Caldes, una història d’amor amb el teatre, amb un concurs que ja porta 32 edicions
L’aposta pel retorn del teatre va començar amb un concurs de teatre amateur l’any 1985 i es va consolidar amb el TACA’M, l’any 2008
Raquel Puig Alasa
(text)
Fa uns quants dies un soci del Centre Democràtic i Progressista de Caldes es va presentar a l’ateneu per fer donació d’un petit document: es tractava d’un full volant original de 1907 on s’hi anunciava una obra de teatre. Extraordinari, sí. Però aquí el teatre ve de lluny. En la dècada del 1880 l’ateneu ja se les tenia pels requisits, suposadament tècnics, amb els quals l’ajuntament de torn intentava barrar el pas a espectacles incòmodes per al poder.
Fem un salt al temps: el teatre pel front durant els fatídics anys de la Guerra Civil, que acabaran amb la incautació de l’entitat al llarg de quaranta anys. En el retorn de l’entitat als seus socis l’any 1977, recuperar el teatre va ser essencial. Tant el seu espai físic, que va quedar en estat d’abandonament i força malmès, com en engegar noves propostes. Així és com comencem incursions amb grups vallesans trencadors com La Farinera, tot i que per alguns xocs generacionals i altres derivades no acabaran de quallar. L’aposta pel retorn del teatre neix doncs de les ganes de recuperar les essències, però sobretot per les ganes de veure bon teatre en un pati de butaques del Centre ple. I van mirar cap a Sant Feliu, on el 1983 havien engegat el seu propi concurs.
Jordi Aymerich i Carles Costas
Jordi Aymerich, membre de la junta d’aquell Centre recuperat en va ser un dels impulsors, així com Carles Costas, republicà represaliat que anys després assumiria la presidència del Centre. Aquí l’ànima del Concurs de Teatre Amateur de Caldes de Montbui que començava a caminar el 1985 era ell. Segurament una de les imatges que més conserven a la retina molts habituals del teatre del Centre és la del “Sr.Costas” rebent el públic i organitzant la venda d’entrades o anant als comerços col·laboradors a repartir els passis. Al seu voltant, un bon grup d’aficionats al teatre, membres del Centre i d’altres que no però motivades per fer créixer un projecte que va néixer amb ganes de ser gran. Un d’ells Jaume Guarch, rellotger de professió que al cap de pocs anys de l’arrencada del concurs sempre ha trobat temps per anar-s’hi dedicant junt amb la seva esposa.
La primera edició de l’aleshores anomenat Concurs de Teatre Amateur de Caldes de Montbui mantenia la fòrmula de dotze obres repartides les tardes de diumenge entre els mesos de gener a març, al llarg d’uns vint anys. Després va venir un canvi en el qual l’estructura i la cartellera se simplifiquen.
Escales ben dretes
Amb tot, una de les imatges que avui, sens dubte, encara molt presents d’aquella primera etapa era veure enfilar el públic pel munt d’escales, ben dretes, que conduïen a la sala de teatre. Mentrestant, poca estona abans i durant els muntatges, els grups participants pujaven les altres escales, també ben dretes, que menen a l’escenari, com molts dels seus integrants encara recorden. Però el teatre ho mou tot i finalment les incomoditats s’obliden un cop tothom se situa a lloc.
D’aquella primera etapa de concurs també són recordats ara els sopars de cloenda: un acte vestit de gala, però obert a tothom: públic, curiosos i grups de teatre. Un menú de tancament, on a més de taules engalanades s’hi feien sortejos amb productes de comerç local (hi havia força establiments col·laboradors) i que acabava amb el tradicional sopar-ball. Una part de la festa, on es veia ben clar qui venia del món de la faràndula i qui es mantenia en el seu paper social moderat. Amb els anys, la gent de teatre del Centre va anar apostant progressivament per simplificar aquest acte. Sens dubte, però, anècdotes com les de les escales o les disbauxes dels actors als sopars, marcaran per sempre una llarga primera etapa d’aquest concurs de teatre que amb constància i veterania s’ha sabut consolidar també a la comarca i al conjunt de l’amateurisme teatral del país.
El TACA’M modern
Amb el canvi generacional i degut a problemes tècnics a la sala del Centre, que va estar tancada al públic durant tres anys, el concurs de teatre de Caldes va renéixer amb l’acrònim de TACA’M l’any 2008. Se’n va canviar la imatge, es va apostar per tenir presència es xarxes i simplificar-ne el format. Com que l’espai natural del concurs encara no estava a punt (de fet, l’ateneu continua immers en diverses fases de rehabilitació d’espais) es va arribar a un acord amb l’escola d’arts escèniques Stage, on des d’aquesta data i a l’espera del retorn al Centre s’hi representen les funcions. En lloc de dotze funcions es passa a deu que tenen lloc durant les tardes d’hivern.
A diferència de Sant Feliu, a Caldes sempre s’ha fet un acte de presentació del concurs. En les seves primeres edicions, aquest era un acte potent. Amb els canvis dels darrers temps, l’acte de presentació s’ha mantingut en l’essència de trobada, desempallegant-se de solemnitats excessives.
Per als organitzadors del TACA’M aquesta és una manera de començar a fer xarxa entre els grups participants. A vegades, per qüestions pràctiques alguns no hi acudeixen, però des de l’organització sempre s’ha estat en continu contacte per facilitar els requisits tècnics necessaris: des del detall d’un focus a facilitar un sofà o altres peces d’atrezzo per evitar tragins innecessaris.
Públic fidel
Un del punts forts del TACA’M és també la fidelitat del públic que va creixent amb veterania junt amb nous perfils que es van acostant a la sala cada diumenge. En aquest sentit, dins de la dotzena de categories de premis que hi ha, el del jurat popular hi té un pes especial i dóna lloc a un altre petit ritual. Cada diumenge, just acabada la funció, en Jaume recull les butlletes amb la puntuació que rigorosament ha fet el públic i sempre hi ha algú del grup que n’espera la nota i vol tenir pistes sobre el resultat d’altres grups. Això és un secret tancat amb pany i forrellat.
Tot plegat no es desvela fins a la nit de sopar i entrega de premis. Bé, trofejos perquè el premi en metàl·lic el rep cada grup per la seva participació, compartint aquí el criteri amb Sant Feliu. En canvi, el fet d’entaular-se mentre es donen els premis sí que és un matís respecte el poble veí.
A l’inici del mes de juny, el TACA’M convoca un sopar, obert a tothom, però pensat per a la gran família teatral per fer entrega dels guardons. Hi acostumen a assistir algun membre del consistori, de la Federació d’Ateneus i també de la Federació de Grups de Teatre, però ja es veu ràpidament que el protocol és el mínim imprescindible. La gent de la faràndula és una experta en trencar-lo i la gent ho agraeix, sobretot si s’apreta als més protocalaris. Torna a ser un moment per a reunir la gran família de teatre. “Volem que els grups es coneguin, tinguin contacte amb el públic i s’ho passin bé”, explica en Jaume.
Carpeta Al Vallès s’alça el teló
