La nena escanya amb les seves mans el nen i mira fixament la càmera. L’òrbita dels seus ulls assassins travessa el fotògraf mentre la llengua de la seva víctima li surt de la boca. Tot emmarcat per la foscor i les ombres d’un bosc.
Podria ser el fotograma d’una pel·lícula de Friedrich Wilhelm Murnau. Un centelleig expressionista alemany, una simfonia de l’horror amb l’angoixant rostre de Nosferatu a punt d’aparèixer pel marc de la imatge. I, tanmateix, és una fotografia feta el 1917 per una nena sabadellenca de 14 anys a la qual, pel seu sant, li acabaven de regalar una Vest Pocket Kodak: la càmera fotogràfica més lleugera del mercat, la preferida l’estiu d’aquell any pels soldats aliats per endur-se a les trinxeres de la primera guerra mundial.

El món d’Anita
Es deia Anita Figueras i al cap dels anys seria la meva àvia. Va néixer a Sabadell el 1903 i va morir a la mateixa ciutat el 1985. En la seva adolescència, amb aquesta màquina i una intuïció estètica sorprenent per a la seva edat, captaria entre el 1917 i el 1923 el món burgès que l’envoltava i el món oníric que somiava.
Amb la col·laboració escenogràfica de les seves amiguetes i amiguets fotografiaria el cantó inquietant de l’existència: delirants imatges d’humor negre, absurd, sabadellenc, també sorprenents en una nena. Aquest assassinat el podríem titular En quin punt de l’infern et trobaré?, perquè és el negatiu fotogràfic d’En quin punt del cel et trobaré?, la mítica imatge que el fotògraf pictòric Joan Vilatobà va fer deu anys abans.
També captaria, amb inesperada poesia, les imatges del món amable que l’abrigallava: banys de mar a Biarritz, vols en aeroplà sobre Alacant o carreres de bòlids a l’autòdrom de Terramar.
Mai ningú no va ensenyar a l’Anita a observar, a enquadrar, a fer clic. Li van regalar la Vest Pocket Kodak i ja està. Res no hi havia entre la seva càmera i el món. Només una mirada sense filtres de nena sabadellenca. Només ella. I el resultat és sorprenent.