Queda pagesia a la rodalia de Terrassa? Fent-me aquesta pregunta, li envio un correu a en Manel Ros, que exerceix de secretari de la Fundació Terrassenca Sant Galderic. En Manel transmet una ànsia en tot el que explica que el fa moure’s molt més enllà del simple càrrec de secretari de l’emblemàtica entitat hereva de l’antiga Cooperativa Agrícola de Terrassa, fundada al 1920. A part de la tasca de recuperació històrica de la passada pagesia local, se’l coneix també com a ferm creient d’una nova pagesia terrassenca, aquesta que m’explicarà finalment en una trobada a la interessant seu de l’entitat del carrer Colom de Terrassa. Una pagesia formada per un migrat grupet de valentes iniciatives a les que donen tot el suport que poden, sobretot promocional i gastronòmic, i això comptant que no només parlem de les del terme terrassenc, sinó també d’alguna de Matadepera i Castellbisbal i, sobretot, vàries d’Ullastrell. Al final, però, no ens enganyem, estem parlant de romanalles, precisament el que li dona el deix d’èpica valentia i dignitat.
La pregunta que li traspassava a en Manel, però, en té una de precedent basada en un principi confús. Ara que hem estat confinats per municipis i comarques, i que per anar a estirar les cames no ho podíem fer més enllà de les nostres més properes rodalies, potser hem tingut l’oportunitat de redescobrir a primer cop d’ull que, d’alguna manera o altra, encara mouen la cua alguns vestigis de l’antiga pagesia terrassenca, almenys pel que fa a les respectables extensions de conreu que es poden contemplar en una ullada general sobre el paisatge del terme no urbanitzat. De qui són i qui les cultiva? De fet, és pràcticament impossible coincidir-hi amb el suposat pagès propietari, ja que en realitat aquest no existeix del tot, almenys com a pròpiament pagès. Tot hi és fet per encàrrec dels actuals i pocs propietaris, molts hereus de les antigues pairalies terrassenques, i encara per fer-ne només les tasques imprescindibles. Només es necessita maquinària que com aquell qui diu es limiti a llaurar, adobar, sembrar i, quan toqui, segar. El cereal o el gra de la colza, cada vegada més present, es comercialitza a l’engròs a qualsevol intermediària i punt, aquí s’acaba tot. Però si acostem el zoom i ens mirem la realitat territorial més a la menuda podem descobrir interessants excepcions a aquesta agricultura extensiva i pràcticament externalitzada, una petita pagesia que es comporta molt més com a tal, fent de la tasca pagesa el seu principal modus vivendi, bàsicament cultivant horta i altres productes i fent venta de proximitat. Tot un petit món amb similars anhels, dificultats i, perquè no també dir-ho, les certes i enutjoses traves administratives, que són una pèssima tradició en aquest nostre país.

Coneixement i varietats locals
En Manel Ros, doncs, em parla de l’admirable cas d’en Quico Brugueras, propietari de la masia terrassenca de Ca n’Arnella, un gat vell en aquest món però amb inquietuds i ganes d’obrir noves portes. En Quico té la finca, dins del terme de Terrassa, dedicada al cultiu ecològic de lleguminoses i algunes menes de cereals mig oblidats per la sempre exigent rendibilitat econòmica, com l’espelta, una varietat antiga que fa un pa dens i intens de grat de molta gent que un cop el tasta ja no en pot menjar cap altre. Sembla que li va acceptablement bé, però es queixa del senglar, que prolifera com mai, sempre amatent d’on poder afartar-se, i que obliga a fer despeses en tanques especials i assumir pèrdues quan l’atac s’acaba consumant. I de la gent que, suposadament per manca de coneixement, es passegen pel mig dels sembrats xafant-ho tot, a peu, en bicicleta o, fins i tot, motoritzada, quan surten diguem que a gaudir d’aquesta anomenada Anella Verda. Santa paciència, sí. I de moltes generacions pageses ençà també trobem a les masoveres de Can Pèlacs de Matadepera, l’Alba Bertran i l’Alba Escalona, mare i filla, pous de saviesa pagesa ambdues, al peu del canó dels horts, camps i pastures de ramaderia extensiva de la finca. Se les coneix, sobretot, per ser les remeieres de Matadepera, ja que una de les seves més preuades especialitats són les herbes que curen, talment com les trementinaires d’antany. També excel·leixen en la conservació d’algunes varietats locals d’hortalisses i fruita mig oblidades pel gran consum. Com és el cas d’en Xavier Morral, la Maria Font i la Mariona, la filla d’ambdós, de Can Morral del Molí, a prop d’Ullastrell, que seguint la tradició familiar d’unes quantes generacions però posada al dia, hi fan sobretot vi, cava i oli de becaruda amb uns excel·lents resultats.

Tradició arrelada i noves vocacions
Algunes d’aquests pagesies més arrelades tenen l’afegit de conservar parada als mercats de Terrassa, tant al de dalt com al de baix, que en diem a la ciutat –el de Sant Pere i el de la Independència, respectivament. Parlem d’Agrícola Playà, amb els horts a les Carbonelles, als peus de les Martines; la de Ca n’Oliveró, pairalia ubicada carretera de Martorell enllà ja en terme de Castellbisbal; i les de Cal Masvalls; Els Campaners; Fruites i Verdures Carolina; Fruites Antonieta, i Fruites Xavi de Can Rodó, totes d’Ullastrell, un dels principals actius de l’actual pagesia de la comarqueta terrassenca. Totes elles són segurament les representants que perduren d’aquella antiga petita pagesia hortolana que anava a vendre els excedents al mercat de proximitat i que anava fent sense massa estridències, amb un tarannà tranquil i auster. D’aquesta pagesia, sobretot si som d’anar a plaça, és a dir, als mercats municipals, en podrem adquirir producte hortícola fresc i fruita de temporada, molt sovint de varietats locals miraculosament recuperades o senzillament perquè són les de “tota la vida”. Hi ha qui hi veu una relíquia, en tot això. Potser sí, però mentre n’existeixi l’oportunitat, allà estaran. Em temo que ja no és només la possible sortida comercial que puguin tenir aquests petits productors que no van a vendre massa més enllà d’on cultiven, sinó simplement una forma de viure. Algun ofereix quelcom més a la venda directa a la parada del mercat, com la cistella setmanal i la compra en línia, però al final el que compta és la proximitat. I el saber fer d’anys i panys de dedicació. Només això ja és un valor afegit. I dels grossos.
Però, sovint, la tradició més arrelada i el saber fer de dues o més generacions es supleix per una vigorosa empenta emprenedora, encara que ben migrada, fins i tot diríem que una mica feta més amb el cor que amb el cap. És el cas de gent més aviat jove que vol ser pagesa i ramadera pràcticament començant de zero i sovint picant molta pedra, costi el que costi. Sense haver d’allunyar-nos massa, tenim el cas dels nous estadants de la masia terrassenca de Can Bogunyà, la jove parella formada per en Pau Garcia i l’Emma Viñas, que porten endavant amb força encert el projecte El Turó de les Nou Cabres, centrat en l’activitat ramadera, pastors d’un bon ramat d’ovelles i cabres. Molt actius a les xarxes socials, ja en comercialitzen la carn i uns formatges que prometen.
Can Bogunyà, però, dona per més, ja que també hi trobem el projecte La Verdolaga, menat per en Xavi Rivero, on produeix horta ecològica amb una especial atenció a varietats locals. Propostes, les de Can Bogunyà, que caldrà anar seguint de ben a prop, sens dubte. I després tenim la gran finca de Torrebonica, on sempre s’hi ha dut a terme, amb més o menys intensitat, activitat pagesa i ramadera variada. Actualment hi trobem el projecte hortícola de la Cooperativa Vímet, des d’un vessant més social i d’horts comunitaris, i l’Agrària Can Viver, recuperant en el nom l’antiga denominació de l’indret, un ambiciós projecte menat per en Ramon Pons, de família pagesa provinent de la Segarra, i inclòs a la iniciativa comercial catalana l’Hort del Silenci. A la mateixa finca també hi trobem el ramat d’ovelles d’en Miquel Banach, que en ven la carn a majoristes.
Cap d’aquests projectes, però, està exempt de dificultats vàries, entre les que hi trobem contradiccions burocràtiques per part de l’administració pública i certs desajustos pel que fa a l’ús públic de l’espai en una zona tant propera a grans densitats demogràfiques. Creuem els dits i esperem que hi guanyi el sentit comú i la tenaç tossuderia que tant ha caracteritzat ancestralment a la nostra pagesia.

Esforços i complicitats
Fixeu-vos, doncs, si queda o no queda pagesia a la rodalia terrassenca. Evidentment pel camí segur que n’hi ha que, sobretot per la manca d’un veritable suport i de traves administratives, han acabat anant pel pedregar o sobreviuen amb certes dificultats. Mentre, però, des de la Fundació Terrassenca Sant Galderic es fan els esforços possibles cercant complicitats amb altres actius públics i privats que en facilitin la viabilitat futura i una millor coneixença per part de la ciutadania dels valors i bondats d’aquesta pagesia de proximitat. És així com es va impulsar, per exemple, Terrassa Gastronòmica, la iniciativa més visible pel gran públic que busca la promoció d’aquesta realitat pagesa i que el comerç i l’hostaleria terrassenca en siguin els principals clients. També es porten a terme diferents accions encaminades a la promoció ciutadana d’aquestes varietats més nostrades i mig oblidades, com els brotons i els espigalls, entre altres. O fiquen cullerada quan convé en el plantejament de la funcionalitat, eixos i usos del projecte de ciutat de l’anomenada Anella Verda de Terrassa, o mirant en lupa i donant suport a una possible futura adhesió a nivell de comarca al programa Espais Test Agraris per facilitar el relleu generacional en la pagesia i la formació dels nous joves pagesos.
No serà per manca de ganes, ni dels pagesos i pageses que resisteixen i són tota una esperança de pagesia a la rodalia de Terrassa. I per molts anys!