A vegades, la vida, per llarga que sigui, també és una recerca contant. Recerca de millors condicions per a la família, recerca d’estabilitat, de feina, necessitat de trobar un lloc on arrelar definitivament. Perquè la humanitat té tendència a establir-se on la vida és profitosa.
“Nosaltres vam sortir de la Granja de Torrehermosa, a Badajoz, quan jo tenia cinc anys. Érem gent de camp perquè allà no hi havia altra cosa i el meu pare, que feia de municipal, va haver-se’n d’anar per alguna raó que jo, la veritat, desconec”, ens diu Manuel Lira Rodríguez, amb un mig somriure. En Manuel Lira havia nascut en aquest poble extremeny el dia 30 de maig de 1919, “just acabada la Primera Guerra Mundial”, diu ell amb exactitud. De fet, van anar a parar a prop de cent quilòmetres lluny del poble, al municipi cordovès de Posadas. Allà, els seus pares i els seus germans i germanes (ell era el tercer de vuit) collien olives, portaven els animals a pasturar a la finca o feien carbó. Just per anar fent. Era la primera recerca de una millor vida en el trajecte vital de Manuel Lima, però no pas l’última.

Set anys amb el fusell a la mà
Dos mesos després de fer disset anys va esclatar la Guerra Civil pel cop d’estat a de Franco. A casa dels Lira, la idea de ser engolits per les forces feixistes va portar els homes a fer un pensament: anar de voluntaris a defensar la República.
“Clar que hi volíem anar, de voluntaris. De fet, també volien que el meu pare anés al front, però jo vaig dir que no: ‘ja hi vaig jo al front, que ja tinc disset anys’ i em vaig canviar pel meu pare perquè ell no hi anés”, explica. Una vegada allà, va estar a una brigada de milicians i després el van passar al Batalló de Mariana Pineda. En Manuel calla un moment, s’escura lleument la gola i, amb orgull i afinació, canta la cançó de la brigada que duia el nom de l’heroïna espanyola de la causa liberal al segle xix. Posa la pell de gallina. “Després el batalló es va convertir a Brigada 33 Brigada mixta, 21 batalló, 4a companyia”, explica, i es fa un silenci infranquejable.
Al cap de poc temps, el seu pare el va reclamar perquè, de fet, amb les quintes que feia la República ell no hi podia pas entrar perquè era massa jove. I sí, va tornar a Posadas. “Però durant els mesos que era al poble van matar al meu germà Francisco, que també era a la guerra, a Villaverde, a prop de Madrid, i llavors vaig tornar al front”, rememora. Una vegada al front de guerra, Manuel ja la fa sencera: just quan es va acabar, el “28 de març de 1939”, confirma, ell acabava de tornar al front després de passar uns mesos a l’hospital per una ferida. Ja està, s’ha acabat tot.

Un munt de llibretes escrites
Doncs no. Al cap d’un any d’haver tornat el van cridar per fer la mili, i va haver-se’n d’anar a Càceres. “Als quatre mesos de ser a Càceres van demanar voluntaris i van agafar uns cinquanta soldats del regiment d’on era i li va tocar a ell. “Vaig pensar que em farien anar a Rússia a la Guerra Mundial”, explica amb un mig somriure. Però no: el van portar a Guadalajara, a l’acadèmia d’infanteria i allí va ser-hi gairebé els quatre anys.
A Guadalajara, hi va aprofitar el temps i va aprendre a escriure i a llegir bé, de manera que també aleshores va començar a escriure. Encara ara, gairebé cada dia, escriu rememorant els seus recors i el que ha vist passar al seu voltant. A hores d’ara, esclar, té, una muntanya de libretes escrites amb pols ferm.
Tot acaba i, de fet, la mili d’en Manuel també es va acabar i va tornar al poble. Poc temps després, va retrobar-se a Posadas amb una noia que, de ben petits, ja es mig coneixien a la seva Granja de Villahermosa natal: Eloisa Expósito Romera. A l’any 1950 es van casar i van anar per feina: un darrere de l’altre anar neixent els seus quatre fills i una filla. I amb tota aquesta canalla, vient que les necessitats eren massa grans, van decidir anar, novament, a buscar nous horitzons. Van decidir d’anar-se’n tots a Astúries, on ell faria de miner. “Era una feina molt pesada i, a més, concretament la mina d’hulla a Asturies era molt dura” s’exclama. S’hi van estar de l’any 1958 al 1959, quan van haver de marxar perquè el clima muntanyós i humit els va foragitar: la seva filla Maria, sempre delicada dels pulmons, no s’hi podia pas estar. I així, van tornar de nou a Posadas, una altra vegada a fer feines relacionades amb el camp. Poca cosa per tanta família.

Alemanya i arrels a Catalunya
Era l’any 1963 i calia portar diners a casa. Per això Manuel Lira va decidir fer un altre pas a la recerca de més qualitat de vida per la família. Així doncs, el pas va ser dels grossos: se’n va anar tot sol a treballar a les mines de Gelsenkirchen, a Alemanya.
“Des d’allà vaig viure l’assassinat de John F. Kennedy, el novembre d’aquell mateix any”, diu, amb precisió. Cada nou mesos tornava a casa uns dies i, entretant, des d’Alemanya els anava enviant diners per correu. Amb el temps també li va semblar que estar sol a Alemenya no era manera de viure i va tornar a Posadas amb el temps just de tornar a pensar cap a on anar per fer-hi arrels, defintivament. Van pensar en Catalunya on deien alguns amics i parents que hi havia feina per a tothom.
Dit i fet, era cap als inicis de 1967 que ell i el seu fill gran van arribar a Granollers. “A l’endemà d’arribar vaig sortir al carrer major de Granollers i vag veure un senyor assegut davant una ferreteria i li vaig dir si hi havia feina. Em va dir, ‘per a vostè?’ Jo li vaig dir que no, per al meu fill de disset anys. A l’endemà ja hi treballava”, diu. Ell tampoc no es va quedar amb les mans al cap i al cap de poc temps ja treballava de drapaire a Ferralles Batlle. Tot anava bé i, així, la família es va reunir al Vallès per fer-hi, aquesta vegada sí, arrels ben fondes.
Tan fondes que que es van establir per sempre a Canovelles. Manuel encara va canviar novament de feina per passar a treballar a les autopistes fins que va haver de plegar per una operació a l’esquena que li va impoedir de tornar-hi. Però encara va tenir temps per tornar a treballar gràcies a una moto que s’havia comprat a Alemanya: de carter a Canovelles. Encara ara hi ha qui el coneix com a “el carter”.