Els bitllets i monedes vallesans durant la guerra del 1936-1939

La desaparició de la moneda arran de l’aixecament feixista va fer que els municipis haguessin de crear bitllets propis

Miquel Crusafont i Sabater (text) , Vicenç Relats (fotografies)

La història de la moneda i la numismàtica ens aporten moltes iniciatives d’emissions monetàries i medallístiques en l’àmbit del Vallès. Ja hem vist en articles anteriors de Vallesos els casos de les monedes ibèriques, de les municipals dels segles xiii-xvii i les de la Guerra dels Segadors, però en resten encara moltes altres per a considerar, com ara les monedes eclesiàstiques d’us intern, anomenades ploms o pellofes, dels segles xv-xix, el paper-moneda o les monedes emeses pels ajuntaments durant la Guerra Civil, les monedes d’us intern de les cooperatives i altres entitats, les medalles commemoratives o les medalletes emeses en els diferents santuaris.
En aquestes pàgines dediquem la nostra atenció als amonedaments de caràcter municipal que es van fer durant l’anomenada Guerra Civil, un conflicte que, al nostre entendre valdria més d'anomenar Guerra contra el Feixisme ja que, altrament, es posa en el mateix sac els que defensaven un govern democràtic i legítim dels que s’hi revoltaren amb la força de les armes i amb l’objectiu de crear un nou govern feixista.
Amb l’esclat de l’aixecament militar feixista i la guerra que se’n va derivar, la moneda metàl·lica va desaparèixer ràpidament del mercat. Aquest procés va ser el resultat de dues actuacions. D’una banda, per l’acció de la pròpia gent que, davant les incerteses del futur acaparava les monedes d’or i argent, llavors encara en circulació, considerant-les un valor segur que calia conservar. De l’altra, per l’actuació del govern de la República, que va fer també una retirada d’aquest tipus de numerari a fi d’atendre les necessitats de pagaments internacionals com ara per a l’adquisició d’armament. Fins i tot el coure i el llautó, que eren els metalls de les petites monedes, es van fer fonedissos, absorbits per la indústria d’armament que aviat es va anar creant.

Falta de numerari petit
Aquests fenòmens monetaris van causar greus problemes a la població ja que mancava especialment el numerari petit per a les transaccions quotidianes i tampoc hi havia prou paper-moneda de curs general en els valors més baixos. La Generalitat de Catalunya va instar reiteradament al ministre de Finances del govern de la República a resoldre la qüestió, però res es va fer. Davant aquest immobilisme, el govern de la Generalitat i el seu conseller de Finances, Josep Tarradellas, van prendre dues iniciatives. Per mitjà d’un decret del 21 de setembre del 1936 varen crear un paper-moneda de la Generalitat amb els valors de 2,50, 5 i 10 pessetes* i, així mateix, per un altre decret del 9 d’octubre del mateix any, es va autoritzar modificar la llei municipal per atorgar als ajuntaments poders excepcionals.
Va ser a l’empara d’aquesta modificació que els ajuntaments van poder emetre petit numerari de curs local que, generalment, cobria els valors de la pesseta i els seus divisors, com els 50, 25, 10 i 5 cèntims. Aquestes emissions s’havien, però, d’avalar amb moneda de curs general i per fer-ho el govern català va confiscar els fons en or, argent i bitllets de les delegacions del Banc d’Espanya a Catalunya. Els ajuntaments, de la seva banda, feien un dipòsit en moneda o paper de curs general en un banc i feien emissions pel mateix valor en moneda divisionària, a fi de garantir l’abonament dels bitllets emesos si calia, fos per haver-se fet malbé, fos per una prohibició del govern central com va succeir l’any 1938. Cal dir que la major part dels municipis van complir estrictament aquestes normes, contra la brama de desordre i d’enriquiments il·lícits que sol córrer quan es produeixen actuacions de tipus descentralitzat com aquesta.

* NOTA EDITORIAL: Peceta i no pesseta
A criteri de l'autor la paraula “pesseta” s'hauria d'escriure amb “c” (peceta), ja que deriva de la paraula catalana peça. Més de cent anys abans que el govern de l'estat prengués com a unitat monetaria la peceta, en els anys 1707/1714 es van encubyar a Barcelona monedes d'aquest valor per part de l'Arxiduc Carles i rebien a Catalunya el nom de "pecetes carolines". Per a ampliació d'informació vegeu M. Crusafont/A. M. Balaguer, "En el darrer any de la pesseta...o peceta". Acta Numismàtica, 31, Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (Institut d'Estudis Catalans), Barcelona 2001, p. 155-188.
Els bitllets i monedes vallesans  durant la guerra del 1936-1939

Una imatge d’un bitllet de 2,5 pessetes emès per la Generalitat de Catalunya.

L’Ametlla del Vallès va ser l’únic ajuntament vallesà que va emetre moneda metàl·lica. A manca del coure, va fer una primera emissió de peces d’alumini dels valors d’una pesseta i 50 cèntims i una segona amb els mateixos valors anteriors, però amb una contramarca d’un 8 i també peces de 25 cèntims en llautó molt prim. A la dreta, una imatge dels discs de paper manuals amb el valor d'1 pesseta que va emetre Gallifa.

Canvis de noms, sense sants ni reis

Tant les emissions de la Generalitat com les de la majoria dels municipis es van fer en paper-moneda, però hi va haver algun municipi que va emprar altres suports com ara l’alumini, el llautó, el ferro, el cel·luloide, els vells pergamins o fins la fusta. Pel que fa al Vallès, només l’Ametlla del Vallès va fer moneda. Els altres ajuntaments van optar pel paper-moneda.
Cal tenir present que alguns dels noms dels municipis van ser canviats durant la contesa i que van desaparèixer gairebé tots aquells on hi s’hi esmentaven sants o reis. Així, Sant Cugat del Vallès es va convertir en Pins del Vallès, Sant Celoni en Baix Montseny i Sant Esteve de Palautordera va passar a dir-se Vallflorida, per exemple.
La supervivència d’aquests bitllets ha estat molt variable. Quan finalment el govern de la República l’any 1938 es va decidir a emetre bitllets amb valors petits els bitllets locals van ser prohibits. Les poblacions els varen recollir i reemborsar. Alguns ajuntaments els varen conservar, però molts altres els varen cremar o van ser destruïts al final de la guerra. N’hi ha, per tant, de molt corrents com ara els de Granollers o Terrassa i de molt rars, com ara els de Barberà del Vallès.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara