Em proposen de fer una entrevista a l’escriptora Eva Baltasar. Dic que sí sense pensar-m’ho. La seva primera novel·la, Permagel, m’ha agradat molt i em fa gràcia que sigui de Cardedeu, igual que jo.
Però de seguida començo a dubtar: I si no vol fer l’entrevista? I si no li agraden les preguntes? Dins el meu cap confonc l’autora amb el personatge, i viatjo a una hipotètica trobada amb la protagonista de Permagel, que és una jove sense nom, cínica, eixuta i amb desitjos suïcides. Em fa por encarar-me amb una Houellebecq a la catalana, arrepapada a la cadira, fumant, mirant-me amb ulls petits i mitja rialla. Res més lluny.

Inquietud existencial
Trobo l’Eva amb un somriure ample, afable. Acaba de tornar d’una petita gira pel Nord d’Itàlia per presentar-hi la versió traduïda del llibre.
“Jo m’esperava que la traducció del títol a l’italià sonés com el nom d’unes postres, i no.” Fa broma, només començar. Ni “Permatrufo” ni “Tiramifrost”. En italià Permagel es tradueix igual que en castellà i anglès: Permafrost, una paraula que fa referència a una capa profunda de roca que no es desglaça gairebé mai. L’Eva Baltasar juga a embolcallar el cor de la protagonista amb una substància simbòlica, també glaçada, que malgrat tot no la protegeix d’una gran inquietud existencial.
“M’agraden els personatges que generen malestar, que remouen. I és clar que hi ha moltes coses de mi en la dona protagonista: Aquesta incomoditat que té per estar en societat, aquesta mirada lúcida... el noranta per cent del que diu són coses que jo penso. Hi ha molts aspectes de mi, però més en la veu que no pas en la vida.”
La veu protagonista ressona en tot el llibre amb primera persona. És sincera, crua i poètica. T’arrossega novel·la endins a través d’una història senzilla, que quan s’acaba, deixa imatges impreses a l’interior. “Permagel vaig escriure’l de pressa, en dos mesos. Després vaig estar sis o set mesos més treballant-ne el llenguatge. I en dec haver après, perquè el segon llibre, Boulder, que sortirà al març, l’he anat escrivint directament, avançant història i treballant el llenguatge, tot alhora. Mamut tancarà la trilogia i encara no té data”, diu.

Aprendre mentres escrius
Explica que “les tres novel·les són sobre tres dones molt diferents, que comparteixen un cert malestar en societat. Són crítiques, intel·ligents i sinceres, tot i que aprenen a viure a base de cops, de decisions que les fan patir.”
Vull saber com, quan i on escriu, l’Eva. Hem sentit tants escriptors parlar del silenci, les vuit hores sense parar, el ritual, la porta tancada... “Treballo les estones que tinc lliures. No soc d’escriure vuit hores al dia, no puc. Escrivint dues hores o dues i mitja, ja en tinc prou”. De fet, la vida marca els seus ritmes i, com explica, “des que tinc filles, el temps l’aprofito molt més. Abans potser esperava que vingués la inspiració. Ara, quan m’hi poso és... vinga! Sí que m’he adonat que associo la manera com escric amb el cicle hormonal. Durant la síndrome premenstrual escric pitjor, em costa més. Però després potser venen dues setmanes bones i és fantàstic.”
Tampoc no mira prim a l’hora de triar el lloc per escriure: “M’és igual escriure a la cuina, on sigui. També és veritat que si en algun moment necessito dos dies intensos, me’n vaig a un convent i em tanco en una cel·la. Quan estic amb una novel·la, la porto a dins tota l’estona, hi vaig rumiant, i se’m crema molts cops el menjar!”
Hi ha escriptors que abans de posar-se a escriure ho tenen tot clar: la història, l’estructura... però l’Eva no. “Jo començo amb una frase, trobo una veu de dona, i em deixo portar. De vegades, al vespre, arriba la meva dona i em pregunta: ‘Què? Avui què has escrit?’. I jo: ‘Doncs mira, he descobert que té una mare, el meu personatge. No sé on em durà això’. M’agrada que l’escriptura em sorprengui.”
Escrivint, diu, explora la seva identitat, aprèn coses sobre ella mateixa. “Em pregunto: si jo tenia això a dins, com és que no me n’havia adonat? Té un punt terapèutic.”
Parlem de la confusió entre autora i personatge. “Que la gent imagini que la protagonista soc jo i que la mare és la meva mare, fins i tot em fa gràcia. Això demostra el poder que té la literatura de convèncer a través de la ficció. Igualment, jo crec que totes les mares ens hi podem identificar una mica, amb la del llibre, perquè totes som tòxiques, en certa mesura. És inevitable traspassar als fills les frustracions, les pors...”

Física quàntica i literatura
L’Eva explica que les seves filles la connecten a terra, la fan viure organitzada i eviten que acabi en un manicomi. Creu que criar fills en grans ciutats és més complicat, per això prefereix els pobles. Per circumstàncies laborals de la seva parella, van haver de buscar un lloc a prop de Granollers.
“Vaig agafar el cotxe i vaig anar entrant a tots els pobles que trobava, esperant que el cor m’enviés un senyal. Quan vaig ser a Cardedeu, vaig trucar la meva dona i li vaig dir: ja he trobat el poble!”.
I i agrada fer vida de poble: “dur la nena a l’escola i comprar al petit comerç”, diu.
L’Eva ha escrit poesia durant quinze anys. Per això té una prosa especial, tornassolada. És un estil que brilla i sembla que té colors, però al moment es revela fosc, tirant a negre. Li dic que aquest ús de la poètica per expressar coses lletges m’ha recordat Mercè Rodoreda. “És el millor compliment, comparar-me amb la Rodoreda, perquè és un dels meus referents.”
Durant anys, igual que la protagonista de Permagel, Eva Baltasar ha sigut una gran lectora, tot i que diu que ara no té tant de temps. “Sé que no es pot llegir tot, em moc per interessos. Ara estic amb temes de física quàntica. Soc molt lectora de literatura, poesia mística, filosofia. M’encanten les poetes Sylvia Plath, Anne Sexton, R.S. Thomas... i grans narradors del segle xx com Lucia Berlin i Philip Roth.”
Abans d’acomiadar l’Eva descobreixo que gairebé som veïnes. Ara, quan passi pel seu carrer, la imaginaré remenant una cassola plena de ceba cremada, amb la mirada perduda, vivint dins la seva pròxima novel·la.