Quan parlem de teatre amateur el primer que ens ve al cap és un grup d’actrius i actors reunits en un casal, un ateneu, un centre parroquial o un simple local, assajant una comèdia, un musical, un clàssic català o un drama universal. Certament, aquests grups convencionals són la gran majoria. Però el teatre amateur vallesà també té una extraordinària minoria. Un reguitzell de grups nascuts amb una voluntat més inclusiva, més social.
Es tracta de grups com ara els creats dins d’una associació contra el càncer (El Far Escena, de Sabadell), d’un centre ocupacional (Grup ASPASUR, de Ripollet), d’una entitat per a persones amb diversitat funcional (Protagonistes Nosaltres, de Terrassa o Els Dofins, de La Garriga) o d’un Servei municipal, com el grup format per persones arribades de la immigració (Estero Rum’s Teatre, de Terrassa), entre d’altres. Són grups molt particulars, però del tot indispensables. Aquí en teniu tres exemples.

Un far que acompanya contra el càncer
El Far Escena, de Sabadell

Quan fa deu anys a la Montse Costa li van diagnosticar un càncer de mama, la seva vida es va aturar. Els precedents familiars –la mare i una tieta havien mort d’aquesta malaltia– no auguraven bons presagis. Però la força que dona tenir dues criatures de tres i cinc anys la va fer aixecar i enfrontar-s’hi: “Els volia veure créixer fos com fos”.
Però el dolor del segon tractament de químio la va ensorrar física i psicològicament. I en aquest moment va aparèixer El Far, una associació sabadellenca de malalts de càncer on la seva principal preocupació és com s’afronta el procés de la malaltia: “L’objectiu d’El Far és acompanyar, compartir i transformar el que vius en una experiència de vida, no de mort.”
El Far ofereix tallers per fer més suportable tot el procés: ioga, ball, cant, reiki, cuina, marxa nòrdica... La Montse va renéixer, va començar a fer coses i a poc a poc va anar trobant-se millor. Un dia, quan ja se sentia més forta, va plantejar-se com podia retornar tota l’ajuda rebuda. De seguida va tenir clara la resposta: a través de la seva passió, el teatre. La Montse havia començat a trepitjar escenaris als catorze anys. Havia fet d’actriu i directora a La Joventut de la Faràndula i havia format part de molts altres grups, com el del Teatre del Sol, també a Sabadell, o el grup Tal de Barberà. Fins que feia uns quinze anys havia creat la seva pròpia companyia, Monteatre, amb la qual encara actua arreu de Catalunya.
El teatre, doncs, era una activitat que coneixia molt bé. I és així com va aportar el seu granet de sorra a l’associació, creant un taller de teatre: “El teatre és una teràpia. A partir de jocs pots riure, plorar, sentir, deixar anar...”, assegura. L’objectiu de les classes era aconseguir “aquell moment genial per alliberar-se i alhora passar una bona estona.” El taller va durar un parell d’anys, fins que la Montse va retornar a la vida laboral. Però aquest retorn a la “normalitat” no vam extingir el teatre a l’associació, sinó que la Montse va decidir reinventar l’activitat i crear, ara fa sis anys, el grup de teatre El Far Escena. La companyia està oberta tothom, malalt o no, i l’objectiu principal és recaptar fons per a l’associació a través de les representacions.
La Montse defineix el grup com una gran família perquè dels setze actors i actrius que el van començar cap se n’ha desvinculat: “Qui per raons d’horari actualment no pot fer d’actor, doncs fa tasques de vestuari, de regidoria o es dedica a buscar actuacions.” Fins a dia d’avui han estrenat dos muntatges: Mots a la carta, de David Tudela, i Conte contat, conte girat, de David Tudela i ella mateixa. Són petits textos i contes per a adults dramatitzats. La nova obra s’espera per al proper mes de març. Treballar amb textos d’escenes breus és bàsic perquè permet de treballar en petits grups i organitzar el calendari d’assajos segons les feines i l’estat físic dels membres del grup.
Els beneficis que han obtingut fins ara amb les representacions els han permès d’adquirir set lliteres plegables per al taller de reiki i també per fer guardiola. I és que tenen un somni: trobar un local d’assaig propi a un preu de lloguer solidari i, d’aquesta manera, no haver de dependre dels horaris i incomoditats dels locals municipals.

El teatre com a refugi de procedències i nacionalitats
Estereo Rum’s Teatre, de Terrassa

L’any 2013, per impuls del Servei de Ciutadania i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa, va néixer un dels grups més singulars del Vallès, Estèreo Rum’s Teatre, format per nouvinguts de nacionalitats molt diverses. Com ens comenta Nadia Zúñiga, la directora mexicana del grup, han arribat a tenir actrius i actors de fins a nou països diferents, avui dia en són de sis: Marroc, Equador, Senegal, República Dominicana, Mèxic i Espanya.
Com es conviu amb gent tan diversa? La Nadia riu: “Sobretot sent molt tolerant. És molt enriquidor treballar amb persones de tantes nacionalitats perquè tens visions molt diverses del món.” I és que una cosa tan simple com els horaris o el calendari podria arribar a ser una font de conflicte: “Hem Hagut d’adaptar-nos al temps de ramadà o aturar els assajos per fer oracions”, explica. Tot i que de vegades tanta diversitat pot arribar a ser estressant, la Nadia arriba a la conclusió que al capdavall és meravellosa.
Les seves obres neixen de la necessitat d’explicar experiències i inquietuds personals. Són, doncs, textos de creació pròpia que la Nadia s’encarrega d’escriure i articular, que normalment representen en castellà, també en català i amb incursions en àrab o en altres llengües. Un bon exemple és Modou, Modou, l’obra que fa un parell d’anys que van representant per Terrassa i diversos festivals barcelonins sobre immigració. Està basada en la història d’un dels actors del grup, el senegalès Algassoume Thiam, que a l’edat de dotze anys va deixar el seu país per venir a l’estat espanyol a la recerca del seu pare. Descriu tot el trajecte que fa, com tants d’altres africans, creuant deserts, fronteres i finalment la mediterrània en pastera. El que es troba en arribar a l’altre costat del mar no és el que s’esperava. Imaginava que tot seria fantàstic, que trobaria el seu futbolista preferit, però no troba res de tot això. Tot seguit ens mostra els deu anys de peripècies pel nou país fins que troba un grup de teatre. “Allí hi troba un refugi per tirar endavant i poder visualitzar la seva condició com a immigrant”, indica la Nadia. Aquesta història s’enllaça amb la d’un altre actor del grup, Juan Madolell, fill d’andalusos, que descriu l’experiència dels seus pares que van emigrar cap a Catalunya en ple franquisme. Tots els actors i actrius es presenten al públic amb el seu nom real: “Són aquestes ganes d’explicar les pròpies vivències, d’expressar, de dir coses.”
La Nadia sap molt bé del que parlen aquests nois i noies: “Al meu país no travessem mars, però sí murs”, conclou.

Normalitzar la vida tant com sigui possible
Grup de Teatre Arc de Sant Martí, de Castellar del Vallès

A Castellar del Vallès fa vint anys que des de l’Àrea de Salut pública de l’Ajuntament impulsen el Grup de Teatre Arc de Sant Martí. Forma part d’un programa de salut mental, destinat a pacients d’alt risc. Dins d’aquest programa d’art-teràpia hi ha altres tallers, però l’activitat estrella és el grup de teatre.
Joan Elvira, responsable del programa, ho resumeix així: “El teatre és una eina molt útil per aquestes persones perquè els aporta confiança, autoestima i també els permet una integració social i una certa visualització, perquè l’espectacle anual que preparen s’acaba representant en obert per a tots els públics. Potser, de totes les activitats que fem, el teatre és la que té més sentit”. L’objectiu principal, però, no és assolir una gran interpretació, sinó que els pacients gaudeixin, s’ho passin bé dalt de l’escenari i demostrin a tothom que són capaços de fer-ho. Aquesta és la clau per assolir el seu benestar emocional. A més, gràcies a aquest taller, hi pot haver un seguiment setmanal dels pacients i “això estalvia molts ingressos”, assegura en Joan Elvira. Normalitzar-los la vida tant com sigui possible és la pretensió.
L’obra és el resultat final de tot un procés creatiu, on les actrius i els actors escriuen el guió, es fan el vestuari i també l’escenografia. A la vegada aprenen exercicis de respiració, de relaxació i de recitació. L’ànima de tot plegat és la directora de teatre i psicòloga Maria Hernández, que amb tècniques molt precises i d’apropament aconsegueix l’equilibri del grup, que oscil·la entre sis i nou membres, segons l’any.
Joan Elvira es mostra molt satisfet dels progressos d’aquets vint anys: “Hem aconseguit que d’una sola frase passin a dir tot un guió amb cara i ulls, amb un fil argumental, i que siguin capaços de fer diferents personatges. L’èxit és indiscutiblement gràcies a la feina de la Maria Hernández”. Recorda com de simples esquetxos inicials, darrerament han arribat a fer muntatges sobre l’arribada del tren a Castellar o sobre un castell encantat (El castillo del descanso eterno), la seva darrera estrena. I també, com han passat de fer una única representació final a fer bolos o a participar en mostres de teatre inclusiu, com ara la que s’organitza a Castellar del Vallès mateix.