Montcada i Reixac reviu l’esplendor de l’estiueig en una lluïda festa anual

Cada primer dissabte de juny la vila s’engalana per remuntar-se a l’atmosfera viscuda a finals del segle XIX

Maria Montoro García (text)

Quan arriba el mes de juny, normalment el segon dumenge del mes, Montcada i Reixac es vesteix amb les seves millors vestimentes de finals del segle xix i surt al carrer en una desfilada que rememora l’arribada anual dels estiuejants que van transformar aquell poble rural en una cuidada vila d’arquitectura modernista, que es va desenvolupar amb l’arribada del ferrocarril.
Organitzada pel Museu Municipal i per l’Ajuntament, la desfilada consisteix en una visita guiada per conèixer tots i cadascun dels espais, torres i carrers que van formar part d’aquell estiueig antic: el carrer Major amb la Torre Vila, el carrer Colon amb les torres que es conserven i l’actual Nou Cafè Colon, així com el carrer Bogatell, on malauradament ja no es conserva cap torre d’estiueig. El recorregut acaba al recinte industrial de la Casa de les Aigües, amb un vermut popular on hi participen diferents establiments i empreses del municipi. Un trajecte que s’inicia a l’Estació de França, on actors vestits per a l’ocasió, inicien la seva passejada transmutats en senyors estiuejants d’estètica modernista.
És una festa en la qual hi participen molts veïns i que edició rere edició té cada vegada més èxit. Les dones confeccionen durant tot l’any els vestits que lluiran en aquesta commemoració que arriba amb les primeres calors preestivals, en una desfilada que omple els carrers de color, rondalles, rialles i passejades, amb un goig especial, enlluernats per la pròpia història.
Afortunadament s’han conservat moltes torres que mostren l’empremta que l’estiueig va deixar a Montcada i Reixac. Moltes s’han convertit en espais destacats de la vida d’avui, com la Torre Vila, on actualment hi ha el Cafè de Montcada, una cafeteria on mentre es pren un cafè es pot gaudir de les voltes d'estil català originals de la cuina de la torre d’estiueig. També es destaquen Can Bonet o el Palauet de Montcada, on es pot passejar pels grans jardins que encara avui envolten la torre. Unes torres, agermanades amb els blocs de pisos i els edificis construïts més recentment, que configuren la fesomia actual del municipi.
I és que a llarga tradició de Montcada i Reixac com a vila d’estiueig arranca l’últim terç del segle xix, quan la petita localitat a l’inici del Vallès es va començar a posar de moda entre els barcelonins, que n’havien sentit les llegendes que s’havien escampat al voltant de les seves nombroses fonts i sobre les virtuts curatives de les seves aigües. L’aigua de la Font del Ferro es venia a gots a la Ciutat Comtal per cinc cèntims, ja que es deia que era capaç de combatre l’anèmia, mentre que de la Font de ca l’Alou se’n deia que curava el mal de ronyons. “Un bon xerric d’aigua de ca l’Alou i quedarà com nou”, deia la dita.
Les descripcions sobre els camps llaurats de Montcada, els seus turons i serralades verdes i la virginitat de les seves terres despertaven una fascinació immensa entre els burgesos barcelonins, de manera que l’estiuejant Albert Ubach es referia al municipi com aquell “racó del cel”. La petita vila que fins aleshores s’havia mantingut com una població pagesa va ser objecte d’enamorament de la burgesia de la capital, fet que provocaria el desvetllar de tot un poble i Montcada, que es trobava llavors en un moment de pobresa extrema, va acollir i va donar la benvinguda a aquests nouvinguts amb els braços oberts.
L’inici de la temporada d’estiueig variava en funció de la meteorologia, però habitualment tenia lloc entre els mesos d’abril i de juny. A l’abril començaven a arribar els primers estiuejants. Els homes arribaven sols i les dones acompanyades de la mainada i de les seves minyones, i carregades amb un munt de maletes que ràpidament eren entrades a les seves torres. Una vegada ja estaven instal·lats, les minyones seguien la tradició d’anar al Carrer Major a fer la compra a ca l’Andreuet i a comprar espardenyes blanques per a la mainada a cal Cervera. Als estiuejants els agradava passar per l'espardenyeria durant l’estiu perquè la resta de l’any havien de portar sabates. Les espardenyes eren sinònim d’estiu, poble, natura i tranquil·litat. Cada tarda els estiuejants feien treure la tauleta, les butaques de vímet i acompanyaven les llargues tertúlies amb un gotet d’herbes. L’acabament, en canvi, estava fixat perquè coincidís amb la finalització de la Festa Major Petita, en celebració dedicada a la Verge del Turó, el 8 de setembre, una diada molt lluïda al municipi.

Barcelona, a un pas de tren
La coneguda connectivitat ferroviària de Montcada i Reixac, que compta amb cinc estacions de tren, on molta gent hi fa transbord i que malauradament és font de nombrosos atropellaments, també va ser un factor clau per propiciar-hi l’estiueig. El 1854 es va inaugurar la primera línia ferroviària que unia Barcelona i Granollers, amb parada a Montcada, fet que va significar un avenç molt gran.
Prop de l’Estació de França, es va construir el carrer del Ferrocarril, conegut més tard com a carrer Colón, on es podia apreciar un gran repertori de torres d’estiueig dotades d’una arquitectura de gran qualitat i luxe. L’estació va ser l’escenari també de diverses pel·lícules com ara les escenes que s’hi van rodar l’any 1940 de la “Florisa de la Reina” i set anys més tard de “Un viaje para novios”, guió adaptar d’Emilia Pardo. Els montcadencs estaven tan fascinats amb les càmeres cinematogràfiques que es presentaven com a voluntaris a fer-hi d’extres, com queda documentat a l’arxiu Ubach.
El 1855 s’inaugurava la segona línia de ferrocarril, la del Nord, que comunicava Montcada i Reixac amb Sabadell. L’estació del Nord va ser una construcció molt més modesta que la de França i al seu voltant s’hi va articular un altre nucli estiuejant, en els carrers de Sant Antoni i de Domingo Fins, amb la construcció de torres aïllades de la mà de promotors com el mateix Domingo Fins i Josep Closes qui es va fer construir una torre, Vista Rica, des d’on tenia grans vistes panoràmiques.
La vinculació del ferrocarril i el municipi encara segueix present avui en dia i fins i tot hi ha un dia a l’any en el qual es recorda aquells nouvinguts precedents de la Ciutat Comtal. Es tracta de “La Festa del Fanalet” i s'ha convertit en una de les activitats més destacades del barri de Terra Nostra. El primer cap de setmana de setembre, coincidit amb la festa del barri, el veïnat s’aplega a les andanes de l’estació del barri per donar la benvinguda al tren.

Les transformacions urbanístiques
L’aparició de les primeres colònies d’estiueig va provocar transformacions significatives a Montcada. Es van plantejar un seguit de reorganitzacions que generaven la revalorizació de les seves terres. Amb l’estiueig es va prendre consciència per primera vegada de la necessitar d’embellir i ressaltar la identitat del municipi. Aquestes transformacions urbanístiques es materialitzen a través de dos projectes –el primer Eixample (projecte Montiu, 1833-1884) i el segon Eixample (1911- 1939)– que van donar lloc als carrers per on es passeja avui. El sorgiment d’aquests dos eixamples que van donar lloc a l'entramat urbanístic de Montcada, que deu la seva fesomia actual a l’arribada de l’estiueig.
El primer eixample o el primer projecte de reorganització urbana va ser promoguda pel terratinent Joaquim Montiu i realitzat pel mestre d’obres Alexandre Premich. En aquest primer projecte es va proposar el traçat dels carrers Bogatell, Pasqual, Elionor i Sant Lluís i la prolongació del carrer Colón i Montiu, on hi havia la primera colònia estiuejant. Amb el projecte es va aconseguir una concepció urbanística nova per a Montcada dotada de modernitat.
Però aquest creixement, esdevingut en un termini de temps tan curt, va evidenciar les mancances urbanístiques que presentava el poble. La projecció d’aquest nou traçat urbanístic va superar els recursos amb què comptava el municipi que permetessin als estiuejants la pràctica de la cacera, les excursions rurals, etc. El nou nucli estiuejant va decidir articular-se al voltant de les zones de la Vallençana i de Reixac, que fins aleshores s’avien mantingut com a zones de camps i masies. D’aquest primer projecte en destaca la construcció de la casa Larrratea, propietat de Laurenio Ruíz Larramendi, al carrer Sant Lluís, i el jardí al carrer Montiu; projectada l’any 1899 per l’arquitecte Antoni Maria Gallisà i Soquè. Aquesta torre té molta història per al municipi perquè durant molts anys va acollir un restaurant a l’aire lliure molt estimat pels montcadencs, conegut popularment amb el nom de “La Cerveceria”.
És en aquest context que es va desenvolupar el segon eixample, a inicis del segle xx. Els paisatges verges de Montcada i Reixac havien quedat en un segon pla per acollir el gris que representava la industrialització. Aquell nou projecte va propiciar que ràpidament es comencessin a edificar torres d’estiueig als nous nuclis residencials de la Vallençana i de Reixac. Es va detectar la necessitat de construir una passera que comuniqués aquestes noves torres amb el nucli central de Montcada: el Carrer Major. L’any 1910 es van iniciar les obres per construir la passera just davant de l’actual Casa de la Vila per sobre del riu Besòs i així és com va néixer el passeig Rocamora.
Els estiuejants van costejar aquests nous projectes i Domingo Fins va pagar les portes de la Casa de la Vila, com encara es veu avui en una inscripció d’agraïment en honor seu. Els estiuejants van col·laborar també a millorar equipaments locals i van fomentar l’ensenyament amb la construcció de noves escoles en les quals els montcadencs més joves van començar a cursar els estudis primaris.

Llegat vigent
El llegat de l'estiueig a Montcada i Reixac no només ha deixat la seva marca a l’arquitectura, sinó també en la seva cultura i tradició. Encara avui dia hi ha una família que conserva la tradició d'estiuejar de maig a setembre. Si visitem a mitjans de juny la Torre Valentí (1927) o Vallençana, que és com es coneix col·loquialment, atès que es troba al principi de la zona de Vallençana, ens trobarem amb la família Trias-Vilalta gaudint de l’aire fresc de la serralada de Marina. Aquesta construcció és un dels tresors més desconeguts del municipi i encara segueix funcionant com a segona residència d’estiueig. És l’única torre d’estiueig que conserva els seus interiors i exteriors tal i com va ser pensada en origen.
El senyor Trias, que des del primer moment que la va veure en va quedar completament enamorat, va comprar la torre al propietari i estiuejant Agustí Valentí. Des de llavors part de la família Trias-Vilalta, quan arriba el mes de maig agafen les maletes i pugen a recuperar aquesta relació amb la natura i s’hi estan fins a finals de setembre. És una tradició que la família no ha volgut oblidar mai i generació rere generació expliquen la història de la casa i el valor tan important que té per a ells. Durant aquests mesos tenen una cita fixada en dinars i aniversaris i sobretot tenen una cita per recuperar part de la seva història. L’estima que tenen per la torre i els fets viscuts al voltant seu durant els mesos d’estiu fa que encara segueixi present en ells el clàssic esperit estiuejant.
Montcada i Reixac reviu l’esplendor de l’estiueig  en una lluïda festa anual

Representació de l'arribada d'una família estiuejant amb la minyona just davant de la Torre Vila, Cafè Montcada en motiu de la celebració de la Diada de l'estiueig a Montcada i Reixac. Podem veure com els veïns que hi participen van vestits de l'època i altres curiosos que miren la representació. Foto: Museu Municipal de Montcada i Reixac.

Arribada d'un comboi per l'estació de França direcció Granollers, a finals del segle XIX.

Domingo Fins rodejat d'alumnes montcadencs que rebien classes gràcies a l'ABI. Foto: Fons particular d'Emilia i Elisa Riera.

Les minyones, a l’esquerra, que es feien càrrec dels fills i els estiuejants barcelonins prenent la fresca al carrer Colóni. Foto: Fundació Cultural Montcada.

Part de la família Trias-Vilalta al pati de la torre d'estiueig Torre Valentí en motiu de la celebració de la festivitat de la Mona l'any 2018. Foto: Fons particular d'Anna Trias Gumbau.

Goig dedicat a la Mare de Déu de Montserrat compost per Francesc Ubach i Vinyeta, a principis de segle XX. Foto: Biblioteca de Catalunya- Fons documental Francesc Ubach i Vinyeta.

L'arc ondulat que dona la benvinguda a la finca d'estiueig de Torre Valentí. Foto: Maria Montoro.

Vista de la Torre Vila des del carrer Major, de l’any 1920. Foto: Fundació Cultural Montcada- Fons Josep Martí Centellas.

El nou Cafè-Teatre Colón, l’espai social dels estiuejants

Una de les finalitats que tenia l'estiueig era enfortir les relacions socials entre les diferents famílies que anaven a estiuejar a un mateix municipi. També s’utilitzaven aquestes “escapadetes” per fer nou tractes comercials, però les relacions socials eren un element essencial entre la burgesia barcelonina. Els mesos estivals donaven per a molt i s’expliquen nombroses llegendes al voltant d’amors i desamors entre els estiuejants més joves que van enfrontar a famílies al més pur estil de Romeu i Julieta.
El estiuejants necessitaven espais d’oci on poder fomentar aquestes relacions i va ser per aquesta raó que van sorgir els casinos i a Montcada, com a la resta de les viles, també n’hi havia un de situat al carrer més important de la primera colònia estiuejant; el carrer Ferrocarril, més tard conegut com Carrer Colón. Aquest casino, que originàriament rebia el nom de Cafè-Teatre Colón, va ser un projecte de l'estiuejant Joel Vilaseca l’any 1884. Gràcies a la descripció que es conserva de Francesc Ubach sabem que el casino tenia un gran escenari, amb un teló de vellut que al centre tenia un gran dibuix de Cristóbal Colón, motiu pel qual segurament es va batejar amb aquest nom. L’edifici acollia un casino per a la distracció lúdica dels estiuejants. Cada tarda, els barcelonins tenien una cita amb els diferents espectacles que s’hi feien; espectacles d’orquestra, balls, recitals de poesia, festes, obres de teatre, etc. Se sap que es va representar l’obra de teatre “El novio de doña Inés” i que va ser tot un èxit. D’altra banda, també se sap que hi van actuar artistes com Maria Barrientos (soprano) i compositors com Isaac Albèniz, i actors de gran nom com Enric Borràs i Margaria Xirgu. La burgesia barcelonina estava lligada a una activitat cultural molt potent però malauradament es tractava d’una activitat de portes tancades al públic local.
L’any 1909 el senyor Domingo Fins va comprar el Café-Teatre Colón i el va convertir en l’Associació Benèfico-Instructiva, fet que va permetre accedir-hi als montcadencs. L’empresari barceloní va fer fer un tomb l’antic casino i, juntament amb altres estiuejants, van obrir-ne les portes a la població local, que va poder participar a les festes. Amb tot, el projecte va anar més enllà i es va decidir que s'utilitzaria per impartir-hi classes i acabar amb l'analfabetisme a Montcada.
Després de passar per diferents moments i etapes -casino, centre cultural i ateneu- el Cafè-Teatre Colón és un dels edificis més emblemàtics i estimats pels montcadencs, que sempre s’ha mantingut com a espai social i encara avui dia s’hi segueixen celebrant unes festes i concerts, iniciats pels estiuejants.

Interior del Cafè-teatre Colón durant la representació d'una obra de teatre sobre l'escenari i amb els decorats. Foto: Fundació Cultural Montcada.

Estiuejants, mecenes i fills il·lustres

Els montcadencs recorden alguns dels seus antics estiuejants amb una gran estima, ja que les famílies que arribaven a la vila enamorats pels seus paisatges rurals van quedar enlluernats per la seva gent i les seves tradicions i van contribuir a recuperar i configurar la identitat del poble. Uns estiuejants que sovint van ser mecenes i considerats fills predilectes.
Aquest és el cas de Francesc Ubach i Vinyeta, escriptor de professió, que va ser considerat un dels poetes i dramaturgs més destacat del període de la Renaixença, amb una gran rellevància en l’esfera cultural i literària de la vila. Va ser qui es va encarregar d’escriure els goigs de la Mare de Déu del Turó de Montcada. La seva torre d’estiueig estava situada al Carrer Major, a la Plaça de l’Església, i encara continua ressaltant amb una arquitectura de columnes helicoïdals i balconades de ferro forjat. Actualment l’estiuejant Albert Ubach i el seu pare Francesc Ubach són considerats els cronistes per excel·lència de Montcada i Reixac i una de les fonts indispensables de consulta.
També va deixar una gran petjada Domingo Fins, un gran comerciant que tenia molts negocis dels quals en destacava una Agència de Duanes a Barcelona. Era un gran col·leccionista d’arts decoratives. L’any 1880 la seva dona va decidir comprar una parcel·la per edificar una torre d’estiueig al carrer de Sant Antoni (a la part del carrer que l’any 1920 es converteix en el Carrer Domingo Fins). Pels volts del 1886, la Torre Fins ja estava construïda i tenia la mateixa fesomia que té actualment.
Fins sentia una gran estima per Montcada i Reixac, i va iniciar a partir del 1897 una etapa de mecenatge per a la recuperació del patrimoni local i d’infraestructures públiques o la subvenció de diferents intervencions a l’església de Santa Engràcia. L’any 1909 va crear l’Associació Benèfico-Instructiva, amb seu a l’antic Cafè-Teatre Colón, on es van desenvolupar tot tipus d’activitats culturals i educatives amb un patronat que vetllava pels interessos del poble. Un projecte molt important que també va posar en marxa va ser l’edificació d’un Asil (també anomenat Hospital) per a la gent gran que era de propietat de l’ajuntament però del qual el senyor Fins n’assumia tot el cost. Fins va morir abans que es finalitzés el projecte i va ser la seva hereva, Elisa Roca, que treballava com a minyona a la casa i que era nascuda a Montcada, qui es va encarregar d’acabar de subvencionar l’edifici, que posteriorment es va convertir en la seu de la Guàrdia Civil.
Uns altres destacats estiuejants van ser els Vilaseca Galimany, una família burgesa especialitzada en l'hostaleria. Joel Vilaseca va ser qui va fer construir el Cafè-Teatre Colón que va donar lloc al primer nucli estiuejant. Aquesta família també tenia un altre Cafè-Teatre Colón a Barcelona i també eren els propietaris de l’Hotel Colón, de principis del segle XX, situat a la Plaça Catalunya i considerat a l’època un dels millors d’arreu d’Europa. Segurament el Carrer Colón rep aquest nom per la presència del seu casino. A més, Joel Vilaseca tenia la seva torre d’estiueig, avui desapareguda, just al costat del casino.
També va deixar llegat Ramon Vila i Costa, un comerciant de fusta de gran èxit, que durant els mesos estivals preparava berenars al jardí de la seva torre i convidava a estiuejants i sobretot als montcadencs perquè en gaudissin. L’any 1907 va demaner permís per a la construcció de la Torre Vila al carrer Major, que s’ha conservat -menys el jardí- fins a l’actualitat i és la màxima expressió arquitectònica de l’estiueig a Montcada i Reixac, amb tots els elements característics de l’arquitectura modernista i un dels espais més populars per a les activitats que s’hi fan a la seva planta baixa.
També van destacar els germans Sagnier Villavecchia. En Leopold, enginyer de professió, i l’Enric, arquitecte, foren dos germans que van estiuejar durant molts anys a la finca de la Font del Ferro. Eren uns grans apassionats de l’excursionisme i se sap que van fer nombroses excursions al Turó de Montcada. Enric Sagnier va ser un respectat arquitecte a la Ciutat Comtal i, a Montcada, va projectar l’Ermita del Turó, així com la construcció, recuperació i urbanització de la vila.
Altres noms van ser els del comerciant Ramon Vila i Costa, el botànic Antoni Ciprià Costa i Cuixart, o l’empresari d’espelmes i sabons Manuel Rocamora. Aquest darrer va ser l’impulsor del segon eixample, és a dir, la parcel·lació de les terres situades entre l’estació de França i els rius Ripoll i Besòs. Era propietari de nombrosos camps de vinyes i de camps de regadiu. També va fer grans aportacions econòmiques per a l’església de Santa Engràcia, el nou edifici de l’ajuntament i per asfaltar el Carrer Major, eix vertebrador del municipi des d’època medieval. L’any 1908 es va fer construir una torre d’estiueig, Can Rocamora, al passeig que rebia el seu nom i deu anys després va ser anomenat fill predilecte de Montcada i Reixac.
Aquestes són algunes de les tantes famílies estiuejants que van escollir Montcada com a escapatòria del fum i del soroll de la Ciutat Comtal. Va haver-hi altres famílies també importants al municipi, com ara els Bonet, Larramendi, Gili, Closes, Valentí i Vilaseca Galimany, entre d’altres.

L'estiuejant Ramon Vila envoltat de nens i adults montcadencs en motiu de la Festa Major. Any de l’any 1910. Foto: Fundació Cultural Montcada.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara