Saber que hi ha vida humana quotidiana en un punt tan enlairat i solitari del Montseny com el mas del Clot de la Móra, a mil metres d’alçada, al terme municipal de Tagamanent, pot fer pensar d’entrada en pastors que hi menin ramats o en ermitans retirats en actitud contemplativa. Però resulta que no acaba sent ben bé així quan es descobreix que qui hi ha al capdavant d’aquell casalot encimbellat, documentat del segle xiv, és una dona de 47 anys, mare de quatre filles i un fill, que hi viu ininterrompudament des que s’hi va establir el 1993.
I és que, mig com en una aventura hippy, la Laia Aguilà Zueras (Barcelona, 1972) va anar a viure al Clot de la Móra als 21 anys, fugint de la gran ciutat on va néixer, i no se n’ha mogut mai més. Allà dalt hi ha criat la Júlia, de 19 anys; l’Arlet, de 17; la Rita, de 15, la Ginesta, de 14 i hi cria encara el Lluc, de només 4 anys.

Tot té un sentit
Hi va anar mentre estudiava veterinària, amb qui llavors era el seu xicot i amb una altra parella amiga, que hi van viure un temps breu. La casualitat li va fer saber que d’aquella casa de tants segles en marxaven els masovers i que, si no n’hi havia, es perdria una subvenció per a instal·lar-hi les plaques solars d’un projecte tècnic que coneixia. Doncs a bodes em convides! De llavors ençà, ha sabut també que “de fet, les casualitats tenen tot el sentit”.
Quan s’hi van instal·lar, a la casa no tenien llum, ni tampoc cotxe i ni tan sols carnet de conduir... La pista forestal costeruda i sotraguejada de deu quilòmetres que els comunicava i comunica amb Aiguafreda l’havien de fer a peu o amb bici... Anar a buscar el tren diàriament a Aiguafreda per fer les combinacions via Montcada per anar a la Universitat Autònoma era una odissea impossible, que li va fer abandonar una carrera que, de fet, tampoc no li acabava de fer el pes.
En aquell entorn vital li va sorgir una bena més artística i a poc a poc es va anar introduint en el camp de les belles arts i es va dedicar a fer tallers de manualitats per a escolars i adults. Experimentant en la llana d’ovella com a material artístic, va acabar aprofundint en aquest món integralment: des del rentat de la llana quan l’ovella o el marrà s’esquilen fins al cardat i la confecció del feltre (el drap de llana) fins al tenyit, amb tota mena d’herbes i espècies naturals. És en aquest àmbit en el qual s’ha anat especialitzant des d’una formació apassionada i totalment autodidacta. “Fer de mare i cuidar les nenes quan eren petites em va permetre provar i experimentar molt”, diu, ben convençuda que “ser autodidacta és el millor del món”.

La família, el motor
Fins fa un parell d’anys, al Clot de la Móra hi ha viscut amb totes les seves filles, però ara ja no. Ara viuen a casa del seu pare, en un poble de la terra baixa, i només pugen a les altures on es van criar caps de setmana o ens temps de vacances. Les filles han crescut –la gran ja estudia a la universitat– i no poden fer una vida tan apartada de la civilització com quan eren petites i la Laia podia enginyar-se-les per portar-les a l’escola a Aiguafreda, mentre anava a treballar fent tallers a centres cívics de diversos pobles. “Sempre m’havia pensat que la meva família era el meu projecte fins que vaig descobrir que, més que el meu projecte, són el meu motor”, diu amb un deix d’enyorança. “Ara aquest indret tan especial ja no és el que els pertoca”, admet.
El fill petit, el Lluc, que ha tingut amb una altra parella, sí que es manté al Clot de la Móra, amb ella i el seu pare, l’Enric. “A les nenes els ha sabut greu separar-se del seu germà, però saben que ell es mereix continuar vivint al paradís on elles també han viscut i que ara, des de la distància, valoren com una cosa encara més especial”, explica.
I és que la Laia recorda les aventures increïbles de les seves filles “perdent-se enjogassades lliures com cabres” per aquells monts de Déu “sense cap noció del temps, perquè aquí dalt el dia es fa més llarg”. “Sempre els deia que no es quedessin mai soles, que almenys anessin dues de juntes”, recorda.

Dones empoderades
Llançada en el camp de l’experimentació de la llana, la Laia va crear el seu propi taller artesanal de disseny i producció –el Talleret del Clot de la Móra– amb una marca pròpia –Drapard– amb la qual produeix jerseis, barrets, esponges, testos, làmpades i tota mena de productes que ven a fires i a algunes botigues.
El seu caràcter emprenedor l’ha dut a coordinar-se amb les activitats del Pla Estratègic d’Igualtat de gènere de la Reserva de la Biosfera, liderat per la directora del Parc Natural del Montseny, Joana Barber, que ha impulsat els tallers itinerants Les dones del Montseny aprenem juntes. Aquell va ser l’embrió que els ha permès teixir xarxes d’aprenentatge i solidaritat que s’han concretat inicialment en activitats artesanes entorn de la producció de draps de llana i tints naturals, sabons, ceràmiques, destil·lats, cistelleria, espelmes, botons esmaltats...
La Laia sosté que “les dones s’aparquen més professionalment que els homes” i advoca per “crear un enxarxat de dones que ajudi a empoderar-les”. A la base d’aquest projecte hi ha la creació d’una cooperativa artesana i de la nova Associació Arremangades-Dones del Montseny que s’està constituint “amb l’objectiu de fomentar l’empoderament de les dones de la reserva, fer visible el seu paper i el seu valor i de treballar per la inserció laboral de les dones, la conciliació de la vida familiar i laboral, la transmissió del patrimoni cultural i la cura del territori”.
Arremangada de mena, Laia Aguilà és una de les impulsores de la Festa Major de la Móra, el singular aplec que es celebra cada tercer diumenge de setembre entorn l’església romànica de Sant Cebrià de la Móra, a tocar de casa seva, i ara també és regidora de Tagamanent. Entre tantes activitats, se sent “encantada” de fer el que fa i encara té vitalitat per batallar per a un nou projecte: aconseguir que a Catalunya hi ha hagi una planta de tractament de llana que permeti valoritzar i promoure aquesta fibra bàsica de l’ovella i ajudar així a preservar les races pròpies.