Quan arriba el mes de juny, normalment el segon dumenge del mes, Montcada i Reixac es vesteix amb les seves millors vestimentes de finals del segle xix i surt al carrer en una desfilada que rememora l’arribada anual dels estiuejants que van transformar aquell poble rural en una cuidada vila d’arquitectura modernista, que es va desenvolupar amb l’arribada del ferrocarril.
Organitzada pel Museu Municipal i per l’Ajuntament, la desfilada consisteix en una visita guiada per conèixer tots i cadascun dels espais, torres i carrers que van formar part d’aquell estiueig antic: el carrer Major amb la Torre Vila, el carrer Colon amb les torres que es conserven i l’actual Nou Cafè Colon, així com el carrer Bogatell, on malauradament ja no es conserva cap torre d’estiueig. El recorregut acaba al recinte industrial de la Casa de les Aigües, amb un vermut popular on hi participen diferents establiments i empreses del municipi. Un trajecte que s’inicia a l’Estació de França, on actors vestits per a l’ocasió, inicien la seva passejada transmutats en senyors estiuejants d’estètica modernista.
És una festa en la qual hi participen molts veïns i que edició rere edició té cada vegada més èxit. Les dones confeccionen durant tot l’any els vestits que lluiran en aquesta commemoració que arriba amb les primeres calors preestivals, en una desfilada que omple els carrers de color, rondalles, rialles i passejades, amb un goig especial, enlluernats per la pròpia història.
Afortunadament s’han conservat moltes torres que mostren l’empremta que l’estiueig va deixar a Montcada i Reixac. Moltes s’han convertit en espais destacats de la vida d’avui, com la Torre Vila, on actualment hi ha el Cafè de Montcada, una cafeteria on mentre es pren un cafè es pot gaudir de les voltes d'estil català originals de la cuina de la torre d’estiueig. També es destaquen Can Bonet o el Palauet de Montcada, on es pot passejar pels grans jardins que encara avui envolten la torre. Unes torres, agermanades amb els blocs de pisos i els edificis construïts més recentment, que configuren la fesomia actual del municipi.
I és que a llarga tradició de Montcada i Reixac com a vila d’estiueig arranca l’últim terç del segle xix, quan la petita localitat a l’inici del Vallès es va començar a posar de moda entre els barcelonins, que n’havien sentit les llegendes que s’havien escampat al voltant de les seves nombroses fonts i sobre les virtuts curatives de les seves aigües. L’aigua de la Font del Ferro es venia a gots a la Ciutat Comtal per cinc cèntims, ja que es deia que era capaç de combatre l’anèmia, mentre que de la Font de ca l’Alou se’n deia que curava el mal de ronyons. “Un bon xerric d’aigua de ca l’Alou i quedarà com nou”, deia la dita.
Les descripcions sobre els camps llaurats de Montcada, els seus turons i serralades verdes i la virginitat de les seves terres despertaven una fascinació immensa entre els burgesos barcelonins, de manera que l’estiuejant Albert Ubach es referia al municipi com aquell “racó del cel”. La petita vila que fins aleshores s’havia mantingut com una població pagesa va ser objecte d’enamorament de la burgesia de la capital, fet que provocaria el desvetllar de tot un poble i Montcada, que es trobava llavors en un moment de pobresa extrema, va acollir i va donar la benvinguda a aquests nouvinguts amb els braços oberts.
L’inici de la temporada d’estiueig variava en funció de la meteorologia, però habitualment tenia lloc entre els mesos d’abril i de juny. A l’abril començaven a arribar els primers estiuejants. Els homes arribaven sols i les dones acompanyades de la mainada i de les seves minyones, i carregades amb un munt de maletes que ràpidament eren entrades a les seves torres. Una vegada ja estaven instal·lats, les minyones seguien la tradició d’anar al Carrer Major a fer la compra a ca l’Andreuet i a comprar espardenyes blanques per a la mainada a cal Cervera. Als estiuejants els agradava passar per l'espardenyeria durant l’estiu perquè la resta de l’any havien de portar sabates. Les espardenyes eren sinònim d’estiu, poble, natura i tranquil·litat. Cada tarda els estiuejants feien treure la tauleta, les butaques de vímet i acompanyaven les llargues tertúlies amb un gotet d’herbes. L’acabament, en canvi, estava fixat perquè coincidís amb la finalització de la Festa Major Petita, en celebració dedicada a la Verge del Turó, el 8 de setembre, una diada molt lluïda al municipi.

Barcelona, a un pas de tren
La coneguda connectivitat ferroviària de Montcada i Reixac, que compta amb cinc estacions de tren, on molta gent hi fa transbord i que malauradament és font de nombrosos atropellaments, també va ser un factor clau per propiciar-hi l’estiueig. El 1854 es va inaugurar la primera línia ferroviària que unia Barcelona i Granollers, amb parada a Montcada, fet que va significar un avenç molt gran.
Prop de l’Estació de França, es va construir el carrer del Ferrocarril, conegut més tard com a carrer Colón, on es podia apreciar un gran repertori de torres d’estiueig dotades d’una arquitectura de gran qualitat i luxe. L’estació va ser l’escenari també de diverses pel·lícules com ara les escenes que s’hi van rodar l’any 1940 de la “Florisa de la Reina” i set anys més tard de “Un viaje para novios”, guió adaptar d’Emilia Pardo. Els montcadencs estaven tan fascinats amb les càmeres cinematogràfiques que es presentaven com a voluntaris a fer-hi d’extres, com queda documentat a l’arxiu Ubach.
El 1855 s’inaugurava la segona línia de ferrocarril, la del Nord, que comunicava Montcada i Reixac amb Sabadell. L’estació del Nord va ser una construcció molt més modesta que la de França i al seu voltant s’hi va articular un altre nucli estiuejant, en els carrers de Sant Antoni i de Domingo Fins, amb la construcció de torres aïllades de la mà de promotors com el mateix Domingo Fins i Josep Closes qui es va fer construir una torre, Vista Rica, des d’on tenia grans vistes panoràmiques.
La vinculació del ferrocarril i el municipi encara segueix present avui en dia i fins i tot hi ha un dia a l’any en el qual es recorda aquells nouvinguts precedents de la Ciutat Comtal. Es tracta de “La Festa del Fanalet” i s'ha convertit en una de les activitats més destacades del barri de Terra Nostra. El primer cap de setmana de setembre, coincidit amb la festa del barri, el veïnat s’aplega a les andanes de l’estació del barri per donar la benvinguda al tren.

Les transformacions urbanístiques
L’aparició de les primeres colònies d’estiueig va provocar transformacions significatives a Montcada. Es van plantejar un seguit de reorganitzacions que generaven la revalorizació de les seves terres. Amb l’estiueig es va prendre consciència per primera vegada de la necessitar d’embellir i ressaltar la identitat del municipi. Aquestes transformacions urbanístiques es materialitzen a través de dos projectes –el primer Eixample (projecte Montiu, 1833-1884) i el segon Eixample (1911- 1939)– que van donar lloc als carrers per on es passeja avui. El sorgiment d’aquests dos eixamples que van donar lloc a l'entramat urbanístic de Montcada, que deu la seva fesomia actual a l’arribada de l’estiueig.
El primer eixample o el primer projecte de reorganització urbana va ser promoguda pel terratinent Joaquim Montiu i realitzat pel mestre d’obres Alexandre Premich. En aquest primer projecte es va proposar el traçat dels carrers Bogatell, Pasqual, Elionor i Sant Lluís i la prolongació del carrer Colón i Montiu, on hi havia la primera colònia estiuejant. Amb el projecte es va aconseguir una concepció urbanística nova per a Montcada dotada de modernitat.
Però aquest creixement, esdevingut en un termini de temps tan curt, va evidenciar les mancances urbanístiques que presentava el poble. La projecció d’aquest nou traçat urbanístic va superar els recursos amb què comptava el municipi que permetessin als estiuejants la pràctica de la cacera, les excursions rurals, etc. El nou nucli estiuejant va decidir articular-se al voltant de les zones de la Vallençana i de Reixac, que fins aleshores s’avien mantingut com a zones de camps i masies. D’aquest primer projecte en destaca la construcció de la casa Larrratea, propietat de Laurenio Ruíz Larramendi, al carrer Sant Lluís, i el jardí al carrer Montiu; projectada l’any 1899 per l’arquitecte Antoni Maria Gallisà i Soquè. Aquesta torre té molta història per al municipi perquè durant molts anys va acollir un restaurant a l’aire lliure molt estimat pels montcadencs, conegut popularment amb el nom de “La Cerveceria”.
És en aquest context que es va desenvolupar el segon eixample, a inicis del segle xx. Els paisatges verges de Montcada i Reixac havien quedat en un segon pla per acollir el gris que representava la industrialització. Aquell nou projecte va propiciar que ràpidament es comencessin a edificar torres d’estiueig als nous nuclis residencials de la Vallençana i de Reixac. Es va detectar la necessitat de construir una passera que comuniqués aquestes noves torres amb el nucli central de Montcada: el Carrer Major. L’any 1910 es van iniciar les obres per construir la passera just davant de l’actual Casa de la Vila per sobre del riu Besòs i així és com va néixer el passeig Rocamora.
Els estiuejants van costejar aquests nous projectes i Domingo Fins va pagar les portes de la Casa de la Vila, com encara es veu avui en una inscripció d’agraïment en honor seu. Els estiuejants van col·laborar també a millorar equipaments locals i van fomentar l’ensenyament amb la construcció de noves escoles en les quals els montcadencs més joves van començar a cursar els estudis primaris.

Llegat vigent
El llegat de l'estiueig a Montcada i Reixac no només ha deixat la seva marca a l’arquitectura, sinó també en la seva cultura i tradició. Encara avui dia hi ha una família que conserva la tradició d'estiuejar de maig a setembre. Si visitem a mitjans de juny la Torre Valentí (1927) o Vallençana, que és com es coneix col·loquialment, atès que es troba al principi de la zona de Vallençana, ens trobarem amb la família Trias-Vilalta gaudint de l’aire fresc de la serralada de Marina. Aquesta construcció és un dels tresors més desconeguts del municipi i encara segueix funcionant com a segona residència d’estiueig. És l’única torre d’estiueig que conserva els seus interiors i exteriors tal i com va ser pensada en origen.
El senyor Trias, que des del primer moment que la va veure en va quedar completament enamorat, va comprar la torre al propietari i estiuejant Agustí Valentí. Des de llavors part de la família Trias-Vilalta, quan arriba el mes de maig agafen les maletes i pugen a recuperar aquesta relació amb la natura i s’hi estan fins a finals de setembre. És una tradició que la família no ha volgut oblidar mai i generació rere generació expliquen la història de la casa i el valor tan important que té per a ells. Durant aquests mesos tenen una cita fixada en dinars i aniversaris i sobretot tenen una cita per recuperar part de la seva història. L’estima que tenen per la torre i els fets viscuts al voltant seu durant els mesos d’estiu fa que encara segueixi present en ells el clàssic esperit estiuejant.