Hi ha algun metge a la sala?
L’actor sabadellenc Josep Abant, del grup El Ciervo, va morir en plena representació al Concurs d’Olesa de Montserrat de l’any 1988
Eloi Falguera
(text)
Explica la llegenda que Molière va morir a l’escenari mentre representava el paper protagonista de El malalt imaginari: l’hipocondríac Argan. I és que el gran dramaturg també era un formidable actor i gaudia posant-se a la pell dels personatges que ell mateix escrivia. Malalt com estava d’una afecció pulmonar des de feia anys (alguns creuen de tuberculosi), es va posar tant endins del paper que a mitja actuació, diuen, es va desplomar a l’escenari. Això succeïa un disset de febrer de 1673 al Teatre del Palau Reial de París.
La tradició també fa córrer que Molière representava el seu personatge amb un vestit de color “amarante”, que en castellà va ser traduït com a amarillo. Aquest és l’origen del cèlebre rebuig de tots els actors i actrius catalans i espanyols a vestir-se de color groc.
Però tot plegat, sembla ser que és una llegenda. Gràcies a testimonis sabem que, certament, Molière va actuar greument malalt aquell dia: amb atacs de tos, forts dolors al pit i que fins i tot hauria patit una convulsió en plena representació. Però tot indica que va aconseguir acabar-la, amb grans esforços, i que va morir unes hores més tard al llit, a casa seva. Tampoc no hauria dut un vestit groc, sinó un d’un color entre vermell i grana, és a dir “amarant”, que seria la traducció correcta.
Morir a escena
El que no és una llegenda és el que va succeir gairebé tres-cents anys més tard a un actor sabadellenc, Josep Abant, durant el IV Concurs d’Olesa de Montserrat. El grup on ell actuava, El Ciervo de Sabadell, hi va anar a representar, el diumenge trenta d’octubre de 1988, l’obra Els baixos fons, de Gorki. El que va passar ningú no s’ho esperava.
El local de la UEC d’Olesa, seu actual del concurs de teatre, ha estat el lloc triat per rememorar aquell fet luctuós amb l’actual president de l’entitat, Felip Carreras; la secretària, Montserrat Jané, i un dels actors del grup sabadellenc que va actuar en la tràgica representació, Lluís Bosch.
El lloc dels fets va ser Els Salistes d’Olesa, un teatre dels antics, amb platea i llotges amb columnes, “d’aquells que et traslladaven a principis del segle xx”, i que destacava per la seva bona acústica, com remarca Felip Carreras. L’època, els anys vuitanta, quan anar al teatre volia dir literalment passar-hi tota la tarda. Com recorda Lluís Bosch, l’obra Els baixos fons comptava amb quatre actes i dues mitges parts.
Una representació molt premiada
El Ciervo arribava a Olesa després d’haver representat l’obra onze vegades i haver rebut vint-i-dos premis en diversos concursos, entre els quals destacaven haver quedat primers al Concurs Vila de Caldes, al de Badalona i al de Gràcia (Barcelona). “Les interpretacions eren molt acurades”, recalca el Lluís. Hi havia, doncs, molta expectació.
Els baixos fons, de Màxim Gorki, és una obra dura, situada a la Rússia de principis de segle xx. Explica la història d’uns personatges de classe baixa que viuen en un soterrani, d’aquí el títol de l’obra. En paraules de Lluís Bosch: “Són gent tan miserable que no poden viure enlloc més i s’han de conformar llogant uns llits en aquest lloc tan tètric”. Són homes i dones que ho han perdut tot o simplement mai han tingut res: una prostituta, un baró caigut en desgràcia, un vell vagabund xerrameca, una venedora de pastissets, uns quants lladres, una moribunda... i moltes misèries i mentides. L’obra tracta de la difícil convivència entre tots ells i mostra amb cruesa l’egoisme, la traïció, la inhumanitat i la mort. Però també petites dosis d’esperança i solidaritat.
En Josep Abant feia el paper de Medvièdev, el policia de la zona, que està emparentat amb l’amo de la finca. Un home d’uns cinquanta anys (en Josep en tenia aleshores cinquanta-vuit) que, tot i el seu ofici, gaudeix de poca autoritat i passa les hores relacionant-se amb la gent del soterrani: jugant a cartes i bevent. Viu tan amargat, puntualitza Lluís Bosch, com la resta d’inquilins que viuen en aquest forat. Tot i ser un paper secundari, sortia als quatre actes de l’obra.
“Estic diví”
L’actuació d’Olesa havia de ser una més. Les representacions anaven bé i l’obra es trobava en un moment òptim. El Lluís recorda que això és el que comentaven el dimecres abans de l’actuació, just després de l’assaig, amb el Josep. El Lluís, que aleshores tenia vint-i-vuit anys, es trobava sense cotxe i el Josep s’havia ofert per dur-lo a casa. Durant el viatge també li va comentar una cosa que li ha quedat gravada a la memòria: “Lluís, estic content perquè he anat al metge i m’ha dit que estic diví”.
El diumenge, l’actuació d’Olesa va començar com sempre, sense entrebancs. Res feia presagiar el que va passar després del tercer acte, quan després de baixar el teló, tots els actors i actrius van baixar als camerinos, que es trobaven sota l’escenari. Durant aquesta segona mitja part, en Lluís recorda que van estar comentant amb el Josep i un altre actor que l’obra estava sortint força bé, que ja només quedava l’últim acte. Va ser una conversa animada fins que un d’ells va dir: “Què, pugem cap amunt, ja?”. Tots van decidir tornar a l’escenari i esperar entre cametes. Llavors, el Josep va dir que anessin tirant que ell anava a buscar la jaqueta de guàrdia del seu personatge. “L’altre actor i jo vam pujar cap a l’escenari, però anaven passant els minuts i el Josep no venia”. “Caram, on és l’Abant?”, va demanar el director, el Sebastià Nieto. Ningú en sabia res. Finalment, un altre dels actors, Carles Cabeza, va baixar a buscar-lo i se’l va trobar estirat a terra. “Ràpidament ens va venir a avisar. En Josep no reaccionava, la cosa era greu. Llavors, se’m va acudir pujar a l’escenari, obrir la cortina i demanar al públic: Hi ha algun metge a la sala?”. Desgraciadament, entre el públic que omplia el teatre d’Olesa, no hi havia cap metge. Sí que hi era, però, la seva dona, la Joaquima.
El Diari de Sabadell del dia 1 de novembre informa que es va avisar immediatament al dispensari de Manresa, que va enviar una ambulància al teatre. Una espera angoixant d’uns vint minuts. Quan el vehicle sanitari va arribar, es va endur el cos de Josep Abant a l’Hospital de Martorell. Només el cos, perquè ell ja havia mort d’un atac de cor fulminant.
Carpeta Al Vallès s’alça el teló
