Maria Manau, planter de l’amateurisme

La directora i professora teatral granollerina es va convertir en professional gràcies al seu pas per la companyia Quatre per Quatre

Mariona Relats Molins (text)

Maria Manau (Parets, 1975) és una actriu de llarg recorregut en el teatre amateur vallesà que ha acabat fent de la seva afició el seu ofici, actualment dirigint l’espai formatiu i de creació artística Arsènic de Granollers. La seva trajectòria ve avalada per un gran nombre de premis en mostres i concursos de teatre com a actriu de la companyia teatral granollerina Quatre per Quatre.
De petita sempre havia dit que volia ser arqueòloga, però la força del teatre la va anar atrapant. Els seus pares formaven part de la companyia Quatre per Quatre; la seva mare, vinculada des de l’època universitària al teatre, ho feia com a actriu i el seu pare col·laborava amb els muntatges i les construccions escenogràfiques. “Jo no vaig pujar a l’escenari fins que un any, a l’Escola Sant Jordi de la Roca, vam preparar la representació d’El Malalt Imaginari, de Molière, i com que llegia bé van animar-me a presentar-me al càsting”, explica.
Des d’aquella representació escolar va començar a fer actuacions amb la companyia Quatre per Quatre. Es va estrenar el 1991 amb la representació de Les Noces de Fígaro, de Caron de Beaumarchais, on també participaven els seus pares. “Feia de poble i la meva aportació només consistia en dir ‘Missenyor’ un parell de vegades”, recorda rient. A l’institut va participar als Tallers de Teatre a l’Escola que en aquell moment impartia la directora escènica Meritxell Roda i que acostumaven a representar les seves obres al Centre Cultural de la Fundació La Caixa a Granollers. El que encara no sabia és que més endavant ella també seria professora d’aquells tallers.
Als divuit anys, va quedar-se a les portes d’entrar a l’Institut del Teatre de Terrassa i va decidir començar la carrera d’Història de l’Art. “Sense pressió ni patiment i una mica per sorpresa meva, al quart any de carrera, em vaig tornar a presentar a les proves i aquest cop sí que hi vaig accedir”, diu. I reconeix que llavors va començar a estudiar allò que realment més li agradava.
Malgrat que s’anés professionalitzant, no va deixar mai el teatre amateur ni els assajos a altes hores de la nit. “La companyia Quatre per Quatre és una gran escola i té un punt molt professional dins del món amateur, tant pel que fa a vestuari, escenografia i muntatge, com també en l’aprenentatge”, diu convençuda. Explica que els membres de la companyia “triaven les obres fent propostes a partir de lectures”, però que “sempre fitxaven un director professional per a la direcció de cada producció”.

Un tip de riure
D’entre les més d’onze produccions que va fer amb la companyia, recorda de manera especial la d’El casament dels petits burgesos, de Bertolt Brecht, –els anys 1995, 1996 i 1997–, on va començar la relació amb la seva parella, en Jordi Parera, que també formava part de la companyia; i també la de La boja de Chaillot, de Jean Giraudoux, l’any 2009, on s’ho va passar molt bé fent precisament el personatge central, de la boja.
També van representar l’obra Procés per l’ombra d’un ase, de Friedrich Dürrenmatt, els anys 2001 i 2002, i recorda que en una ocasió, actuant a Vallromanes, “la màquina de fum que utilitzàvem en una escena es va encendre en un moment que no tocava i, precisament, la meva mare, que era qui estava a escena, va desaparèixer i ens va agafar a tots un atac de riure espectacular”. El cas és que des de llavors no han tornat a actuar a Vallromanes... Va ser la primera producció de moltes que els va dirigir la directora escènica granollerina Marta G. Otín i remarca que va ser molt trencadora quant a vestuari i escenografia.

Premis i concursos
Solien estrenar les produccions al Casal de Corró d’Avall, que és on assajaven, o bé al Centre Cultural de la Caixa de Granollers i portaven les obres de gira a diferents teatres de localitats i comarques veïnes. “Érem actors de treballar-nos-ho tot, de muntar i de carregar i no de maquillar i prou”, explica. Un dels espais on li agradava més actuar era al Teatre Ponent de Granollers, actualment Teatre Llevant, on també li agrada molt encara avui anar a fer de públic. També recorda de manera especial el Centre Democràtic i Progressista de Caldes, un teatre antic d’aquells d’abans, amb moltes escales que complicaven dur les escenografies.
De premis, que n’ha rebut un gran nombre, físicament només en conserva tres a casa, perquè li agraden estèticament. Un va ser pel personatge de boja a La boja de Chaillot, l’any 2009. Sosté que “hi va haver una època de molta fal·lera per presentar-se a concursos” i que els premis “estan molt bé perquè són com una recompensa a la dedicació”. Amb tot, opina que “quan estudiava a l’Institut del Teatre, que em donessin premis no tenia tant de mèrit, perquè jo tenia unes eines que els meus companys probablement no tenien”. Tot i estudiar per professionalitzar-se, ella continuava actuant com a amateur. “Perquè n’aprenia i m’ho passava bé”, confessa.

Papers femenins
Sovint els costava trobar obres que tinguessin uns quants papers femenins a repartir. “A les obres contemporànies, la majoria de papers encara són masculins i quan surten els femenins generalment es tracta de «la dona de, la noia de»”, reconeix. Recorda que, per això, en una ocasió van optar per fer un espectacle d’homes i un de dones. El d’homes era El coronel ocell, de Hristo Boitxev, una producció amb què van guanyar el Premi Caixa de Manlleu (2007). El de dones va ser Vapors, de Nell Dunn, una obra que passava en uns banys turcs i on les actrius apareixien en biquini. “Jo feia de Jossi, un personatge molt alliberat sexualment. Compartia escenari amb tres noies que estaven molt primetes. D’aquestes coses n’aprens molt i van bé per fer passar els complexos”, explica. Amb aquest paper, va guanyar un premi individual al Concurs de Teatre Amateur Vila de Piera (2005).
Quan estudiava a l’Institut del Teatre de Terrassa ja va veure que no treballaria com a actriu, perquè implicava fer una feina que no li agrada fer: “haver de vendre’m a mi mateixa per treballar amb segons qui i perquè toca”, cosa que contrastava amb les produccions fetes amb Quatre per Quatre “on tot era com treballar en família”. Per això va decidir buscar altres feines dins del món del teatre. El director teatral Frederic Roda li va donar el seu primer treball al Taller de Teatre a l'Escola, a l’Institut Vinyes Velles de Montornès, i allà va descobrir que li encantava treballar amb adolescents. “Gent jove, pesats, però que em feien i em fan pensar en mi quan tenia la seva edat”, explica. Encara avui en continua fent. També va participar amb la companyia teatral TeDebat en un projecte de l’Associació Cultural de Granollers, que dirigia la Marta G. Otín: “anàvem pels instituts fent petites representacions que després obrien debat, aquesta segona part era la més interessant”.
Maria Manau, planter  de l’amateurisme

Una imatge de Maria Manau. Foto: Vicenç Relats.

Un moment de la representació de l’obra La boja de Chaillot de Jean Giraudoux amb Maria Manau enmig de la imatge. Foto: Quatre per Quatre.

Maria Manau, fent de Caliban a La Tempesta, de William Shakespeare, amb Quatre per Quatre. Foto: Quatre per Quatre.

Un espai formatiu i de creació propi: Arsènic de Granollers

El setembre del 2011 va inaugurar el seu projecte professional juntament amb Marta G.Otín, amb qui fa anys que es coneixen i que treballen plegades: l’espai formatiu i de creació Arsènic de Granollers, ubicat a Roca Umbert – Fàbrica de les Arts, de la qual n’és directora, professora i cofundadora. Li agrada treballar amb gent diversa i gaudeix fent-ho. S’ho passa molt bé a escena i vol transmetre als seus alumnes que se sent còmoda dalt de l’escenari. “Ensenyar et fa aprendre molt. He reafirmat coses que ja havia après i que no havia entès”, diu. I afegeix que “el teatre és una carrera molt llarga, que els actors sempre som millors amb l’edat i que es tracta d’anar agafant taules”. Des que van obrir l’escola, no ha tornat a actuar amb la companyia Quatre per Quatre i ho troba a faltar. Diu que li agrada anar a veure teatre amb els alumnes i que “va bé per agafar criteri”. Considera que “el teatre ha evolucionat, perquè canvien les maneres de fer, però l’essència és la mateixa. Ara, per exemple, hi posen tecnologia i a mi m'agrada molt el text. Però no dic que no a les noves tecnologies en escena si estan ben lligades. La interdisciplinarietat és el futur i un actor ha de saber moure’s, parlar i cantar al servei de l’escena dramàtica”, conclou.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara