Enric Garcia-Pey

L’homenot que ha recollit els noms del Vallès Oriental

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

“D'antuvi, pot semblar agosarat, pretensiós o producte d'una dèria enquimerada”, deia Enric Garcia-Pey, ara fa vint-i-tres anys, en l’article que va publicar a Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers de l’any 1996. Estava parlant d’un projecte monumental i que ja tenia molts anys de vigència en la consciència d’aquest autèntic homenot vallesà: l'Inventari General d‘Onomàstica del Vallès Oriental. I ara, quan el projecte ja és més una realitat concreta que un propòsit enderiat, aquest Inventari representa una descripció única, excepcional, de la realitat d’aquest tros de país.
De fet, posar nom als llocs, a les coses i a les persones és una manera eficaç de definir-los, de conèixer-ne els contorns i, finalment, de poder-los incorporar a la realitat viscuda. L’onomàstica, doncs, (del grec onomastikós, 'que serveix per a denominar') es centra, essencialment, en la toponímia, que estudia els noms de lloc –accidents geogràfics, partides, carrers, nuclis de població, etc.– i l’antroponnímia, que estudia els noms propis de persona –i també en els motius, malnoms, renoms i noms de casa. Doncs tot això, tot, a cada poble i racó del Vallès Oriental.

Tot comença amb el carrer de casa
Enric Garcia-Pey va néixer l’any 1946 a Granollers, al tram final del carrer de Ricomà que, poc després, va passar a dir-se carrer Aragó. Aquesta maleabilitat, aquests canvis, el van qüestionar de ben jovenet: els noms de les coses, dels llocs, de les cases el feien capficar, i “em vaig adonar que al costat de casa també hi havia Can Petxina, Can Granota, uns noms que per ells mateixos ja em van crear interès”, confirma. Aquesta curiositat, aquesta necessitat de saber què hi havia darrera de cada nom l’havia de dur a iniciar, l’any 1975, un recull sistemàtic dels motius i noms de casa de Granollers. Sense plantejar-s’ho massa, començava, doncs, un treball que ja no havia de abandonar mai més.
Tot i això, el jove Enric Garcia-Pey havia hagut d’escarrassar-se perquè el seu pare, que era essencialment pràctic, en veure que la beca que l’Enric havia aconseguit per estudiar batxillerat perillava “per haver suspès una assignatura”, el va posar a treballar de mecànic a ca l’Umbert, a Granollers mateix. I la feina li complicava una de les seves altres devocions: el futbol. Efectivament, l’Enric, juntament amb d’altres nois com Joan Garriga, formava part d’una fornada de joves futbolistes que de l’any 1962 al 1964 van dur el juvenil de l’EC Granollers al capdamunt de totes les competicions. “Va ser quan vaig arribar al primer equip del Granollers que vaig entrar a treballar a l’Ajuntament vaig poder entrenar per primera vegada”, explica, mirant enllà.
Ben aviat va fitxar pel RCE Espanyol “i vaig arribar a Sarrià amb Kubala d’entrenador i Di Stefano de company de vestidor, abans de lesionar-me”, explica. Sí, una important lesió va aturar una il·usionant carrera esportiva. Havia estat triar per anar amb la selecció catalana i l’espanyola sub-20 amb companys que després van ser grans noms del futbol com Uriarte, de Athletic Club de Bilbao, De Felipe del Real Madrid o Reina i Marcial del Barça. “Ara m’adono que, si no hagués patit aquella lesió desgraciada de genoll, potser hagués acabat jugant a futbol al més alt nivell”, conclou.

L’infern de la Calma
Treballador infatigable, l’Enric es va matricular, amb vint-i-nou anys i tres fills, a estudiar història a la Universitat. Va ser allà on va descobrir l’antropologia de la mà d’una professora belga que hi va tenir. “Vaig veure clar que el camí de l’antropologia m’agradava molt, però no vaig poder acabar la carrera perquè amb la feina, els fills... no donava l’abast”, diu. De fet, però, anar al Montseny amb en Miquel Masseguer i recórrer la muntanya per anar a parlar amb en Trinquela o el Pito del Mulà ja era fer d’antropòleg. “En Trinquela”, explica, “tota la vida havia fet transhumàcia amb el bestiar i em deia que coneixia l’infern, el purgatori i el cel, i que l’infern consistia en una tempesta a la Calma. O l’Andreu del Clot i en Joan del Boscàs que era l’amo del Boscàs i vivia a les ruïnes del Cafè a la Calma i s’hi passava tota l’època de pastura. Era molt hospitalari però feia un cafè horrorós, amb unes galetes ben pansides”, recorda, rialler.
N’ha conegut moltes, de persones, i aquest frec constant i volgut, i el que li explicaven del seu escenari vital, el va dur a decidir tirar endavant el projecte de l’Inventari “que mai de la vida, mai, m’havia imaginat que l’arribaria a veure publicat”.
I en aquest camí també hi ha anat trobant persones com Ramon Folch i Camarassa –que en la introducció que signa a l’edició de l’onomàstica de Caldes, li diu que “et poso un esquer, amb l’esperança que hi caiguis (...) quan acabis el teu Vallès Oriental, de llançar-te a la tasca de fer l’Occidental. Això sí, començant per Palau-solità i Plegamans, perquè jo sigui a temps de veure-ho”. També s’ha fet amb escriptors com Josep Palau i Fabre, o veritables patums del món intel·lectual com Albert Manent, que havia estat president de la Societat Onomàstica quan l’Enric Garcia-Pey formava part de la junta, o el gran estudiós de la llengua Ramon Amigó amb qui havia tingut llargues xerrades metodològiques.
Tot plegat, com diu ell mateix, han estat esquers que l’han dut a fer realitat el prodigi de tenir estudiats i, en molts casos, publicats –fins ara, trenta-un i , a la impremta, el trenta-dos– els reculls onomàstics de tots els municipis del Vallès Oriental. Ara, dic això, i es fa un silenci. Com pot ser?

De la realitat a la ciència
“El que heu fet vós no s’ha fet enlloc de totes les terres de parla catalana”, li deia Albert Manent. Aquest esperit despert i enfebrat per la feina, l’ha fet entossudir a recollir i estudiar a fons tota una torrentada de noms de lloc, de cases i d’indrets que han de servir perquè altres persones puguin anar continuant la seva monumental feina. En Martí Boada, al pròleg del llibre Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor li diu que “tu no ets un toponomista, tu ets un onomastiòleg!”. L’Enric, amb senzillesa diu que “jo he anat fent” i, sí que ha fet, sí: des d’un inici d’autodidacte ha arribat a la ciència onomàstica des de la realitat mateixa.
Amb el seu arrelat accent gironí, l’Enric Garcia-Pey, a més, és un gran col·leccionista d’art i ha cantat a la prestigiosa Coral Càrmina. I, encara, va escrivint en innombrables llibretes descapdellant tot de records i informacions perquè la capa polsegosa del temps no ens les faci oblidar.
Enric Garcia-Pey

Enric Garcia-Pey, mirant enllà des del jardí de casa seva, a Granollers.

Treballador tossut. El gener de 2018, Enric Garcia-Pey va presentar el seu monumental Inventari General d'Onomàstica del Vallès Oriental al Museu de Granollers. Seran, finalment, setze volums de més de vuit-centes pàgines plens de noms i investigació obstinada, en els quals hi ha invertit més de quaranta anys de feina resseguint tots els municipis del Vallès Oriental, fent entrevistes i estudiant documentació d’arxius públics i privats. A més, l’autor va fer donació del seu fons documental personal a l’Arxiu municipal de la ciutat: quaranta-quatre metres líneals de documentació cedida per a la consulta de la ciutadania que ho necessiti.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara