Són invisibles. Però tampoc no busquen el protagonisme de l’escena. Les llums mai no els il·luminen i, de vegades, tan sols se’ls dediquen els últims aplaudiments d’una obra. En canvi, són el motor imprescindible d’un grup de teatre i, sense ells, una obra difícilment arribaria a ser representada. Ells i elles són els personatges entre cametes.

Marta Figueras
Entre retalls, agulles i fils
D’amics del Teatre de Ripollet

La Marta Figueras no concep la seva vida sense el teatre. En fa des que té 8 anys i ara ja va pels 76. La seva gran passió sempre ha estat sortir a escena, però a aquestes alçades la memòria ja li falla i prefereix no haver d’enfrontar-se als textos. Durant tota una vida dedicada al teatre amateur a l’associació Amics del Teatre de Ripollet, la Marta ha tocat diferents tecles: ha fet d’actriu, de directora i també de responsable de vestuari.
Aquesta última ha estat la seva faceta més esplèndida. Amb 20 anys es va topar amb un retall de tela a una mà i unes tisores a l’altra, disposada a fer el vestuari per la propera obra del grup. Ho va fer per iniciativa pròpia i, en part, també per necessitat: “Vaig començar a fer la roba de les obres de teatre que representàvem per intentar que ens estalviéssim diners”, recorda la Marta. No sabia cosir, però en va aprendre ràpidament.
Per a ella, i tot el grup ho comparteix, l’elaboració de vestuari és una de les parts més importants del teatre: “Amb un bon vestuari el personatge llueix i transmet molt més damunt de l’escenari”. A més a més, és una feina que requereix d’una ment i unes mans detallistes, creatives i pacients, com les seves, que poden estar més de sis mesos treballant detingudament en els vestits dels actors.
La Marta recorda amb una barreja d’orgull i nostàlgia l’obra de teatre Les Ratetes que escombraven l’escaleta. Ella va fer-ne el vestuari i, a més a més, en va ser la directora: “Vaig fer uns fracs pels nens i uns vestits per les nenes molt bonics. I vaig poder fer-ho tot al meu gust”. Normalment, explica la Marta, el director de l’obra és qui dona les ordres de com vol el vestuari i, a partir d’aquí, les modistes comencen a treballar. I quan ja ho tenen gairebé tot a punt, fan una o dues proves amb els actors.

David Delgado-Llavina
L’art de dirigir
D’1, 2, 3 Teatre de Santa Maria de Palautordera

“El paper del director és el d’aixecar la posada en escena d’un text teatral jugant amb tots els elements: direcció d’actors, escenografia, il·luminació, so, maquillatge i perruqueria, vestuari…”, diu en David Delgado-Llñavina. Ell és director del grup 1, 2, 3 teatre de Santa Maria de Palautordera i considera que l’essencial per a un director d’escena és saber encaminar els actors per a què siguin fidels a la lectura que es vol fer del text teatral.
Per al David, la direcció de teatre amateur és una tasca que l’engresca i l’emociona a parts iguals. Per a ell, la clau perquè les seves directrius arribin als actors és ser planer i clar, perquè ells puguin entendre “què fan malament”. “Treballem amb les emocions. Cal una mica de mà esquerra perquè els actors i les actrius juguen a exposar-se i, encara més, si treballen des de la respiració i des de la veritat”, assegura Delgado-Llavina.
En David ha estat també actor i per això entén tan bé pels processos pels quals passa l’actor: “Puc entendre quins viatges fa i quines pors o bloquejos pot patir, perquè jo ja hi he estat”, diu. A més, assegura que com a actor, fer de director és molt alliçonador perquè et dona perspectiva de tot el procés, de tot el viatge emocional que ha de fer l’espectador.
Per a un director de teatre com el David, cada obra és un aprenentatge i una oportunitat de creixement. No sempre se n’està orgullós, de tots els muntatges, però l’objectiu final és que s’assemblin al màxim a allò que havies plasmat. En el moment de dirigir una obra trobes moltes dificultats: “De vegades els actors no es deixen dirigir. D’altres, tens l’equip idoni, però l’obra no rutlla. És com un souflé que no s’acaba d’inflar”, explica en David.
A més de director, en David també és adaptador i traductor, quan cal, i fins i tot s’atreveix a sortir a escena fent d’actor de l’1, 2, 3 teatre de Santa Maria de Palautordera.

Carmina Moncau
Gestionant i organitzant
De Nyoca Teatre de l’Ametlla del Vallès

El grup Nyoca Teatre de l’Ametlla del Vallès és un dels motors de l’activitat cultural d’aquest poble als peus de Puiggraciós. La Carmina Moncau s’hi va endinsar ara fa més de trenta anys per contribuir al teixit cultural i encara hi participa. Ella és, a dia d’avui, la secretaria del grup i s’encarrega, principalment, de fer les actes de les reunions, de convocar assemblees, dels tràmits burocràtics… En definitiva, i com ella bé diu, s’encarrega de fer una mica de tot: “Ajudo allà on calgui, ja sigui fent de regidora o establint la comunicació amb l’Ajuntament”.
Tothom diu d’ella que és, actualment, una de les grans promotores del grup, però ella no s’en considera: “El grup Nyoca Teatre fa més de quaranta anys que està actiu i, durant tot aquest temps, sempre hi ha hagut algú que n’ha estat més l’impulsor. És un treball d’equip i sempre hi ha que pren el relleu”. La Carmina assegura que, com a tot arreu, ningú no és imprescindible, però alhora tothom és necessari: des del director, als actors, passant per l’escenògraf i el tècnic, la de maquillatge i la de vestuari o el tresorer. Tots els papers són importants perquè una entitat cultural con el grup Nyoca Teatre tiri endavant. Entre confessions la Carmina assegura que des del darrera, entre cametes, també es passen nervis. “Et saps les respostes i preveus quan un actor divagarà, per exemple. També es nota molt la reacció del públic i saps, des del primer moment, si connectaran amb l’obra o no”, assegura. Algunes de les anècdotes que recorda tenen a veure amb l’escenari: “Un cop va caure un focus en plena representació i va estar a punt de picar de ple amb el cap d’un actor”, explica.
Admira els actors amateurs que pugen a l’escenari i són capaços de transmetre reflexions, sentiments i sensacions. Ella no ha estat mai actriu, tot i que en alguna ocasió ha participat en recitals de poesia on sí que s’ha sentit còmode en no haver de representar cap paper. A més, també ha fet la traducció d’un parell d’obres que han representat en els darrers anys.

Èric Pujós
Donant so i color a les representacions
D’1, 2, 3 Teatre de Santa Maria de Palautordera

L’Èric Pujós ho té clar. “En una obra de teatre el so és molt important, t'ajuda a endinsar-te dins el món màgic i fabulós que estan vivint els personatges. Un so ben trobat facilita la forma de transmetre al públic el que es vol donar”. Ell és el tècnic de so i llums del grup 1, 2, 3 teatre de Santa Maria de Palautordera, i també el vicepresident de l’entitat.
Des de ben petit ha tingut clar que el teatre era un món que l’apassionava, especialment entre cametes, rere les bambolines. De petit el fascinava veure amb els seus pares espectacles teatrals infantils i, en el que més es fixava, era en “qui donava llum i color a tot allò que estava tan lluny però podia sentir de tan a prop”. “Més gran, en els concerts de Festa Major, veia un parc buit un dia i a l'endemà hi veia un gran equip de so i llums, com si allò fos un altre lloc, un altre món”, explica Pujós. Aquestes dues anècdotes el van captivar i arrossegar fins el món de les taules de llum i de so. Va començar al teatre amateur fa quinze anys de la mà d’en David Delgado-Llavina i actualment s’hi dedica de manera professional, treballant a la companyia de màgia del Mag Edgard. Per a l’Èric, un tècnic i un actor tenen un vincle molt especial, ja que un actor sense tècnic no se'l sent o un tècnic sense actor no pot sonoritzar: “Hi ha una relació molt simbiòtica, i hi ha gran comunicació”.
“No m’he sentit mai còmode davant del públic, actuant, però sí que he tingut clar que volia formar part del món del teatre”, diu Pujós. Per això va veure clar que el seu lloc era darrera de l’escenari o, més aviat, al davant. “Vaig creure que aquesta era la millor forma de cooperar que podia oferir”, conclou.

Bartomeu Molino
Reciclatge damunt de l’escenari
De Nyoca Teatre de l’Ametlla del Vallès

És el responsable escènic del Grup Nyoca Teatre de l’Ametlla del Vallès i membre de l’equip tècnic des de 2003. La seva funció és dissenyar, construir i muntar l’escenografia, i tenir cura de la imatge gràfica i la fotografia de les representacions. És en Bartomeu Molino, dissenyador industrial de formació, que des de fa més de 35 anys es dedica al reciclatge artístic creant quadres, escultures i performances amb materials de rebuig.
Va descobrir el món darrera del teló per casualitat, quan 16 anys enrere el regidor (jo crec que vol dir tècnic) de Cultura de l’Ametlla del Vallès, en aquell moment Jordi Puig, li va proposar de col·laborar amb el grup de teatre: “Em va semblar un repte creatiu molt interessant i que podia encaixar perfectament amb el meu tipus d’obres”, explica Molino. Des de llavors, s’ha encarregat de l’escenografia de les representacions. “Cada temporada triem un nou text per representar i, per començar a treballar amb els decorats, definim els condicionants i les limitacions del moment: l’equip humà, els recursos econòmics, els mitjans materials, la logística per als bolos…). Com diu en Bartomeu, és important donar coherència i unitat a les parts per aconseguir el patró visual d’estil, és a dir, la localització, l’època, la composició, els colors, les formes i els materials. “Posteriorment, iniciem la part laboriosa de la construcció. Intentem comprar i buscar mobles i estris de segona mà i finalment els pintem i muntem”. Bartomeu Molino deixa la seva empremta i personalitat a les seves obres i, evidentment també, a les escenografies que crea. Per això, “en la mesura del possible, el reciclatge (protagonista de les seves obres d’art) té sempre presència damunt de l’escenari”.
Per a ell, “l’escenografia és una manera de comunicació visual, concebuda amb regles d’arts plàstiques, que se sosté en un text previ creat per un artista i dirigit per un altre artista. Tres punts de vista diferents que han de confluir per a la bona fi de l’obra”.

Pere Puigdomènech
Les mans que tot ho mouen
Del Grup Escènic Casino de Caldes de Montbui

L’equip d’escenografia és molt difícil de concebre sense un tramoista com Pere Puigdoménech, del Grup Escènic Casino de Caldes de Montbui. Ell és qui s’encarrega de muntar i desmuntar l’escenografia d’una obra, fer els canvis de decorats durant al representació, baixar i pujar els telons, fer els efectes especials, etc. Com reconeix ell mateix, “sense tramoia no existiria l’obra. Encara que l’obra sigui minimalista sempre necessitarà escenografia”.
S’hi dedica de manera amateur des de l’any 2011 quan, per casualitat, el director del grup va demanar-li ajuda amb la il·luminació d’una obra. Després, va començar a encarregar-se de la tramoia i, fins i tot, ha fet d’actor. De fet, aquesta última és la faceta que més el satisfà: “Lamento haver començat massa tard perquè m’agrada molt actuar” i segueix reflexionant, “tot i que si ho hagués fet de jove potser no hagués pogut posar-me dalt d’un escenari per vergonya”.
Sigui com sigui, amb els seus 68 anys, en Pere és un pilar importantíssim per al Grup Escènic Casino de Caldes de Montbui. “La concepció de l’escenografia la fa el director de l’obra i nosaltres l’ajudem a buscar què podem aprofitar de l’atrezzo que ja tenim, per trobar el més idoni per mostrar el que vol el director”, diu. Puigdomènech destaca la feina per a l’equip de tramoistes de representacions com els tradicionals Pastorets. “Necessitem moltes mans, perquè hi ha molta escenografia i molts efectes especials”. Al Grup Escènic, en aquest obra, l’equip de tramoistes el formen fins a cinc persones: dues persones per pujar i baixar el decorat, una per a la il·luminació, una per al so, una per a l’escotilló i una altra per al fum.

M. Mercè Monterde
L’àngel de la guarda del director
Grup de Teatre d’Amics de les Arts de Terrassa

L’ajudant de direcció és aquella figura a l’ombra, asseguda a un costat de l’escenari amb una petita tauleta, que va anotant les entrades i sortides de personatges, els gestos, les intencions, els moviments d’escenografia, els efectes de so… Una feina poc agraïda, però que si es fa ben feta és l’àngel de la guarda del director.
Això ho sap molt bé la M. Mercè Monterde, actual ajudant de direcció a Amics de les Arts de Terrassa, que compta amb una llarga trajectòria teatral: “Des dels tres anys, quan anava a fer de pastoreta als Pastorets d’El Social”. Mai no ho ha deixat: ha fundat companyies (Skunk, amb el seu germà Pau), ha fet d’actriu (a El Globus o a l’etapa de Feliu Formosa a Amics de les Arts), va formar part de la primera promoció de l’Institut del Teatre de Terrassa l’any 1974… El curriculum és llarg.
Quan se li demana la tasca més important d’un ajudant de direcció, ho té clar: “En primer lloc conèixer molt bé l’obra, però també saber interpretar allò que vol el director o directora. Ell és el creatiu, sap el que vol. L’ajudant ha de captar la seva idea i estar al cas d’anotar el que va dient. Estalviar-li feina perquè pugui estar per la creació. I tenir molt clar que la darrera paraula sempre és la seva”. I no deixar mai res per tancat: “Encara avui, dues setmanes després de l’estrena de Les Arrels, estem comentant amb la directora si el personatge del Frank ha de sortir amb americana o no”, diu. (Eloi Falguera)