Una gran torre d’estiueig per fora i per dins

Can Barbey, a la Garriga, és el prototip de l’arquitectura modernista de Manuel J. Raspall

Josep Mas (text) , Pere Cornelles (fotografies)

No hi ha cap rànquing que ho indiqui però, qui més qui menys, estaria d’acord a dir que Can Barbey és la torre d’estiueig més important de la Garriga, tant per la seva grandiositat com per l’espai preeminent que casa i jardins ocupen dins de l’Illa Raspall, declarada Bé Cultural d’Interés Nacional des de 1997. La casa és un edifici encarregat l’any 1910 per l’empresari Juli Barbey a l’arquitecte Manuel J. Raspall en un estil marcadament modernista que mostra la combinació de totes les arts que es relacionaven amb aquest moviment: arquitectura, ceràmica, trencadís, forja, vitralls, emplomats, mobiliari, altres treballs de fusteria, jardineria…

La torre d’estiueig dels Barbey
Can Barbey, com la majoria de les grans torres d’estiueig, es dividia en una part pública i una zona privada. Així s’explica en la Guia del Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental, editada pel Consell Comarcal. Eren torres dissenyades per respondre a les necessitats de les famílies burgeses i s’estructuraven d’acord amb el doble ús que se’n feia: “D’una banda, hi havia una sèrie d’espais públics aptes per desenvolupar-hi les activitats socials que l’amo promovia amb la intenció d’ostentar la seva riquesa i fomentar els contactes que afavorissin els seus negocis. De l’altra, la casa havia de comptar amb els espais privats per compartir els moments íntims de la família”.
La guia detalla que “habitualment, els baixos i el jardí es dedicaven a la vida social. Per aquesta raó, les estances més profusament decorades acostumaven a ser el rebedor, els salons i el menjador de la planta baixa”. En canvi, la primera planta era la de fer-hi vida familiar: “Acollia els dormitoris i podia incorporar una sala per a les reunions familiars. Les golfes i el soterrani incloïen les habitacions i el menjador del servei, la cuina de la casa, el celler, el rebost i les cavallerisses o garatge”. A Can Barbey, la gran biblioteca del senyor estava situada a la primera planta i a la torre mirador, amb grans vistes sobre la població, hi havia els dipòsits de l’aigua, perquè l’habitatge disposés de pressió per gravetat. El jardí que envoltava la torre, tenia un sector més gran per rebre les visites i un de més petit, al darrera, on jugaven els petits de la família. En el cas de Can Barbey, una part de l’espai del jardí l’ocupava una pista de tennis, la primera que hi va haver a la Garriga.
Una gran torre d’estiueig per fora i per dins

Detall del trencadís de les jardineres.

El jardi de la torre des de diferents perspectives.

La cuina de la casa.

La botonera de números on es requereix un servei.

Escales per pujar al pis de dalt.

El jardi de la torre.

Un globus del llum del menjador.

El vestíbul d'entrada a la casa.

El rellotge de sol de la façana sud fet amb trencadís.

El mural dedicat a Sant Jordi a la façana principal de la casa fet amb trencadís.

Un detall de les setrilleres.

L’habitació de matrimoni.

El menjador.

La pica doble de l'habitació dels fills.

El telèfon.

L’habitació de la canalla.

Un lavabo.

La sala del primer pis.

La biblioteca.

Una de les galeries obertes de la casa.

Una imatge de la pista de tenis de can Barbey.

El moble-capella.

La torre amb els dipòsits d’aigua.

Detall d’un gerro.

El tocador.

La porta de ferro del carrer de can Barbey pel carrer del Figueral.

Juli Barbey i Poinsard

El propietari de la casa, Juli Barbey I Poinsard, va fundar la Compañía de Industrias Agrícolas l’any 1912, una empresa dedicada a la producció i comercialització de remolatxa, segons s’indica al segon llibre de La Garriga Secreta. Va fer fortuna en aquesta empresa, però la seva presència al món econòmic va ser molt més àmplia. Barbey va ser president de l’Associació del Mercat Lliure de Valors, vicepresident del Casino Mercantil, membre del consell d’administració de la Real Compañía de Canalización de Riegos del Ebro, tresorer de la Sociedad de Accionistas de les Ferrocarriles de Espanya, entre d’altres càrrecs. En l’àmbit cultural, va ocupar la vicepresidència de l’Ateneu Barcelonès de 1920 a 1922, any de la seva mort. Està enterrat en una tomba neogòtica al cementiri de Montjuïc, a Barcelona.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara