Germans

Carles Castell i Puig (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)

Té la sort d’haver de moure’s sovint, degut a la seva feina, per aquest trencadís de turons, valls, boscos i conreus que formen el paisatge que el va veure néixer. Avantatges de treballar en contacte directe amb el camp i la seva gent. Com el de poder gaudir d’aquest entorn entre setmana, amb pocs visitants –tot i que cada vegada n’hi ha més, a totes hores, per tot arreu– i amb la presència laboriosa dels pocs pagesos i boscarols que encara hi queden. Un territori vallesà que hem maltractat sense pietat, transformant-lo sense gaire cura a velocitat vertiginosa, però que afortunadament encara conserva aquells trets diferencials, aquella escala tan humana que ens fa sentir a casa.
No pot evitar que volin els pensaments, resseguint les carenes que s’obren al seu davant, mentre condueix per una carretera secundària. De sobte –en tot relat sempre hi ha un “de sobte”–, el reproductor de música del cotxe emet una cançó que li reclama l’atenció. És la deliciosa melodia Succar ya banat, del compositor libanès Khaled Mouzanar, que va tenir certa anomenada en el seu dia, ja que va ser la banda sonora de la pel·lícula Caramel. Un altre plaer per als sentits.
Cada cop que la sent se li fa un nus a la gola i se sent transportat a la seva estada al Líban, ja fa una bona pila d’anys. Una curta però intensa setmana en aquell meravellós i desventurat país. Li resulta inevitable que, tot i el temps transcorregut, l’inundi una trista melangia en recordar com una gent tan vital, tan positiva, en un entorn privilegiat com el seu, un paisatge i uns costums tan semblants als nostres, ha tingut tan mala estrella per portar tota la vida immersos en una guerra tan aliena com inacabable.
Li tornen al cap els agricultors, que continuen treballant una terra tan fèrtil com esquerpa, malgrat totes les malvestats; les persones que no deixen d’omplir els carrers de Beirut, amb alegria de viure, encara que sigui envoltats de runa; les dones, que es carreguen la família a l’esquena i empenyen dia rere dia enfront de qualsevol nova adversitat; i els honestos alcaldes i alcaldesses de petits poblets, que confiaven que, amb el suport de la cooperació occidental que ell representava, podrien recuperar els boscos oblidats, les edificacions entotsolades i, de retruc, un turisme que acudiria a admirar aquella preciosa terra i els trauria de la penúria.
El record que de manera més vívida li ha tornat avui, tot fent camí per una carretera del Baix Montseny, ha estat el del Yusef, un guarda forestal i guia de natura en una petita reserva de la regió d’Al-Shouf, al sud-est de la capital. Una regió de majoria drusa, una barreja d’islam i cristianisme extremadament tolerant entre tants fanatismes nascuts de totes les creences. Va passar tot un matí amb ell, deixant-se portar pels racons més bells del seu parc on, entre pins i alzines molt semblants als nostres, apareixia espontàniament un arbre de Judea ben florit, com un far entre la boira, que li meravellava la vista amb els seus tons rosacis. Cap al migdia el va dur a dinar a casa seva, a la petita localitat d’Aatrine.
Una dona, un germà petit solter i dos fills encantadors al voltant d’una taula coberta de menges mediterrànies per excel·lència: pa, amanida, formatge, figues i fruits secs. Com a plat fort, un guisat de patates, verdures i xai, acompanyat d’un excel·lent vi negre. Una conversa propera i fluïda, tot i la dificultat d’haver d’entendre’s en un anglès bàsic i complicat per a molts d’ells. Però els unien les aromes, les mirades, els gestos, l’atmosfera compartida.
A les postres, entre fruits i pastissos dolços, van fer acte de presència el cafè i l’arak, el seu licor per excel·lència. El prenien barrejat amb aigua de l’altre extrem del Mediterrani, que no deixa de ser la nostra, amb la que van preparar una refrescant paloma, translúcida al posar en contacte els dos líquids, com la que sempre havien fet els nostres avantpassats. I del no res va aparèixer també una guitarra, vella i baquetejada per l’ús. Cançons locals, entonades a mitja veu, tan incomprensibles en la lletra com properes en la música, l’entonació i el sentiment, que el van fer posar la pell de gallina. La mateixa emoció als ulls i els moviments per empassar saliva que van mostrar ells quan li va arribar el torn d’agafar l’instrument i entonar melodies de la nostra terra.
Sense que en fossin conscients, a fora va anar caient pausadament la tarda i va començar a fosquejar. Quan ja no va poder retardar més la seva partida es va acomiadar amb sentiments confrontats: la ferma voluntat d’aconseguir fer realitat alguna de les esperances que havien dipositat en el projecte de cooperació i, al mateix temps, la seguretat que difícilment es tornarien a veure. A peu dret davant de la casa, a punt de pujar al cotxe per tornar a Beirut, el Yusef va entrar de nou a dins i en va sortir amb el llibre que els havia acompanyat tot el matí —la guia de la flora i fauna de la regió— i que li va oferir amb una inoblidable lluïssor a la mirada.
En aquell moment se li van enterbolir la ment, els sentits, l’ànima, i només recorda les abraçades i el tel als ulls que el van acompanyar tot el viatge sota un cel cada cop més negre. Tan negre com els seus pensaments, sabedor per endavant que molt probablement no sabria estar a l’alçada de les seves expectatives. En cap sentit.
De tant en tant, quan cerca algun llibre a la prestatgeria de casa, passa el dit pel llom de la guia, o la fulleja a la recerca de la fotografia de l’arbre de Judea. I es torna a sentir impotent i culpable per no haver estat capaç de contribuir a consolidar res del que s’havien proposat dur a terme en aquell país. Però sobretot per no haver tingut prou lucidesa i sensibilitat, aquell capvespre, per posar la mà a dins de la seva motxilla i oferir al Yusef qualsevol detall, el primer que engrapessin els seus dits que encara conservaven el tacte càlid d’aquella guitarra germana.
Quan s’acaba la cançó, respira fondo i es concentra en la propera visita que l’espera a la vora del Ripoll. Aquí també hi ha molt per lluitar si volem conservar aquesta terra.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara