Josep Gómez, ‘Dyango’

Un calderí de Barcelona amb el cor a l’Argentina

Raquel Puig Alasa (text) , Nat Media (fotografies)

Nascut al barri de Sant Antoni de Barcelona, al costat del mercat, fill de pare músic, Josep Gómez Romero va començar a actuar quan tenia amb prou feines nou anys –en els durs temps de postguerra– per ajudar a casa, després d’un tràgic accident en què la seva mare va perdre la vida. De ben jovenet va entrar al Conservatori de Música de Barcelona, on va completar els estudis de trompeta i violí i, poc després, iniciaria el seu particular periple musical, voltant per Europa com a intèrpret, junt amb els seus companys. Després començarien actuacions als club de ball amb orquestra a Barcelona. Sempre explica, però, que l’instrument que l’apassionava era la veu. Gran i profund coneixedor del gènere del jazz, s’inspira en l’insigne trompetista belga Django Reinhardt per definir el seu nom artístic, Dyango. Des de llavors, no ha parat. Ha sembrat el mercat amb cinquanta-quatre discos, però en reconeixements la collita és de cinquanta-cinc discos d’or i quaranta de platí
Fins no pas gaire, i a diferència d’altres noms del món de la cançó, no se’l relacionava amb cap adscripció política. En canvi ell explica que des de fa temps té clar el seu sentiment de pertinença. “El meu pare ja va lluitar contra Franco. El català té un sentiment intrínsec de resistència, com de lluita, que no l’abandonarà mai. Estimo la meva feina i, sobretot, la meva terra”, sentencia.

Independentista, sí
Fa uns anys va fer públic el seu compromís amb l’independentisme en alguns canals de marcada tendència espanyolista. No entenien que hagués cantat Suspiros de España i es declarés a favor d’un referèndum i d’una Catalunya amb estat propi. Explica que aquella polseguera no el va afectar gaire, i que no li ha passat cap mena de factura: “realment potser jo no ho veuré, però estic convençut que Catalunya serà independent. Serà així.”

De Can Valls, amb identitat calderina
Aquestes reflexions les fa des de Caldes de Montbui, on viu des de fa 32 anys, en una casa als afores. Li agrada dir per tot arreu que és calderí, perquè se’n sent, tot i que viu en una de les urbanitzacions, Can Valls, marcada sempre per una certa identitat pròpia. Va arribar al municipi buscant un entorn més tranquil i amb més contacte amb la natura, però amb facilitat de comunicació amb Barcelona. Finalment s’hi va instal·lar perquè se’n va enamorar.
“Però no només per això”, explica, “sinó perquè és un lloc dels que ja gairebé no en queden: mitjanament gran, amb serveis, però amb esperit de poble i a tocar de Barcelona i de tot arreu. La gent que viu a Caldes viu molt el seu poble i també Catalunya i això em va enganxar”. De fet en Dyango ha adoptat un dels rols calderins més arrelats que és fer gala de les aigües termals, però no anar-hi gairebé mai.
La vila també s’ha fet seu Dyango amb simpatia i naturalitat i no és estrany veure’l fent cua al forn de pa, donant conversa quotidiana. I de pa, parlem. Fem un recés en l’entrevista per comentar el que per a ell és el millor forn de Caldes, on el pa té gust de pa. Quan és a casa, gaudeix del trosset de natura que és el seu jardí: “tinc una fàbrica de menjar per als ocells” diu, tot referint-se al reguitzell de petites aus que s’instal·len als arbres. És en detalls com aquest, com se’ns presenta un home sensible, de gustos senzills, de tarannà franc però alhora amb la veterania de qui sap conduir la seva cara més mediàtica.

Passió llatinoamèrica i per la pintura
Dyango és un artista respectat i apreciat pel conjunt de públic català i espanyol, però sobretot llatinoamericà i, en especial, a l’Argentina. El cantant confessa la debilitat i la història d’amor que, des de fa tants anys, té amb aquell país. “Fa cinquanta anys que hi vaig i sembla que cada dia t’estimin més. Són gent entregada. No obliden els seus artistes. Això, aquí, malauradament, sí que passa.” Segurament, un dels motius de no poder abandonar les gires és perdre el contacte directe d’allà on se sent més estimat. “Hi ha llocs que ja fa anys que hi vaig i l’afecte que em tenen es manté... És que no els puc dir que no!”, afirma. Tot i així, ha acabat optant per gires una mica més curtes i anar-hi sempre que li ve de gust.
Des de Caldes també s’inspira en la seva altra passió: la pintura. Captivat pel gènere abstracte, el treballa totes les hores que pot, en un espai de casa seva, on no arriba la cobertura dels telèfons mòbils, però sí la piuladissa dels ocells. Li preguntem com s’ha anat formant o quin són els seus referents. És autodidacte i li agraden la majoria dels artistes que han conreat el gènere però ressalta en Modest Cuixart com un dels que “era i seguirà sent dels millors”, diu. En Dyango pinta, ven i regala quadres (ha donat obres per causes benèfiques) però no li agrada exposar o, més aviat diríem, exposar-se. “Jo treballo amb la música, amb la pintura sento el mateix. Tinc com una necessitat d’art. Sento que tinc la sort de pintar bé –encara que soni pedant–, però realment no m’agrada estar pendent de si compren o no. I com que, per sort, no ho necessito, se me’n fot la crítica o la venda”.
Com diu en el seu darrer single “Sense tu”, un home lliure que no ha ballat si no el seu ball, però que acaba tornant a casa seva per no moure-se’n més. Ell i la música.
Josep Gómez, ‘Dyango’

54 discos i no poder plegar. Acaba de treure el senzill en català “Sense tu”. Un tema que li feia il·lusió que veiés la llum i que la gent el gaudís. Una cançó que a ell l’enamora i en què cal, diu, “parar-hi atenció”, que versa l’amor conscient i per la qual ha comptat amb la mà experta del molletà Kitflus en els arranjaments i també amb la col·laboració del guitarrista David Palau. Parla d’aquest nou tema amb la il·lusió d’un nen que ensenya un treball ben fet, malgrat haver editat ja cinquanta-quatre discos. Fa uns quatre anys va anunciar que deixava les gires, que s’agafava una mena de jubilació parcial. El relax no va durar gaire. “Vaig decidir plegar, tenia el nervi ciàtic tocat i, tants avions i anar amunt i avall, no m’ajudava. Però no vaig poder. Em dedicaré tota la vida a la música. No puc deixar-ho.” assegura, entre resignat i convençut.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara