Cent trenta anys de vida informativa a Caldes
El Museu Thermàlia de Caldes acull la mostra “1886-2019. La premsa calderina. Passió per informar ( malgrat tot)”. Un recorregut per una vintena de capçaleres i mitjans de comunicació audiovisuals que posa de relleu la riquesa comunicativa de la vila termal i que reivindica el periodisme de proximitat.
Raquel Puig Alasa (text)
Fullejar un diari antic resulta més que un simple i romàntic viatge al passat quotidià. A vegades ens sorprenen fuetades de vigència: “Nosotros anhelamos que todas las fracciones políticas adquiriesen el conocimiento de que á todas por igual toca rehacer la fé que el pais va perdiendo en los gobiernos y en la virtualidad y eficacia de las Cámaras, y que se dejaran de debates políticos, que si en ocasiones son muy pertinentes, en cambio sirven muchas veces para que los ministros vean como quedan olvidados en sus carteras los más útiles proyectos. No esperamos sin embargo emmienda en los yerros, por el contrario, estamos plenamente convencidos de que nuestras quejas se pierden en el vacío, y por lo tanto son, lamentaciones inútiles.”Aquest és el fragment d’un article aparegut a El Caldense la degana, fins ara, de les publicacions calderines i que surt a la llum el 1886. Aquesta és la primera capçalera a partir la qual la mostra “1886-2019, La premsa calderina. Passió per informar ( malgrat tot)” que acull el Museu Thermàlia de Caldes ofereix un recorregut per la vintena de publicacions que han anat sorgint a la vila termal en els darrers 130 anys.
Els periòdics d’inici de segle arriben carregats d’ideologia, com a canal de difusió i debat d’idees en un entorn social caracteritzat encara per una relativa baixa alfabetització. Una situació que es va corregint progressivament i que aviva les publicacions d’altres diaris o revistes destinades a gent treballadora. L’etern debat. Després de El Caldense, altres capçaleres amb més o menys continuïtat seran El Lleó ( 1913-1913) La Veu de Caldes (1920-1992) o Butlletí. Portaveu del Centro excursionista caldense (1927-1936), entre d’altres, de trajectòria i tendència diversa.
Una altra de les èpoques de plenitud de la premsa són els anys 30 i especialment durant la Segona República que a Caldes estaran marcats per l’aparició de Farell, el portaveu de la Unió d’Esquerres i ERC ( 1931-1934) i Esbarjo (1931-1936). La mostra també s’atura de forma especial en la capçalera de referència a Caldes com és el Montbuy, conegut a l’etapa democràtica com a Setmanari Montbui. En total 75 anys d’història d’una publicació que té el mèrit de ser un dels poquíssims casos de conservació de capçalera privada amb sentit de servei públic i de gestió col·lectiva, passant a mans de les entitats locals entre la dictadura i la democràcia. És per això que el projecte duu en el seu títol el “(malgrat tot)”.
Un altre apartat de la premsa escrita l’ocupen les publicacions gratuïtes dels darrers temps i altres iniciatives com els butlletins associatius. Tampoc passa per l’alt l’espai dedicat als audiovisuals, on membres de l’antiga TV Caldes han fet una arportació extraordinària d’imatges de les primeres emissions, omplint la sala de la imprescinble “màgia de la tele”, tal com es pot apreciar també en l’apartat de la ràdio municipal, que acumula 39 anys de vida i on es fa un recorregut sonor i visual del munt de persones que n’han format part. Tot acompanyat d’entrevistes en vídeo a diferents professionals així com reproduccions de les diferents capçaleres.
La mostra que es pot visitar fins el 12 de gener al Museu Thermàlia anima a reflexionar sobre el paper que tenen actualment els mitjans d’informació locals i de les millores tan econòmiques com humanes que els caldria per consolidar-se com a mitjans de referència a cada comunitat, lluny doncs, del clixé que encara molts arrosseguen de ser la germana pobre del periodisme. Qui escriu aquestes ratlles junt amb Benjamí Recacha, co-comissari de la mostra us animem a visitar-la. Tanmateix, el mateix museu que l’acull, Thermàlia, mereix ja una visita per si mateix pel seu important fons amb obres de l’escultor Manolo Hugué i del pintor Pablo Picasso.