Dàmaris Gelabert

“Vull ajudar les famílies des de la música, com feia Mary Poppins”

Nascuda a Barcelona el desembre de 1965, dies després de l’estrena de Mary Poppins als cinemes, Dàmaris Gelabert devia estar més influïda que no sembla per aquelles cançons sentides ja des de la panxa de la seva mare. Perquè sempre l’ha captivat aquella mainadera alegre i màgica que ho deia i ho feia tot cantant. I, com ella, ha fet de les cançons eines clau per a l’aprenentatge i el creixement dels infants. El seu nom no és pas una tria artística sinó fruit de la devoció del seu pare, pastor evangèlic, per referents bíblics com Dàmaris –que vol dir estimada del poble–, la primera dona grega que es va convertir al cristianisme. I la tradició del cant gospel que va viure de petita tampoc no ha estat aliè a la seva trajectòria musical. Llicenciada en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona i graduada amb Honors pel Berklee College of Music de Boston, aquesta professora de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) sosté que la música ha de revolucionar un sistema educatiu desfassat. Vallesana des que als quinze anys la seva família es va establir a Granollers, juntament amb el seu marit, el compositor Àlex Martínez, va crear el segell discogràfic TotSona Records, que produeix discos i videoclips que han passat de les escoles bressol catalanes a tenir milions de seguidors arreu del món, a través del canal Youtube. Després d’haver rodat per moltes escoles, des de l’Espai TotSona de Cardedeu imparteix classes per a famílies i educadors del seu mètode d’estimulació musical i no para de produir i imaginar nous espectacles familiars.

Vicenç Relats (text) , Màrius Gómez (fotografies)

He llegit que volies ser Mary Poppins –que apareix al cinema el 1965, l’any que tu neixes– i que ho has aconseguit. De fet, al teu darrer videoclip –Naturalment– ja voles amb bicicleta i tot.
Sí, al Naturalment hi ha un petit homenatge a dues pel·lícules: a ET, que és una de les dues meves favorites, on van amb bicicleta, i a Mary Poppins, que és un personatge màgic que arriba volant. És veritat que jo era molt fan de Mary Poppins, de petita. A casa teníem el disc de vinil, petitet, que jo feia sonar tot el dia al tocadiscos, i m’agradava molt el personatge. La pel·lícula es va estrenar el desembre de 1965 i els meus pares van anar a veure-la el dia de Sant Esteve. Jo naixia el dia 28 i, per tant, ja intrauterinament em vaig empassar tota la banda sonora. Segur que vaig sentir les cançons, perquè al cap de tres dies vaig néixer.

Estaves ben predisposada a assemblar-t’hi doncs... I, a més, neixes el dia dels Innocents, que ja ho diu tot!
Sí, vaig ser una innocentada per a la meva família. (riu)

Parles de Mary Poppins i d’ET, cosa que ens situa en un món molt cinematogràfic, eh?
A casa sempre ens ha agradat molt el món de les arts, però sempre hem viscut molt de prop el món del cinema i de la música, que hi han estat molt presents des de ben petits.

Mary Poppins era aquella mainadera perfecta que tots els nens i nenes voldrien tenir, que uns pares del Londres d’ara fa un segle van haver de contractar perquè no podien estar prou pels fills. Ben actualitzat, aquest també és una mica l’esperit de Dàmaris Gelabert avui?
Una mica potser sí, en aquell punt de voler ajudar les famílies des de la música, com Mary Poppins també feia. Ella cantava molt i portava l’alegria i l’harmonia a través de la música. Això és el que a mi m’agradava molt d’aquell personatge i una mica el que també pretenc fer: donar l’eina de la música a les mares i pares i també als entorns educatius, a les escoles. Vull que s’adonin que la música pot ajudar molt a fer créixer els infants de manera més sana.

“Som en un món ple de regals de la natura que els hem de conservar i fer servir sense fer-los malbé."


Una inspiració Poppins ben certa, doncs.
Sí, crec que sí. La Mary Poppins també té un punt de repel·lent que no m’agrada, però globalment és un personatge que m’encanta. Una de les coses que feia era màgia i a l’hora de recollir les joguines amb els nens ella feia un gest amb els dits, com per donar l’ordre màgica. Jo faig una cosa similar quan canto la cançó de “Recollir”. No sé fer màgia però tinc la màgia de la música i quan dius les consignes cantades als nens i nenes quan són petits és molt més fàcil que es faci la màgia.

Mary Poppins és un personatge tret de llibres com Pipi Langstrum, que també em fa pensar amb tu... La nena sueca, fantasiosa, forçuda, amb trenes màgiques i amiga dels animals... T’hi identifiques gens?
Jo de petita no era tan trapella, però veia molt la Pipi Lagstrum, m’agradava molt el personatge, per aquesta gran imaginació i aquest deixar-se anar per la natura i gaudir de l’estar-hi a prop. Això també es veu molt al meu disc Naturalment, on he volgut transmetre aquesta estima cap a tot el que és natural. Aquesta és una de les coses en què tant els pares i mares com les escoles podem conscienciar molt els infants; de la necessitat d’aprendre a viure a prop de la natura i a tenir-ne cura i gaudir-ne. A adonar-se que som en un món ple de regals i que els hem de conservar i fer servir, gaudint-ne sense fer-los malbé. Aquesta és una de les coses que cal inculcar més als petits, sobretot tal com tenim el món avui dia.

La defensa de la natura és un missatge universal.
Sí, serveix per tot el món i hauria de ser per a tothom.

L’àmbit universal és ben teu, perquè tot això que produïu des del Vallès –des de Cardedeu– arriba a tot el món, com ho demostren els prop de 2 milions de subscriptors del teu canal a Youtube, el més seguit en català arreu del món. Ets un referent sense fronteres?
Aquesta expansió via Youtube ha estat tot un fenomen. Ja hi va ser una mica quan vam començar a fer els nostres primers videoclips, fa sis estius. Els vam fer amb l’ajuda de molta gent a través d’un Verkami. Amb l’Àlex, el meu marit i peça clau al segell i projecte Tot Sona, ens plantejàvem constantment què fèiem amb els discos i amb les nostres cançons. Jo no parava de fer-ne, però em dedicava més a la feina de pedagoga com a formadora de mestres i educadors i també feia les meves activitats amb infants en algunes escoles. Anava fent les meves cançonetes i les enregistrava, però no tenia una banda ni res. Les enregistràvem i veníem a través del nostre segell discogràfic, que és tot el que teníem. Cada començament de curs ens preguntàvem si seguíem endavant o si ho deixàvem córrer, perquè era una feina que fèiem perquè ens agradava, però que no era per viure’n. Per viure treballàvem d’altres coses relacionades amb la música i jo amb la música i els infants i ens endeutàvem si calia per enregistrar els discos. Però va ser engegar el Verkami per produir els videoclips i vam descobrir que mola gent coneixia les cançons, que a través de les escoles s’havien fet molt populars.

De fet, molta gent es pensava que eren cançons populars.
Sí, la meva filla es va discutir amb el seu mestre dient-li que la cançó “Els dies de la setmana” l’havia fet la seva mare i ell li deia que era popular. Veient això, vam dir que havíem de fer alguna cosa més i se’ns va acudir posar-hi imatge a través dels vídeos. Vam llançar el Verkami i ens vam sorprendre de la molta gent que em coneixia i que ens seguia i que hi havia molta gent disposada a posar-hi diners. Vaig començar a oferir concerts a les escoles a canvi de diners per avançat per finançar els vídeos. S’hi van apuntar moltíssimes escoles, cosa que em va obligar a fer moltíssims concerts a les escoles durant l’any següent, a més de moltes aportacions particulars. Vam recollir 16.000 euros, que eren molts diners. No eren pas tants com per fer tants vídeos com vam fer, però vam tenir la sort de trobar un equip d’amics i famílies que ens vam ajuntar: el realitzador Jordi Call, els escenògrafs Castells, els actors i directors artístics David Cuspinera i Francesca Masclans, que s’hi van implicar molt. En un estiu vam fer els tretze primers videoclips amb els quals va començar tot. Paral·lelament vam decidir crear l’espai TotSona a Cardedeu, que és la nostra seu, on vam començar a fer sessions per a famílies.

Aconseguir 16.000 euros és un Verkami reeixit com pocs, eh?
El Verkami va ser un boom i quan vam posar els clips a les xarxes va ser molt fort veure que tenien moltíssimes visualitzacions. Això ens va portar a plantejar-nos de formar una banda i fer una primera gira d’estiu amb la qual vam al·lucinar perquè vam omplir tots els teatres –els dotze que vam llogar, per tot Catalunya, més aviat petits i mitjans–, sense tenir productor ni mànager, ja que sempre ens ho hem fet tot nosaltres. Vam omplir tots els teatres de gom a gom i a partir d’aquí ja vam començar a fer apostes més grans com ara el Teatre Victòria de Barcelona, l’Auditori de Sant Cugat, el Kursal de Manresa...

“La música compleix tots els requisits per convertir-la en una de les millors estratègies d’aprenentatge.”


I quan Youtube el març del 2019 us premia amb el Botó de plata pels vostres primers 100.000 subscriptors al seu canal feu un altre salt.
Sí, i tant! Una altra sorpresa: arribar a 100.000 subscriptors, en català, fent música per a famílies... Això va ser al març i al juliol ja ens donaven un altre premi: el Botó d’or amb un milió de subscriptors, que ens convertia en el primer Botó d’or de música en català al canal de Youtube. Tot un fenomen! Però això ha passat afavorit per una combinació d’algoritmes del mateix Youtube que decideix que uns vídeos poden funcionar i els col·loca com a recomanats al costat d’altres vídeos amb moltes visualitzacions. Això va fer créixer molt les xifres a partir del maig i al juny i juliol següents la progressió va ser increïble. Aquí és quan veiem que les visualitzacions no provenen només de Catalunya sinó d’un ressò mundial. On més es veuen és a l’Índia, seguit del Brasil, Indonèsia, el Japó, els Estats Units i l’Argentina. Després ja ve Catalunya –bé, Espanya en conjunt, segons les dades de Youtube–, que queda en setè lloc.

Caram, quina sorpresa! Això vol dir que una llengua tan petita i desconeguda al món com el català es pot fer entendre sense complexos.
Sí, i això em fa molta il·lusió, poder arribar arreu en català. Ara molta gent em pregunta si començarem a cantar en anglès o en castellà i tinc clar que no, que vull apostar per això ara que ho hem aconseguit. Per què no fer arribar el català a altres nens i nenes d’arreu del món? Em fa molta gràcia veure els vídeos que m’arriben de nenes cantant “Els dies de la setmana” en català des del Brasil o Indonèsia. Les mares me’ls envien i em pregunten amb quin idioma canta la seva nena i si són cançons populars. Per Instagram i aquestes xarxes em diuen que els agraden molt aquestes cançons, la meva veu... De fet, els nens petits es queden enganxats amb la música i amb l’efecte que els fa i s’identifiquen amb els nens i nens que veuen als vídeos. El bonic de la música és que és universal i que nens i nenes que no entenen ben bé el que dic es queden amb la música.

“No és només que hi ha poques hores de música a l’escola sinó que tot el sistema educatiu necessita una renovació."


Et passa com a la Rosalia, que ha desvetllat un gran interès pel català per una cançó seva...
Potser sí. (riu)

Les teves cançons han derivat en espectacles complets i no sé si també t’imagines fent gires fora dels Països Catalans.
No ho sé. Tinc algun projecte, amb algunes cançons traduïdes a l’anglès, però no m’hi acabo de veure. Ara bé, cantant en català no dic que no. De fet, aquest any havíem d’anar a Munich, a proposta del Casal Català, i no ho hem pogut fer per qüestions d’agenda, però a la tardor de l’any que ve sí que voldríem fer una gira per Europa i qui sap si tenim la possibilitat d’anar a altres llocs.

Mary Poppins i Pipi Langstrum són personatges lligats a les seves autores. La Pipi és d’una escriptora que comença a escriure contes per la seva filla malalta dels pulmons i que un cop s’editen esdevenen un èxit. Tu vas començar a fer aquestes cançons fa vint-i-un anys, poc després del naixement dels teus fills Adrià i Laia. N’eren els primers destinataris?
Abans de tenir els fills jo ja treballava amb escoles fent música per a nens petits, però d’on surt tota la idea és de quan amb l’Àlex estàvem estudiant a Boston i havíem de fer un projecte final de carrera i se’m va acudir fer cançons per aprendre música. La meva idea era que si els nens em feien tant de cas quan estic fent la classe quan canto i, en canvi, quan faig altres coses costa molt que parin atenció i estiguin concentrats, per què no fer-los la classe cantant? Per què no puc ser com la Mary Poppins i fer-los la classe cantant, com si fos un musical? Aquest era un repte que tenia: explicar tots els conceptes musical bàsics que volia ensenyar als nens a través de cançons. De fet, el mètode TotSona s’ha convertit en això. Són unes sessions on ho fem tot cantant, on només hi ha llenguatge d’expressió corporal i visual, a través de la música, però sense parlar. Jo buscava fer una sèrie de cançons que em donessin la possibilitat d’explicar-me cantant tota l’estona. Els nens quan canten s’ho passen bé i aprenen molt i s’emporten els continguts ja apresos, bàsicament perquè la mateixa cançó els els està ensenyant. Sempre dic que només aprenem quan fem, quan juguem, quan ens ho passem bé i ho fem col·lectivament, quan ens emocionem. I totes aquestes característques les té la música, que ens emociona, ens fa jugar i sentir bé amb els altres i per als altres... La música compleix tots els requisits per convertir-la en una de les millors estratègies d’aprenentatge. Amb aquesta idea vaig fer el Tot sona, que va ser el primer, per quan vingués a fer les classes a Catalunya i les pogués fer cantant; amb la cançó “El greu i l’agut”, “A poc a poc i de pressa”, “Fort i fluix”, “Els compassos”..., tot explicat en cançonetes ens van ajudar a fer algunes de les primeres lletres la Maribel Gutiérrez i l’Eulàlia Canal. A partir d’aquí ja vaig començar a fer més cançons per aprendre, moltes de les quals les vam fer pensant en els nostres fills. Per exemple, “Recollir” i “Els dies de la setmana” van sortir de cantar-les a ells i moltes altres van sortir de cantar-les jo en teràpia amb nens amb dificultats. Quan vaig tornar de Boston vaig estar bastant temps treballant en sessions individuals amb nens i nenes amb necessitats educatives especials, sobretot amb problemes de comunicació. Trobava que a través de la música i de les cançons establia una connexió molt forta amb ells i podia aconseguir moltes coses. Vaig estar treballant molt de temps amb un nen –el Jordi, que ara ja té vint i escaig anys– amb el qual em vaig inspirar per fer moltes d’aquestes cançons.

O sigui que confirmes científicament que “qui canta els seus mals espanta” i que “la música amanseix les feres.”
Això és del tot veritat. El cert és que avui la ciència i les neurociències han confirmat allò que deia la saviesa popular al llarg dels anys. Sabem que ens sentim bé quan fem música i quan cantem perquè alliberem endorfines i passa alguna cosa químicament en nosaltres. Aprenem millor jugant i per als nens fer música és jugar, com recull l’expressió play-music (jugar amb música).

Tu t’havies format en ciències de l’educació i filosofia a la Universitat de Barcelona, però la vostra etapa de formació als Estat Units –de la qual vas sortir amb cum laude– va ser tot un revulsiu, oi?
Del tot, però això és perquè els americans tenen una manera molt bona de potenciar l’alumnat. Si ells veuen que l’estudiant treballa i fa una bona feina, puntuen molt bé. Es valora molt el treball que fa, no tant el resultat. El sistema em va agradar perquè reforça molt l’esforç de l’estudiant per arribar fins allà. En aquell moment va ser molt important veure que tenia la capacitat de compondre, perquè fins llavors no havia pensat mai en fer cançons, per més que cantava: havia fet música i havia cantat en diferents grups.

Què havies fet abans?
Havia cantat molts anys en el grup A capella, de jazz vocal, amb quatre veus de noies i quatre de nois, dirigits per Xavi Garriga, cantant i professor del Taller de Músics. Feiem versions de jazz a capella i vam estar rodant molt amb ells. Quan tenia divuit o vint anys també havia treballat molt per estudis de gravació, fent coses per nens com ara dibuixos animats –una sèrie que es deia Delfi, una formigueta que es deia Ferdi... Cantava moltes cançons de dibuixos animats d’aquella època. La meva primera feina professional va ser a Granollers, amb el Teatre La Nau, al Centre de Teatre, que portava Ever Martin Blanchet, i vam muntar un musical, Els musics de Bremen. Em van agafar per fer de nena petita i vam fer moltes actuacions fent audicions escolars. Després es va fer en castellà i em van donar un dels papers principals, on feia de gata, i vam fer gira per Espanya. En estudis de gravació vaig fer molts jingles per a una ràdio musical, RKOR, i anuncis per a cases comercials diverses. Em pagava la universitat gràcies a moltes d’aquestes feines.

Ara ets professora de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). La música a les escoles és encara una assignatura de segona?
A l’ESMUC hi faig l’assignatura de composició i improvisació en teràpia, que és el meu camp. I, efectivament, crec que la música està marginada a l’educació general. Em pregunto com és possible que això passi ara que sabem que la música és una de les millor estratègies d’aprenentatge i que pot ajudar al desenvolupament de l’infant a tots els nivells, ja que té a veure amb tot el cervell i connecta amb la matemàtica, la llengua, les emocions... Des de la música –i des de totes les arts, de fet– és molt fàcil treballar totes les capacitats que l’infant ha de desenvolupar. I avui que ho tenim corroborat per tots els estudis científics, resulta que fem menys hores de música que mai. Ara els infants tenen una hora a la setmana de música i amb això els mestres de música no tenen temps de fer gairebé res. Això és culpa del sistema educatiu, que està mol mal muntat. I no és només que hi ha poques hores de música a l’escola sinó que tot el sistema necessita una renovació. Hi ha molta gent que ara està lluitant per fer una renovació i està claríssim que cal capgirar-ho, perquè el més important de tot és el desenvolupament de les capacitat creatives –d’expressió, de resoldre problemes, etc... – més que de continguts. Encara continua havent-hi massa classes magistrals i de memorització de continguts. Cal buscar la manera que la música, la creativitat i les altres arts en general siguin una base molt més important en l’educació dels nostres fills.

I això que es parla tant de l’estimulació precoç, on la música hi és essencial...
Sí i per això una de les coses que faig és treballar molt especialment en aquesta primera etapa de la vida. Sovint em demanen per què no faig coses per edats més grans i sí que en faig en l’àmbit de cançons i muntatges, però com a teràpia d’estimulació aquesta primera etapa és essencial. Intento fer cançons que agradin tant a grans com a petits: Naturalment, L’hora del Jazz, o el que acabem de fer amb l'orquestra simfònica... Són discos que pretenen arribar a tota la família. El que veig ara en molts concerts és que hi venen nens més grans, que quan eren petits cantaven les meves cançons i a qui també els agraden les que faig ara, com també als pares. Vull que les meves cançons no siguin molestes o avorrides d’escoltar per als adults, com altres peces infantils que són més petites i repetitives.

Sorprèn veure com s’han estès les teves cançons en famílies joves amb fills petits, sense que hagis estat un producte televisiu, com sorgit del Club Super3.
No, gairebé no he sortit mai a la tele ni tampoc al Súper 3. Nosaltres hem fet un altre camí que va començar fa molts anys, a través de les escoles, fins i tot abans de muntar el Verkami que ens va permetre fer concerts cada cap de setmana. Abans de tot això jo havia passat molts anys fent discos i formació de mestres, anant a les escoles a explicar als mestres –de música i d’infantil– que aquestes cançons poden ser uns bons recursos per utilitzar a les classes. Poc a poc això s’ha anat instaurant i els educadors han agafat aquestes cançons, que els han anat molt bé i se les han fet seves. A totes les escoles bressol es comença el dia amb el “Bon dia” i amb “Els dies de la setmana” i a infantil també...

Caram! Si et paguessin els drets d’autor...
No, a les escoles no es paga res, però ja és normal, perquè és educació i per mi ja és un premi i un regal gegant que les utilitzin i que estiguin vives cançons que vaig començar a fer fa vint-i-un anys, que avui canten nens d’un a tres anys.

Fins al punt que ja sembla que siguin del cançoner popular, talment com “la Lluna i la Pruna” i el “Sol solet.”
Sí, això és el bonic, que s’hagin introduït al cançoner popular, que tenia massa poques cançons. Jo sempre havia tingut el neguit de pensar que en la música tradicional catalana teníem un repertori insuficient de cançons infantils. Era petit en nombre de cançons i també petit quant a recursos musicals. Abans es pensava massa que els nens petits, en ser petits, necessitaven cançons petites, també musicalment, poc elaborades: amb poques notes, amb dos acords... Devien pensar que calia donar-los coses petites, molt senzilles, perquè ho aprenguessin més ràpid. Suposo que ho feien per això. És cert que si es fa una cançó amb dues notes i dient sempre les dues mateixes frases, potser l’infant s’ho aprèn de seguida, però ara ja fa molts anys que sabem que això va al revés i que si dones un llenguatge limitat al nen o la nena, aprèn un llenguatge limitat. En l’àmbit musical passa el mateix: si només els ensenyes cançons amb to major, compàs binari i dos acords, mai no tindran una riquesa musical bona. Per tant, el nostre objectiu era fer créixer el nivell musical i també trobava a faltar contingut en les cançons, perquè no hi havia aquest tipus de cançons que he fet i ara són tan presents en l’educació infantil, que es proposen fer aprendre tot cantant –els dies de la setmana, l’abecedari, els colors... Aquest és un tipus de cançons molt presents en altres països –com Anglaterra o els Estats Units– on a l’educació infantil es passen el dia cantant. Aquí no es feien servir gaire les cançons populars, perquè tampoc no deien gran cosa més enllà d’esmentar el sol, la lluna i el cargol..., sense explicar-ne gaires coses; eren poemes petits. Haver introduït aquests continguts potser també ha contribuït a l’arrelament d’aquestes cançons.

“On més es veuen els nostres videoclips és a l’Índia, al Brasil, Indonèsia, el Japó, els Estats Units i l’Argentina. Després ja ve Catalunya.”


La voluntat formativa de les teves cançons passa pels bons hàbits quotidians, els valors de la natura, els sentiments...
Sí, la idea sempre ha estat posar contingut a les cançons. Vull fer cançons que funcionin, que siguin boniques, que agradin a tothom, a infants, pares, mares i mestres, però que tinguin un contingut pedagògic. Perquè tot es pot explicar molt millor des de la música. Com que és un llenguatge molt potent per als infants, quan les coses es diuen des de les cançons els fans reflexionar d’una manera diferent, com també passa als adults. Quan les coses es diuen des de la cançó, als infants els arriben de forma més afectiva i emocional, cosa que vol dir que els impacta i queda més. Tots aquests valors són més fàcils de transmetre des de la cançó. Tot el que ve de la cançó queda instaurat per sempre a la memòria, de forma potent. Això ho sabem des del punt de vista neuromusicoterapèutic que es treballa molt en el camp de l’Alzheimer i de malalties degeneratives perquè aquestes persones obliden moltes coses, però la música de la infància i de la joventut els queda, per sempre. Imaginem que potent que és aquesta eina que tot allò que posem en cançonetes queda per sempre! Depèn del tipus de pèrdua de memòria, però en l’Alzheimer –en la qual hi ha una pèrdua de memòria degenerativa– els referents musicals queden molt enganxats i en altres malalties degeneratives, també, Fins i tot passa amb pacients en estat de coma, que quan els cantes o els poses una cançó de la seva època més jove, que els connecta amb les emocions, poden obrir els ulls o fer coses increïbles, que avui en dia encara no se sap ben bé perquè es produeixen.

Aquest tipus de cançó formativa que aquí ens sembla molt original no ho és pas tant en altres països, oi?
Què va! Es fa a molts llocs. Però aquí tampoc no és que no es fes. Fa molts anys el compositor Francesc Burrull i l’escriptor Josep Maria Espinàs van fer unes propostes de cançons per aprendre, que es deien Cançons per encarrilar criatures –que ara quedaria molt malament de dir–, que servien per dir bon dia i coses així. Eren cançons com “Upalí! És hora de llevar-se i s’ha acabat dormir”, per exemple.

Ostres! Aquestes són de la meva època..., com La història de Catalunya en cançons.
Sí, jo no les recordo perquè vaig viure la meva infància a Andalusia, dels tres anys fins al tretze. Però per l’època que es vivia, aquestes cançons tampoc no van arribar a tothom, perquè no hi havia la immersió educativa en català a l’escola i aquelles cançons no van progressar per a tota la població.

No, és clar, es van fer des de la resistència cultural al franquisme.
Es van moure en famílies conscienciades. Per tant, no és que aquest tipus de cançons no es fessin. Es van intentar fer, però el moment polític no hi acompanyava. I, com que hi havia un buit de cançons d’aquesta mena, les nostres han arrelat per això.

En què consisteix el mètode “TotSona” que apliqueu al vostre centre a Cardedeu?
Treballem amb famílies amb infants des dels zero als cinc anys, i donem als pares recursos per estimular aspectes del desenvolupament de les capacitats dels infants en l’àmbit cognitiu, psicomotriu, emocional, tot a través de la música i el que la música comporta: el joc, l’expressió, la creativitat. Hem creat un model de sessió basat només en la música que ens porta a fer cançons per treballar aspectes com la memòria o l’atenció, amb cançons per saber esperar el torn, etc. Ho fem treballant d’una forma molt informal, jugant i passant-nos-ho bé. És un sistema per arribar als infants a través de la música, educativament. Intentem que els nens creixin més sans i fem que els pares i mares tinguin recursos musicals per ajudar-los.

Ara hi ha un boom de grups infantils, un àmbit que havia popularitzat Xesco Boix fa dècades.
Xesco Boix va ser un referent de la cançó infantil tradicional, en la qual també van destacar noms com Toni Giménez, Ramon Roma, Tonetti... Hi havia hagut molt un tipus de música feta per homes tocant la guitarra i cantant cançons populars. Després es van crear alguns grups com el Tramvia Blanc, de Granollers, que ja va ser molt més innovador. Però tota això eren grups d’animació infantil i s’entenia que la música infantil era per jugar i passar-s’ho bé simplement, encara que sempre hi havia un cert contingut pedagògic. Es contractaven per animar festes que no és ben bé el que jo volia fer. Jo no trobava el camí i me l’he hagut de crear, volent crear concerts familiars, on em poguessin venir a escoltar i cantar-hi “La Cançó de la pau”, per exemple, sense haver de fer una rotllana i cantar el “Bugui-bugui”, que ja hi ha qui ho fa i molt millor que jo. Volia crear una altra manera d’oferir música infantil i és el que he anat aconseguint de fer. Jo prefereixo cantar una cançó que tingui un contingut, que digui coses a l’infant, que no pas una que no digui res. Ara toco moltes tecles i també faig concerts a festes majors que abans haurien fet grups d’animació infantil, però ara funcionen perquè tothom se sap les cançons, i quan venen al concert les canten com fan els adults en concerts de música d’altres cantants o grups. No creem aquelles dinàmiques de fer ballar, per més que estic preparant un espectacle per a l’estiu que ve que es dirà “Mou el cos”.

Parles d’agradar la família, però com a proposta musical tu i el teu marit, Àlex Martínez –músic de jazz, creador de moltíssimes bandes sonores–, i els vostres fills també músics formeu tot un equip familiar, no?
Per descomptat, sense l’Àlex hauria estat impossible haver arribat on estic i, a més, a molts espectacles ens ajuden els fills. Recordo que al Teatre Victòria en alguns espectacles hem estat tots quatre a l’escenari i això és molt bonic. L’Adri és el guitarrista de la meva banda i sempre ve a tots els bolos i a la Laia la incorporo sempre que puc. Al que fèiem del Nadal ella tocava el txelo i cantava. A l’Àlex li costa més venir de bolo perquè li agrada més estar a casa composant, però quan estem uns dies a un teatre gran també ve. A Ell li agrada més estar al darrera, composant i arranjant.

“Gairebé no he sortit mai a la tele ni tampoc al Súper 3. Nosaltres hem fet un altre camí”


El vostre èxit no s’entendria sense les xarxes socials, que has dit que també tenen algun perill.
Al començament era reticent a fer videoclips perquè estava en contra que els infants estiguin tan pendents de les pantalles, però després em vaig adonar que era el futur, perquè el CD s’acaba i el clip era necessari per fer créixer les cançons, si les volia fer arribar als infants. Els arriben bàsicament per Youtube però també per Instagram. El món d’Internet és clau i se n’ha de saber fer un bon ús. L’única cosa que demano, ara que tinc tantes visualitzacions, és que els infants se’ls mirin per aprendre i per cantar les cançons, però l’important és que després vinguin als concerts i visquin la música en viu, que és el més bonic. I la veritat és que això sí que passa i els pares s’adonen que als infants i a ells mateixos els agrada i els nostres concerts acaben sent espectacles familiars. Intentem que s’hi trobi a gust tothom: pares, mares, àvies... La idea és que la música està viva i que els vídeos es poden mirar en un moment determinat i que poden entretenir l’infant una estona, però cal fer-ne un bon ús. No poden estar-hi gaires estones, perquè ells s’hi quedarien moltes hores, perquè els enganxa molt. Aquestes cançons són per cantar-les mentre es van fent les coses: “Anem d’excursió” és per cantar-la quan es va d’excursió, igual que “A la dutxa” o “Vestir-se” són per cantar-les quan ens dutxem o vestim. Hi ha cançons que no tenen cap sentit si es miren per pantalla sinó quan es fan vives en el dia a dia de les famílies i de les escoles.

No sé si mai t’hauries imaginat la popularitat que tindrien les teves cançons, ni si saps cap a on evolucionarà el món Dàmaris Gelabert...
No, mai no m’hauria imaginant tot això i m’imagino continuant en la música dedicada als infants. La vida de músic és molt bonica perquè pots fer moltes coses. De fet, ara que tota la família som músics, fem de tot. Ara estem fent la producció d’un videoclip i s’ha de pensar l’escenografia, el vestuari i moltes coses més. Estem preparant un concert al Palau de la Música amb els infants de l’Orfeó Català i tenim moltes coses per preparar, des del guió de l’espectacle fins a qualsevol detall. No parem de crear i de fer coses i ara que s’hi han embolicat l’Adrià i la Laia no parem de generar projectes. En això no ens para ningú, perquè tenim moltes idees. L’any que ve farem un espectacle de petit format per a teatres petits, per aconseguir un contacte més directe i participatiu, que s’estrenarà al febrer. De cara a l’estiu preparem un espectacle en directe sobre les parts del cos, que l’han pensat molt la Laia i l’Adrià. Ara acabem de fer els disc de l’Orquestra juntament amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, que ens van oferir de fer una col·laboració amb ells, en base a versionar els meus temes més coneguts.

“La música es treballa molt en el camp de l’Alzheimer perquè les persones que la pateixen obliden moltes coses, però la música de la infància i de la joventut els queda per sempre.”


El teu món de productiu i de col·laboradors és molt vallesà, eh?
A mi m’agrada molt treballar amb la gent que tenim a prop. Treballem com a directors escènics amb el David Cuspinera i la Francesca Masclans –de la Garriga–; hem treballat molt l'escenografia amb els germans Castells, amb el realitzador Jordi Call, el dissenyador Pau Ors, tots de Cardedeu; amb l’Eulàlia Canal de Granollers, com a autora de lletres i contes; la Maribel Gutiérrez, de la Garriga, com a lletrista. També és vallesana la banda estable que m'acompanya: Dimas Corbera (baix, de Granollers), Coqui Castells (bateria, de Cardedeu), Francesc Vidal (saxo, de Granollers), Gregori Hollis (trompeta, de Sant Esteve de Palautordera), Adrià Martínez (guitarra, de Cardedeu). Tenim una matriu molt vallesana.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara