Diuen que el disseny gràfic és un art orientat a compondre imatges i textos per comunicar un missatge, que es remunta a l’origen del llenguatge escrit –tres mil anys abans de Crist– i que, de fet, es troba latent a les mateixes pintures rupestres del Paleolític. És més vell que l’anar a peu, doncs, però no comença a identificar-se com a tal fins a finals del segle xix i encara avui s’associa a la modernitat.
Miquel Llach i Mas (Granollers, 1963) concep el disseny com “un llenguatge visual, una manera de comunicar”, que és fruit “d’anar amb la ment desperta per captar estímuls del dia a dia de l’entorn, agafant idees”. Una tasca i una actitud creativa que l’han portat a treballar amb noms de l’espectacle tan destacats com Dagoll Dagom, Tricicle, Pep Bou, La Cuadra de Sevilla..., entre molts d’altres professionals d’àmbits ben diversos.

Un noi traçut
Va anar a petar al món del disseny gràfic una mica a les palpentes. “Quan estudiava BUP el professor de dibuix em deia que era una llàstima que només es pogués fer ciències o lletres –i jo vaig fer ciències– i si fos avui hauria estudiat el batxillerat artístic”, indica. De petit ja dibuixava en làmines, com veia fer al seu pare, i participava sempre que en tenia l’oportunitat als concursos de dibuix que s’organitzaven –a l’escola Sant Jordi de la Roca on estudiava, al Casino de Granollers...– i en guanyava modestos i estimulants premis. A l’Institut de Cardedeu feia amb retolador tot de cartells –de la Setmana Cultural, dels Beatles...– que volaven dels passadissos un cop enganxats. Traçut de mena, també feia aparadors, sobretot per a la botiga de marroquineria on treballava la seva mare. “Construir amb les mans m’agradava, descobria una nova forma d’expressió”, diu. I cada Nadal el cèntric aparador de la botiga Castells de Granollers captava l’atenció dels vianants amb reproduccions sorprenents: d’un tros de columna de la Porxada, de la Pedra de l’encant, d’una font, d’un fanal parisenc...
Els antecedents informals d’aquell jove manetes de les arts plàstiques ja l’inclinaven cap al camí que ha traçat d’intensa i reconeguda activitat com a cartellista, constructor d’exposicions, creador de logotips, catàlegs, imatges i productes gràfics aplicats a tot tipus de suports.

L’art de la simplicitat
Una jornada de portes obertes a la prestigiosa Escola Massana d’Arts i Oficis de Barcelona va acabar d’aclarir les opcions d’aquell jove que hi seria seleccionat, enmig d’una gran competència de candidats a artista arribats d’arreu del món. “Entrar a la Massana va ser una gran sort i la possibilitat de descobrir un món nou; provar el dibuix, la pintura, l’escultura i finalment especialitzar-me en el disseny gràfic”, explica. A la Massana va connectar amb la sensibilitat pel disseny i va aprendre que el secret de les seves creacions havien de ser “simples, originals i molt fàcils de recordar”. Unes pautes que el seu estil personal encara ha sintetitzat més: “Com més simple i més unitat de criteris hi hagi en un disseny, millor”, afirma convençut. Uns criteris que, perquè arribin a bon port, requereixen trobar una actitud d’empatia amb qui et fa l’encàrrec: “cal saber bé què vol l’altre, perquè tot disseny ha de reflectir i sintetitzar uns valors que són únics per a cada cas, és fer un vestit a mida”, diu. “Si el client no valora el disseny, la cosa no va bé. La complicitat fa que tot flueixi”.
I de complicitats no n’hi han faltat a Miquel Llach que, quan encara ni intuïa amb què es guanyaria la vida, ja va contactar amb els escenògrafs Jordi i Josep Castells de Cardedeu, per demanar-los un ajut puntual –si li podien deixar un aerògraf– per fer un cartell del grup de teatre Plats i Olles en el qual participava. Aquella primera trobada va ser una autèntica troballa, perquè després en vindrien moltíssimes més. Engegada la coneixença, Jordi Castells li va demanar si el podia ajudar en algunes feines, fins que va arribar l’encàrrec de dissenyar conjuntament la imatge de Mar i Cel, per a Dagoll Dagom, el 1988, en el qual Miquel Llach ja va treballar des del seu estudi propi a Granollers. “Mai li podré agrair aquesta confiança que em va tenir i que em va fer volar. Veure els carrers de Barcelona plens del teu cartell és una sensació que no es pot oblidar”, afirma.

Exposicions
Després van venir Flor de Nit, Historietes. Treballava molt per als teatres Victòria i Poliorama: Stomp, Antonio Gades… Les seves primeres exposicions es van fer a l’entrada del Teatre Victòria (El Florido Pensil, La cuadra de Sevilal) i després en vindrien moltes més per al Museu de Granollers i el de Montmeló i per als ajuntaments de Sant Celoni, La Garriga, Canovelles, així com altres feines per als de Granollers, Lliçà d’Amunt, Parets, Sant Esteve de Palautordera, Gavà... També ha treballat per a comerços i professionals de diferents sectors (Jordi Ribó, Camins, Montserrat Estapé, Teatre de Ponent), entitats, escoles (Ginebró, La Sínia, Carles Vallbona), biblioteques i grans empreses (Bover, Giave, Relats, Cumella), treballant des del brànding i la identitat corporativa fins al disseny editorial, d’exposicions i entorn digital.
Després de tanta creació feta, admet que la imatge de Mar i cel “potser és la més emblemàtica, perquè va ser la meva primera gran feina, amb molt de ressò, i encara ara la gent la recorda”. Amb tot, com a professional excel·lent i modest que és, assegura que “qualsevol encàrrec, petit o gran, té el mateix valor i em fa la mateixa il·lusió, des d’un petit recordatori a tota una imatge corporativa”. I conclou que “quan veus que agrada és molt gratificant”.