Parella sentimental i també teatral

Míriam Vila i Joan B. Torrella van coincidir al taller infantil de la Faràndula de Sabadell i des de llavors han fet tots els papers de l’auca dramàtica

Cesc Prat Fernàndez (text)

La Míriam Vila i el Joan Baptista Torrella són parella en la vida real i també ho han sigut en diferents ocasions dalt de l’escenari. Es van conèixer fent teatre quan eren petits i continuen actius ara que tenen quaranta-vuit i quaranta-nou anys, respectivament. Els uneix una passió: l’art dramàtic, de manera que la seva vida fora de la feina gira entorn d’aquest món. Durant els darrers quaranta anys, han sigut alumnes de tallers de teatre, formadors, actors, però també han desenvolupat tasques de gestió, de direcció, de regidoria, a més d’escriure el text i la música de diverses obres. Es pot ben dir que han fet tots els papers de l’auca. Al duet s’hi ha incorporat des de fa deu anys la Gina, la filla, que ara per ara els segueix els passos.
Tot va començar el 1979, quan amb vuit i nou anys d’edat tots dos van coincidir en el primer Taller de Teatre Infantil organitzat per la Joventut de la Faràndula. “Teníem el privilegi d’assajar damunt de l’escenari del teatre municipal, cosa que era tot un luxe vist ara, que aquest espai només es pot fer servir el dia d’assaig general i quan hi ha funció”, diu el Joan. I, després d’actuar a Sabadell, feien una vintena de representacions de cada obra a altres indrets del país. “Havies d’anar a dormir d’hora perquè l’endemà et llevaves a les 5 de la matinada per anar a qualsevol altra població”, recorda. I la Míriam afegeix: “ens tocava carregar el camió, fer la funció, descarregar..., però ens ho passàvem d’allò més bé!”.

Dirigir Els pastorets
Així van viure l’adolescència fins que van passar a ser monitors dels tallers infantils i juvenils i, cap a la vintena, van començar a dirigir Els pastorets. Els de la seva generació van reformar aquesta obra del cicle nadalenc al Teatre La Faràndula i hi van donar un nou caire, que és el mateix que encara té avui.
Els últims anys, la parella ha escrit espectacles conjuntament; ella s’encarrega del text i ell en compon la música. Ho han fet aprofitant les migdiades de la Gina i, ara que ella és més gran, al vespre. Els primers assaigs de les obres ja es pot endevinar on es fan: a la llar de la família. Ara mateix preparen Aladí, un espectacle musical de gran format basat en el conte Les mil i una nits. El signen i dirigeixen els pares i també s’hi podrà veure la filla. “Fins ara li ha agradat tot allò que hi ha darrere el teatre, acompanyar-nos a nosaltres mentre dirigim o fem de regidors, però aquesta vegada hi actuarà, ja en té ganes”, fa la mare.
D’uns anys ençà, el Joan també es dedica a dirigir espectacles artístics per a l’Ajuntament com a professional. Entre altres, s’encarrega de la direcció artística de la Cavalcada i de tot el cicle de Nadal. “Hi ha èpoques de l’any en què tot es concentra; és una mica angoixant, però m’agrada molt fer-ho!”, assegura.

La sort de ser parella
El Joan té una consultoria econòmica i la Míriam és mestra. Conversant amb tots dos, afirmen que el món del teatre ha canviat molt. Ara els muntatges estan molt professionalitzats. Fins i tot el teatre anomenat amateur, sobretot el de més qualitat, ha incorporat l’evolució de la tècnica. Avui dia es fan servir micròfons i els llums i el so van molt automatitzats, els porten gent que s’hi dedica. Però també l’escenografia, el vestuari... Se n’encarreguen especialistes, encara que en alguns casos sigui sense cobrar. “L’altre gran canvi”, diu la Míriam, “és que els joves estan molt ocupats i els costa combinar el teatre amb les altres activitats. Ara no podrien fer la quantitat de bolos que arribàvem a fer nosaltres una temporada”, indica. Però els grans també tenen menys temps. Per això assegura que “nosaltres no hauríem pogut fer res si no haguéssim sigut parella. Per una qüestió logística. El nostre lleure és el teatre i compaginem les tasques familiars i les de l’afició per poder-ho fer tot”.

Planter de qualitat
Segons diuen, una tarda de diumenge d’hivern hi pot haver a Sabadell simultàniament ben bé 350 persones dalt de l’escenari i més de 1.500 espectadors repartits en diferents teatres. Fent Els pastorets a la Faràndula i a Sant Vicenç, una altra obra al Teatre del Sol i en alguna sala de petit format. Joan B. Torrella sosté que “això no passa enlloc més de Catalunya” i es vanta que “la potència del teatre amateur de qualitat de la nostra ciutat és evident i ha aportat moltíssims actors i tècnics al món professional”. És per això mateix que “a qualsevol sèrie o muntatge sempre hi ha actors o tècnics sorgits de l’amateur sabadellenc”. Tot plegat és una mica màgic: “si haguéssim hagut de cobrar per tot el que hem treballat en teatre, no hauríem pogut fer gran cosa!”, rebla la Míriam.
I el Joan afegeix: “el somni de l’amateur és fer teatre amb mitjans. El teatre amateur ben fet també injecta diners a la indústria teatral, la diferència és que els actors no cobrem, però ho fem amb molt de gust. Quan hem portat alguna obra al Poliorama, el sector ens ha mirat de reüll, senzillament perquè a Barcelona no hi estan acostumats. A la capital no hi ha teatre amateur de qualitat com hi ha a Sabadell. I l’oportunitat de l’amateur és omplir un forat que en el camp professional no existeix”.
Enric Torrella, el pare del Joan, va presidir la Joventut de la Faràndula durant vuit anys. Ara, en el món del teatre, a ell i a la Míriam només els queda presidir una entitat, però això ho veuen molt lluny. La passió que senten pel teatre és immensa i aparentment els queda corda per estona.
Parella sentimental  i també teatral

Míriam Vila i Joan Baptista Torrella, actualment.

Una imatge de la Míriam i el Joan Baptiata fent Els pastorets, fa anys.

El teatre sabadellenc, una escola de formació de professionals

S’ha dit que Sabadell és la ciutat de la música, principalment perquè és la seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès i de l’associació que proporciona òpera a diferents ciutats del país. Però indiscutiblement és també ciutat de teatre, perquè hi ha entitats que arrosseguen molta gent que en fa i, sobretot, perquè la llista de tècnics i actors professionals que s’hi han format és interminable. Han sortit del Teatre Sant Vicenç (actiu des del 1918), de la SCR El Ciervo (1922), de la Joventut de la Faràndula (1947) i del Teatre del Sol (1988). Però també de grups ja desapareguts però molt rellevants, com l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts i el grup Palestra.
Els últims anys alguns d’aquests grups s’han decantat per produir també teatre musical, un repte que demana una formació més àmplia –el cant i la coreografia– i més recursos tècnics. I d’aquesta simbiosi de diferents arts se n’han sortit prou bé, com ho demostra el fet que diferents d’aquestes produccions s’han estrenat també a teatres professionals barcelonins. I segurament en part per això ara aquestes entitats no són tan estanques i permeten la transversalitat d’actors i cantants entre elles, cosa que les oxigena i dona aire al teatre sabadellenc.
D’altra banda, el 2013 es va crear Sabadell Teatre Associació (STA), que es defineix com l'associació de teatres amateurs de la ciutat i que engloba el Ciervo Teatre, el Teatre del Sol, el Teatre Sant Vicenç i la Joventut de la Faràndula, amb la voluntat de difondre conjuntament tots els seus espectacles i de compartir material tècnic. Tot plegat i l’eclosió de diversos grups –com Las Calígulas, Il·lús Teatre, Estrena Morena, Al Galliner o el Grup de Teatre Tatxa–, d’escoles de teatre musical –com Teatre d’Insomni o Escènics– i d’espais més reduïts que programen obres de petit format –com La Bàscula o L’Alternativa– mostra la fortalesa del teatre a Sabadell. Ahir i avui.

Una imatge de la representació del clàssic de Charles Dickens Oliver, el noi de l'orfenat a, a càrrec del Teatre Sant Vicenç, estrenada aquest 26 octubre al Centre Parroquial de Sant Vicenç, de Sabadell.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara