Definir exactament què és el teatre amateur pot semblar senzill perquè, terminològicament parlant i per exclusió, semblaria que senzillament es tracta d’una forma de teatre en el qual actors, actrius i personal realitzador de l'espectacle viuen d'uns ingressos no provinents de l'activitat teatral. Ras i clar.
D’altra banda, però, cal constatar que ser amateur no és pas menys que ser professional. Així, bàsicament, fer teatre, amb totes les facetes que implica aquest “fer teatre” ­–contemplant també com a part d’aquesta experiència humana la construcció de decorats, la creació de vestuari adequat, la generació d’una il·luminació enriquidora o d’un ambient musical apropiat, entre altres aspectes– no informa de si es fa per aconseguir ingressos o si es fa per amor a l’art, com qui diu. Ni parla de la qualitat final de l’espectacle, ni si respon eficientment al plantejament inicial de les persones que han pensat en fer aquesta o aquella obra. Essencialment, doncs, parlar de teatre amateur és parlar d’amor al teatre. I aquesta estimació no és nova: ve de molt temps enrera i, pel que sembla, apunta cap al futur, sense massa dubtes.

De tota la vida
Els cronistes d’història local, en notes escampades aquí i allà, van donant-nos una idea aproximada de la vitalitat del teatre en moments pretèrits. Així, per exemple a Granollers –segons recull Josep Maria Farnés en El teatre a Granollers– el 1856 ja es representava la Passió al teatre de Sant Domènec, mentre que, a Sabadell, com explica Jaume Pont Bertran a El teatre a l’empara de l’Església catòlica a Sabadell, “en el segle xix, el teatre d’aficionats es feia a l’interior de locals i espais domèstics o dins de cafès i, molt excepcionalment, als nous teatres que es van anar construint a Sabadell”. En general, en aquell moment es tractava d’un teatre de consum d’una massa de persones que començava a tenir una mica de lleure i que ocupava aquest temps amb ball, cafè i teatre, molt teatre. De fet, i pràcticament fins als anys trenta del segle xx, el teatre es va convertir en una activitat de lleure de masses.
Es tractava de grups de teatre vinculats a entitats catòliques ­­com a Sabadell mateix, on es crea un ampli grup al voltant de l’Acadèmia Catòlica, que no només representa obres, sinó que també n’escriu i en crea de noves o, com a Rubí, on el grup de teatre al Centre Democràtic Republicà evoluciona el 1919 cap a l’Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol sota la direcció de Miquel Segura. Sovint es tractava d’un teatre amb apuntador, amb obres setmanals i un públic que omplia les sales, expectant. Per entendre aquesta avidesa pel teatre només un parell de dades: el Teatre del Retiro, de Terrassa, inaugurat el juliol de 1877 tenia aforament per a unes 2.000 persones i, anys després, el 1956, es va inaugurar el Teatre La Faràndula de Sabadell, amb una capacitat per a més de 1.100 espectadors i una boca d’escenari de les magnituds de la del Gran Teatre de Liceu de Barcelona.
A partir de la segona meitat dels anys seixanta la nova societat industrial va començar a utilitzar altres fòrmules d’ocupar l’oci i el teatre va anar perdent públic. Entretant, però, teatre, molt teatre.

Teatre amateur , unit
El 17 d'abril de 1932, sota els auspicis de Lluís Masriera –que gaudia d'un notori prestigi internacional com a director de la Companyia Belluguet i coneixia molt bé el moviment teatral amateur europeu–, i d’altres prohoms del teatre català com Pompeu Crehuet, Josep Maria Folch i Torres, Florenci Cornet o Josep Artís, neixia la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA) que ja d’inici va comptar amb l’Agrupació Santiago Rossinyol, de Rubí. Els principals objectius de la FCSTA eren la propagació del gust per les lletres catalanes, la contribucíó a la cultura del poble per mitjà del teatre o l'organització d'intercanvis entre les societats amateurs per donar a conèixer la seva tasca arreu del país, entre d’altres. A més, es comprometien a crear concursos i publicar un butlletí en què s'apleguessin totes les novetats teatrals, com així va ser amb l’edició, primer, del setmanari Teatre Català (1932-933) i, després, del mensual Teatre. Butlletí de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur adherida al Comité Internalional pour les Théatres Populaires (1933-1934).
La trajectòria d’aquesta xarxa de grups de teatre amateur a Catalunya va ser prou reexida i, com explica Francesc Foguet –a El teatre amateur catala en temps de guerra i revolució– només l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes a inicis del 1939 “estronca totes les expectatives per al futur desenvolupament del teatre català amateur, atès que la creació el 1949 del Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA), al servei del teatre catòlic d'afeccionats, diferia –obviament– de la línia ideològica i cultural de la FCSTA”.
Només una dada: com explica el mateix Francesc Foguet, l’any 1938 i a instàncies de Philip L. Lorraine –crític teatral anglès que es trobava a Barcelona– Josep Navarro Costabella secretari de relacions del Comitè Tècnic de la FCSA “constatava l'existència de més de cinc-centes societats amateurs que representaven obres classiques i modernes, catalanes i estrangeres en actuacions setmanals i quinzenals”. Així, en aquell moment complex, el teatre amateur havia assolit un ressò sense precedents.

Sempre andavant
No hi ha cap dubte que el franquisme va significar una apagada general de la vida de l’associacionisme català i, esclar, també teatre amateur. Tot i això, just acabada la Guerra, a Sabadell per exemple, es creava la Faràndula, encapçalat per Josep Maria Gil i amb actors provinents de la Secció Dramàtica de l’Acadèmia Catòlica i de l’Agrupació Carbonell. Entitas com aquesta van reiniciar les activitats tan aviat com van poder i, a Granollers, l’any 1958 començava a caminar l’Agrupació teatral Foyer que s’emmirallava en la Palestra de Sabadell, grup generat a l’entorn de les germanes Lluïsa i Francesca Forrellad i el gran èxit de l’obra Ponç Pilat, escrita justament per Francesca Forrellad.
La pulsió de fer teatre, doncs, no havia minvant i si a Granollers, Gregori Resina encapçalava el TAC (Teatre de l’Associació Cultural) a inicis dels setanta, a Sabadell Josep M. Gil feia mans i mànigues per fer renéixer el teatre a la ciutat. A Sant Esteve de Palautordera, per exemple, el grup L’Horitzó fundat l’any 1971, intenta mantenir aquesta manifestació tan arrelada i a Granollers l’any 1982 un grup de pares i mares s’embranca amb els seus fills, alumnes de l’Escola Pia, a fer uns pastorets que esdevenen el grup Quatre per Quatre, encara ben actiu.
I una bona part d’aquests grups que ara mateix proliferen s’agrupen en Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya creada el 1985 dins l'àmbit del Primer Congrés de Cultura Popular, aprofitant el Primer Congrés de Teatre Amateur celebrat a Igualada. I anar fent: el teatre és ben viu i les ganes de viure’l també. I que duri.