Isolda Sucarrats

La primera presidenta de Minyons de Terrassa

Laura Pinyol i Puig (text i fotografies)

Isolda Sucarrats (Terrassa 1975) és la nova presidenta de Minyons de Terrassa i la primera dona que ocupa aquest càrrec. Res l’hauria de fer témer aquest canvi. Avui en dia ja no és pas la primera vegada que això passa –sortosament– i encapçala el repte en un col·lectiu que ha estat transgressor de mena. Minyons de Terrassa va ser la primera colla castellera a incorporar el sexe femení a les construccions. Mai abans, en els dos-cents anys de tradició castellera, la presència de la dona hi havia tingut cap pes. Minyons, nascuda en un ambient de reivindicació de les tradicions catalanes, modernitat i progressisme, la dona s’hi va incorporar amb normalitat i igualtat. Una incorporació de ple que va ajudar a revolucionar les formacions amb troncs més lleugers i els va permetre un progrés tècnic fulgurant
Des de començaments d’aquest any, Sucarrats ocupa el càrrec de presidenta, en substitució de Jordi Juanico. Ho fa convençuda de formar part d’un “repte col·lectiu”, acompanyada d’un equip tècnic bicèfal, amb Xavier Jurado i Arnau Boada com a caps de colla, i amb la teoria ben apresa sobre els lideratges compartits: “som una junta que neix de baix cap a dalt”, una afirmació que tractant-se d’alçar castells no hauria de sorprendre a ningú, però la Isolda creu que part d’aquest mandat persegueix l’estela de “fer pedagogia de noves formes de gestió”.

Per a grans castells, places plenes
Ja fa temps que els Minyons advoquen aquesta crida: per fer grans castells, calen places plenes. I per omplir les places, cal omplir el pati del local. Un local històric que ocupa una dels testimonis privilegiats del modernisme arquitectònic terrassenc, la Casa Jacint Bosch, al carrer del Teatre, al cor del centre de la ciutat. Passejar el malva i el nom de Terrassa per les places del calendari casteller és “un orgull”, però per fer grans actuacions “cal molt compromís”. Des de fa algunes temporades, el canvi d’ubicació d’aquest local històric plana com un risc i una oportunitat. Un canvi de seu possibilitaria tenir un pati cobert, on fer assajos malgrat les inclemències del temps, una xarxa més segura i poder provar estructures complexes. Però el risc és que el canvi d’ubicació resti afluència al nombrós col·lectiu que avui omplen les files de Minyons. Qui sap si Sucarrats serà la presidenta d’aquest canvi definitiu, de moment, les cartes de les diferents opcions encara no estan del tot sobre la taula.
El seu compromís amb els castells podríem dir que té una filiació a la inversa, en el seu cas. La insistència de la seva filla, la Paula, una de les enxanetes més brillants i agosarades que ha coronat les grans fites de la colla, els va arrossegar, tant a ella com el seu company. Els últims anys els ha passat involucrada en tasques de la colla, com a membre de la junta i com a responsable de la paradeta de marxandatge. Castellers de tota la vida asseguren que el Jordi Tejedor, el seu company, és dels qui no es perd un assaig. I sembla que a la Paula, el Marc la segueix amb destresa. Tal com diria el propi Jordi: “som castellers gràcies a la nostra filla; però el petit ja és fill de castellers”. Sigui com sigui, parlen d’una família molt dinàmica que té passió pels castells però també per la cultura popular.
De la Isolda, els Minyons diuen que és una persona amb un caràcter que fa de mal enfadar-s’hi. D’aquella gent que sap sumar fins i tot quan les discussions s’enrarien, que fa les coses fàcils. Potser aquest nou aire de gestió transversal que està decidia a instaurar, lliga amb aquesta opinió general que és una persona “pencaire i compromesa”, de qui te’n pots refiar perquè tira del carro. Doncs quin carro! Una massa social d’unes mil cinc-centes persones que s’ordenen a la perfecció com en una mandala amb construccions extraordinàries. Una pinya nombrosa per pujar pisos amunt i tocar el cel. Des de baix a plaça i amb l’ai al cor i l’emoció de veure com els fills s’enfilen fins al més amunt, la Isolda recorre amb la família, la pròpia i la bastíssima dels Minyons de Terrassa, les places majors d’arreu del país.
Però, quan s’acaba el calendari, l’horitzó que més la perd és la del Pedraforca, “a la muntanya, a escampar la boira”. Per això, fora de temporada, planten una caravana al Berguedà, i aprofiten per fer activitats de muntanya “excursions i caminades”. El Jordi és més boletaire que no pas ella, “tot i que la temporada bona coincideix amb els castells i fa de molt mal combinar”. I si no és a la muntanya que són, a casa, alguna tarda, amb manualitats i jocs de taula, o un bon llibre, podria acabar dient que com a casa enlloc.

Incansable i vocacional
La creativitat també és una de les característiques del caràcter de la Isolda. Abans de treballar com a terapeuta al Consorci, havia compaginat la seva etapa professional a l’Hospital de Sant Llàtzer, amb pacients en tractaments pal·liatius, amb els tallers de migdia i d’extraescolars de l’escola TECNOS. Una via per donar ales a aquesta part més imaginativa que ha incorporat fins avui en la seva faceta professional: per a l’estimulació cognitiva de pacients amb demències, la creació, l’art, la producció de materials artístics, pot ser una eina molt reeixida.
Tot això parla d’un caràcter incansable i vocacional. De persones que es comprometen i exploten el seu temps també a favor dels altres. És una manera de fer generosa i participativa, a qui, segurament, costa arrencar un no. Incorporar la sensibilitat als òrgans de direcció, aquesta mirada més transversal, també és un repte per als canvis de gestió i de lideratge de les organitzacions diverses i complexes. Minyons ho és, en tant que combina objectius de temporada amb una massa tan plural. La Isolda ha entomat aquest desafiament amb tranquil·litat, amb el benentès de fer la feina de mica en mica, des de múltiples vessants, amb l’aportació de cadascú, perquè tot suma i potser una colla castellera s’assembla més a un immens formiguer que a cap altra cosa.
Ja se sap quan es fa castells. Es treballa per carregar-los i descarregar-los. Sabent que a vegades cauen. Però perquè no caiguin, sobretot, cal tenir les bases sòlides i l’estructura ben ferma. Llum als ulls i força el braç. I, amunt!
Isolda Sucarrats

Encapçalant la colla dels malva. Aquesta terapeuta, professional del Consorci Sanitari de Terrassa, només tenia quatre anys la primera vegada que els Minyons van temptejar un castell. En una tradició importada a la ciutat de Terrassa, que mai fins aleshores havia tastat la dèria dels castells, incorporava el malva com a color distintiu i sembrava les llavors per ser una futura plaça forta del circuit casteller. Era mitjans de juliol del 1979 i amb aquella aventura que començava com un repte ningú s’hagués atrevit a vaticinar que era a punt de néixer una de les colles més ambicioses i innovadores de tot el país.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara