De Figaró al cel

L’any 1912 la població es doblava en arribar l’estiu

Josep Mas (text)

A la segona meitat del segle xix, moltes famílies de la burgesia barcelonina que s’havien enriquit amb les seves indústries van decidir allunyar-se de la capital insalubre d’entremuralles durant els mesos d’estiu buscant llocs tranquils i d’aires més bons i és així com, més amunt de les aigües termals de la Garriga, també n’hi va haver que van sentir-se atrets pel Figaró, una mica més amunt del Congost. Es van acabar de decidir per les nombroses fonts del terme, els seus paratges naturals i punts emblemàtics propers com Tagamanent, els Cingles de Bertí i els Sots Feréstecs que l’any 1901 havia popularitzat la novel·la del modernista Raimon Casellas. En aquell moment, Figaró comptava amb uns quatre-cents habitants que es dedicaven a l’agricultura, a l’extracció de pedra i a l’explotació dels boscos. De forasters només veien els passavolants que feien el trajecte cap a Vic i a l’inrevés.
La construcció de la carretera, el 1851, en substitució de l’antic Camí Ral, i sobretot, l’arribada del tren, van fer molt més fàcils les comunicacions des de la capital catalana, encara que el tren no s’hi va parar fins el 1887. Des de feia 12 anys, el ferrocarril passava cada dia per Figaró, però no s’hi aturava mai. La instal·lació d’un baixador just a la sortida del túnel, ni que fos molt precari, va representar un gran pas per al poble de Figaró i va obrir la porta gran a l’estiueig.
Amb les seves cases senzilles, els habitants més antics de Figaró havien anat ocupant des del segle xvii la part més baixa del terme, vora del riu Congost. Per això, per la falta de grans superfícies a l’escassa plana de baix, les primeres torres d’estiueig es van construir en una terrassa superior de la banda de llevant de la muntanya, en espais que tindrien sempre bones vistes assegurades i una estona més de sol.
A començaments del segle xx es van fer les primeres construccions destinades pròpiament a l’estiueig. La primera de totes podria ser Villa Esperanza, coneguda popularment com a Torre del Rellotge perquè en aquells anys era l’únic que es veia des de bona part del poble. Es va construir l’any 1908 cap a la banda sud del terme segons el projecte del mestre d’obres Josep Graner. Xavier Vila, estudiós de la vida d’aquells anys i de tot el que fa referència a Figaró, creu que abans i tot, can Vallcorba, un gran casal de la plaça, ja era ocupat pels estiuejants que arribaven per Sant Joan i, tres mesos després, se’n tornaven a finals de setembre per ser de nou a Barcelona per la mare de Déu de la Mercè, la patrona de la capital catalana.

La nova estació de tren, clau
Després van seguir altres construccions noves a la part alta del poble o reformes de cases ja existents. L’any 1908, l’arquitecte garriguenc Manuel J. Raspall, un dels grans del modernisme, va reformar can Gallart, coneguda també com la torre de l’Ave Maria. Raspall també va construir Villa Pepita i Villa Rosita, dos habitatges unifamiliars de 1915, exemples paradigmàtics de les torres d’estiueig del principi del segle. Un any abans s’havia reformat can Delgado, a la carretera de Ribes, una casa que s’havia edificat l’any 1894 a la part de baix del poble. També es van fer ca l’Espelta, l’any 1910, en estil modernista, i can Figueres, totes dues al barri de dalt.
El creixement demogràfic d’estiu va començar a ser considerable. L’any 1912 hi havia almenys 80 famílies d’estiuejants, una xifra similar als autòctons que hi vivien tot l’any, que aleshores eren 410. Es pot dir, per tant, que durant l’estiu es doblava la població. En aquest augment de forasters hi devia tenir a veure la construcció de la nova estació, al lloc actual, molt més propera al nucli urbà, i del pont sobre el riu Congost. Era l’any 1908 i va ser Francesc Ribas i Serra (1872-1929), que passava els estius al poble i que també havia estat promotor de l’Hospital de Granollers, qui va aconseguir del govern de Madrid que es fes la definitiva estació. En senyal de gratitud, l’Ajuntament el va declarar Fill Adoptiu i va posar una placa commemorativa que encara es pot veure a la plaça. La influència d’altres estiuejants també era notable: un dia d’estiu de 1903, quatre anys després de la seva fundació, el primer equip del Futbol Club Barcelona va jugar un partit a Figaró. Devia ser tot un espectacle, tot i que aleshores el Barça just començava la seva brillant singladura.
La construcció no s’aturava i l’any 1921 es reformava can Mestre, al barri de dalt, una torre molt singular que aprofitava el fort desnivell del terreny que encabir-hi set habitatges, tots amb una entrada exclusiva i un jardí particular. L’obra va anar a càrrec del mestre d’obres Antoni Mestre Rial, fill del propietari de la casa, que l’any 1906 l’havia comprada a un indiano. Veient que l’estiueig i el turisme anava a més, uns anys més tard, el 1921, l’empresari Amadeu Pantaleoni, d’arrels italianes, va construir un gran hotel a peu de carretera que va encarregar a l’arquitecte Raspall, que ja estava fent el pas del modernisme al noucentisme. L’Hotel Congost, que durant la guerra civil va acollir grups de refugiats, i després, un destacament de soldats de l’exèrcit nacional, va estar en funcionament fins a les dècades finals del segle xx. Des de 1991 és una residència per a gent gran.
De Figaró al cel

Una imatge de Figaró a la primeria del segle XX, amb la carretera de Vic al centre, a la dreta, la Torre del Rellotge. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

La placa dedicada pe, poble a Francesc Ribas. Foto: Josep Mas.

La gran casa de l'Àngelus, al costat de les escales del mateix nom. Al barri de dalt, unes torres d'estiueig. Foto: Josep Mas.

L’Hotel Congost. Foto: Arxiu Xavier Vila.

Figaró a principis del segle XX amb les primeres cases del poble a la part més baixa. Foto: Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya.

El factòtum Francesc Gambús

Un dels grans estiuejants de Figaró va ser Francesc Gambús i Rusca (1884-1966), que entre d’altres càrrecs va ser director de la Banca Arnús, director general de FECSA i president de la Cambra de Comerç de Barcelona. L’empresari tenia una gran finca que anava de peu de carretera fins dalt de la muntanya. Com que Gambús s’hi volia fer la seva torre, va fer construir unes espectaculars escales totes de pedra granítica blanca i vermella i pèrgoles de descans fetes amb fustes tropicals, perquè el servei pogués pujar més fàcilment des del poble a la casa. L’obra de les Escales de l’Àngelus, del mateix nom que el gran casal amb porxos edificat al costat i ara residència de gent gran, van ser projectades per l’arquitecte Amadeu Llopart i es van construir entre 1928 i 1931. Els experts consideren que aquestes Escales són l’element més emblemàtic del patrimoni arquitectònic del nucli urbà de Figaró.
L’estiueig va continuar creiexent i l’any 1935, els senyors de la colònia van construir l’edifici del Casino al centre del poble per portar-hi a terme les seves activitats pròpies. Després del parèntesi cruel de la guerra civil, els estiuejants van continuar anant a les seves cases de Figaró fins que, cap a la dècada dels setantes el fenòmen va anar perdent força perquè les possibilitats d’oci estiuenc es van diversificar i el turisme de vacances es va generalitzar.
Tornem al senyor Gambús. Amb les Escales acabades, va fer tancar tota la finca de dalt amb centenars de metres de paret de pedra i, enmig, va fer-hi fer una gran entrada amb escalinates. Fins i tot va encarregar unes escultures per coronar les dues pilastres que aguantaven la porta de ferro, en una de les quals es veuen dues nenes llegint el llibre Al cel, obra pòstuma del poeta Jacint Verdaguer. La curiositat és que darrera d’aquesta bella escalinata noucentista no s’arriba a la gran torre que tothom s’esperaria trobar per les expectatives de l’entorn. Perquè finalment, l’empresari Gambús es va fer una casa més senzilla i modesta a peu del carrer. Fos com fos, des d’aquelles alçades es devia trobar com si fos al cel…

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara