos es feien costat, sense aquest projecte conjunt que van fer complementant-se, amb una fe comuna que el canvi de paradigma era possible. Com diu la M. Cinta, “mai no ens va caldre desautoritzar-nos perquè l’admiració era mútua i ens nodríem l’un de l’altre: l’un era més creatiu i l’altre tenia el do de l’estructura, de l’ordre”.
Aquell repte de començar una escola pràcticament des de zero, els va dur a viure-ho apassionadament. Introduir la psicomotricitat que era desconeguda; iniciar passejades setmanals al bosc per conèixer tots els arbres, els ocells i ensenyar a obrir tots els sentits en l’espai de la natura; recuperar les tradicions populars catalanes; introduir els castells com a activitat educativa; i potenciar la integració i vinculació amb l’entorn més immediat, el poble, ja fos visitant el forner, el ferrer o participant en la revista Contravent (publicació que feia d’altaveu de l’Associació de Veïns). Encara ara els infants canten caramelles i l’any 2011 l’escola va rebre un premi al mèrit de la dansa.

A través de la natura
Ella explica com entén els nens i nenes a través de la natura. Parla de fe i de llum, de paciència perquè tots els infants floreixen. Parla de com els acompanya a la natura per ensenyar-los que el bosc sempre, sempre, és diferent, que tot canvia i que si observen bé el seu entorn, si saben descobrir la bellesa, els serà més fàcil ser feliços. Sosté que cal confiar en l’enginy natural dels infants. Pensa que l’autoconeixement és indispensable: l’oportunitat de saber qui som i on anem per gaudir millor de la vida, per integrar la felicitat en la quotidianitat de cadascú. Perquè la transformació del món, diu, passa per la transformació individual de cada persona.
Quan li preguntes si els nens d’ara han canviat et diu, esclar, que, com al bosc, tot canvia: ara és l’era de la tecnologia, els Reis ja no porten joguines sinó màquines.
Conscient que el seu projecte “l’escola que camina” ha estat pal de paller de la seva forma d’entendre el vincle entre la persona i la natura, li demanem a sota de quins tres arbres li diria a algú que l’estima. I així ho respon: “El roure del bosc, que simbolitza la força que creix amb el temps, la seva ombra és perfecta, a l'estiu. Són preciosos els colors de les seves fulles a la tardor. A l'hivern, quan queda despullat, mirant enlaire, pots veure mils trossets de cel entre les seves branques.
El til·ler, que simbolitza la felicitat. Floreix a principi de juny i ens regala la seva olor. L'aroma de les seves flors perfumaran una bona declaració d'amor.
La noguera, resistent, fèrtil, perseverant, espiritual”