Francesc Falguera, amateur professional
L’actor terrassenc ha rebut més de 50 premis en els darrers deu anys pels papers més diversos
Laura Pinyol i Puig
(text)
, Eloi Falguera (fotografies)
Francesc Falguera (Barcelona, 1950) és un reconegut actor de teatre amateur que ha pujat centenars de vegades a l’escenari i ha recorregut milers de quilòmetres amb companyies no professionals que expliquen un ecosistema ric i divers arreu del Vallès. Només a Terrassa s’hi poden comptar més de trenta companyies i ell és fundador d’un parell, la companyia de Teatre 34 Passes, l’any 2005, i Punt i seguit Teatre, l’any 2007. Falguera viu el teatre com una forma de vida, com una vocació que li ha fet acumular nombrosos premis de reconeixement al seu talent fins al punt de ser un dels actors més guardonats.
La seva llarga trajectòria –deu haver pujat als escenaris més de cinc-centes vegades– l’avala com un dels actors no professionals més reconeguts; el que vindria a exemplificar que això de la faràndula és, per sobre de tot, una vocació.
La dèria pel teatre li ve, o això reivindica, per via d’alguns dels gens de l’avi que, tot i no haver-lo conegut, formava part de la companyia dels Carbonells, on havia coincidit amb Santiago Rusiñol. La resta de la família, però, ni rastre de comèdia. El pare era modelista, un ofici que ha desaparegut, tot i ser molt bonic: abans qualsevol estri es feia amb fusta i després se’n feia el motlle. En Francesc també hi va treballar fins que, quan tenia disset anys, no va seguir l’ofici. No s’hi veia d’estar dotze o catorze hores amb un equip de vuit o nou treballadors i el taller va tancar. Després se’n va anar a vendre fusta i objectes de ferreteria, que era el que havia après a fer.
Tota la família Falguera és crescuda a Sabadell però són originaris de Terrassa i Vacarisses. El besavi era teòric de tints a la fàbrica de Can Camat i ensenyant de l’ofici a l’avi Camil. Els Gorina de Sabadell els van fitxar, per dir-ho en termes moderns, els van donar feina i casa per portar tot l’art dels tints, i encara aquella és la casa on viu la germana d’en Falguera. L’atzar el va fer tornar a Terrassa, quan buscava una casa, i la va trobar a Can Montllor.
La feina i la il·lusió
El teatre ha format part de la seva vida des que era petit. Als anys 60, ja feia teatre amb diversos grups i companyies sabadellenques com l’Acadèmia de Belles Arts o les Joventuts de la Faràndula. Fa obres de tot tipus, des d’infantils fins a clàssics com Txekhov, catalans de capçalera com Segarra o espanyols de molta voga com Alfonso Sastre. A la dècada dels 80, va entrar a El Ciervo, de Sabadell, i va iniciar una etapa molt activa on representava clàssics catalans.
Un cop fincat a Terrassa, va traslladar l’epicentre teatral al Casal de Sant Pere i l’any 2005, amb altres actors, va fundar la Companyia de Teatre 34 Passes.
Però és amb Punt i Seguit Teatre quan la seva carrera fa un tomb amb estrenes continuades i gires intensives per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Són gires pel circuit de mostres i concursos de teatre de caràcter amateur. Només en aquest darrer període ha fet més de 200 actuacions i ha rebut més de 50 premis d’actors per papers com La lliçó, d’Eugène Lonesco (9 vegades premiat); El visitant, d’Eric-Emmanuel Schmitt (14 premis pel seu paper de Freud); Veus les línies, de Yasmina Reza (8 distincions); 25 de gener, d’Eloi Falguera (10 premis pel paper d’Esteve) i Lampedusa, d’Anders Lustgarten (7 premis per interpretar el Pescador).
Aprendre d’instint
Sense haver cursat cap taller d’interpretació, Falguera carrega desenes de personatges a les seves espatlles. “M’agraden els que no surten a la Viquipèdia”, diu. I esgrimeix que “l’autor et dona pistes per saber què és i què diu però no sempre per dir-te qui és. De què treballa, de què ha treballat, si té pares, si té fills”. Ell es troba bé dimensionant la figura i no només aprenent-se de memòria el text, recrear una persona. I tot això ho fa –mai més ben dit- per amor a l’art, únicament perquè li agrada. Significa que la companyia d’actors amateurs es troben per assajar un cop han plegat de treballar i això és sempre dur, perquè és un gaudi a banda de la feina, però no sempre fàcil de compaginar.
I així, sent un senyor del teatre amateur, mai ha volgut fer el salt al teatre professional o provar sort en càstings de sèries de televisió. “Se’m faria una muntanya”, assegura.
Carpeta Al Vallès s’alça el teló
