Caldes, més enllà de l’horta termal
El clima i el sòl excepcionals a resguard de la muntanya del Farell fan de la vila un rebost important al Vallès, gràcies a una pagesia compromesa i qualificada
Raquel Puig Alasa
(text)
, Jaume Guarch (fotografies)
Quan preparem aquest article hi ha eleccions agràries, als calçots els queden dos telenotícies i pèsols i faves es fan mirar, prop de soferts porros. Al Museu Thermàlia encara es pot visitar l’exposició Caldes desapareguda, un apartat de la qual recorda la pagesia. Fotografies gairebé centenàries de la que va ser l’Escola Superior d’Agricultura, la Torre Marimon, i l’activitat generada al seu voltant. Vinya, oli, horta, cereals, cirerers. Oh, els cirerers…
Avui de cirerers, pocs, i qui en té se’n guarda prou de dir al descobert on són. Els camins són plens de passejants fent-se selfies als camps de colza, enganxats a la pantalla. Però avui, també, Caldes llueix una horta tan esplendorosa com poc reconeguda al costat de camps de farratge i cereals que pinten de verd la terra roja calderina, on tampoc hi falten oliveres. Sumant-ho tot plegat, s’arriba a les 629 hectàrees. Sempre hi podem veure també algun teulat de granja, generalment porcina. És el resultat de la persistència de la pagesia a Caldes, amb una desena d’explotacions econòmicament actives i molt diverses. Aquest que llegiu és un relat de present en moviment, explicat a peu de quartera, per algunes d’aquestes famílies.
A pagès, dos i dos fan tres
Ens ho diu Joan Picanyol pare, des de la seva finca situada al nord de Caldes, al paratge de Les Cremades. Si parlem de pagès, ell és un dels veterans referents al poble i més enllà. Per exemple, recorda orgullós com Abel Mariné, el catedràtic emèrit de bromatologia i nutrició, el cita a ell, el Picanyol pagès. El professor va quedar impactat per una altra sentència d’en Joan: “costa més de fer un pagès que un sant”.
Guardià de la memòria rural de Caldes i amb un punt de nostàlgia malaltissa, en Joan Picanyol ens recorda: “als anys quaranta, almenys vint-i-cinc famílies anaven a vendre, sobretot, al mercat de Sabadell però també a Granollers, o com el del Cal Gano anava Terrassa i els de Cal Fruitós (avui, cadena de productes frescos) a Badalona”. És testimoni directe de la progressiva implantació fabril que va fer minvar l’activitat agrària i només va seguir qui va apostar per la tecnificació o l’especialització. En el seu cas, va ser amb la instal·lació de grans hivernacles, ara fa uns quaranta anys, quan a Huelva, segons ell, encara no n’hi havia ni un.
Els Picanyol han centrat la producció en diverses varietats de tomàquet, mongeta, pèsols, i altres productes en deu mil metres quadrats d’hivernacles. Fins fa un parell d’anys també cultivaven la ceba campeny. De colors rosats, vermellosos i paladar exquisit, és una varietat elogiada pel moviment Slow Food. I és que cada pagès amb qui hem parlat mira de destacar en algun producte o excel·lència, en el cas dels Picanyol, ara, són els tomàquets de les varietat rosa i tres caires.
En Joan ja fa anys que està jubilat. Tot i així, cada dia és a Les Cremades, per supervisar petites tasques. El seu fill Joan, quarta generació dels Picanyol, està al capdavant de la finca: “vaig poder tenir l’opció de triar estudiar o quedar-me a casa i així ho vaig fer. A més, la terra té una cosa que et xucla, t’atrapa”, explica mentre veiem al fons un camp de carxofes i oliveres. Al costat, una pila de canyes de riera que han quedat substituïdes per uns dúctils fils de niló, on la mongeta s’hi enfilarà de seguida, dins de l’hivernacle. També ja hi ha plantats els tomàquets d’enguany que com la resta de productes aniran a la venda a Mercabarna. Els hivernacles els permeten avançar la temporada i preservar la collita d’ inclemències, tot i que les despeses de manteniment són una despesa important. En Joan Picanyol fill, de cinquanta set anys, sentencia: “la cosa està fotuda. Volem anar amb cotxe a tot arreu, fem carreteres i fem malbé terres bones”.
Quan parlem estant acabant la temporada de calçots. Arran de la pandèmia han decidit reinventar-se i oferir-los fets a la brasa. Tal com es diu ara, “ho han petat”. No han parat de servir comandes d’un servei que s’ha escampat pel boca orella i un simple cartell al voral del camp. En Joan Picanyol fill té ganes de continuar amb la feina. “Jo em veig fent això fins que pugui, triant bons productes per tirar endavant.”
Resiliència, reinvenció i viatge interior
El cognom Puigdueta també és referent indiscutible en parlar de la pagesia a Caldes. El nom s’associa a cebes, productes d’horta i planter. Els anys seixanta i setanta calia decidir-se, si el que es volia era guanyar-se la vida amb el camp: més terres, més maquinària i moltes hores. Així que un jove Sebastià, el gran de quatre germans dels Puigdueta, s’acollia a programes de formació del Ministerio i amb el seu pare (que va aparcar del tot la feina de barber) van tirar endavant l’explotació. Al cap d’un temps també van començar a fer proves amb el planter. N’està orgullòs, se n’han sortit. Es reivindica i reivindica el col·lectiu, sense fissures: “no som folklore, som professionals”.
En Sebastià Puigdueta estima profundament el que fa. Se li nota a l’explicar-ho, ple de matisos i amb una passió acompanyada també de reflexió. “A Europa anem tips i això ha anat afavorint una sofisticació del menjar. En canvi, no contextualitzem! Som analfabets històrics perquè hem viscut d’esquena al camp. Molts cops, quan anem al restaurant no som conscients de tot el que hi ha darrera el plat”. Ens ho explica al paratge del Negrell, al sud de Caldes, on aquesta extensa de conreu és l’autèntic pulmó agrícola de la vila. Des d’aquí reflexiona sobre un sistema global voraç i generador de desigualtats que ha afectat molt el primer sector. “Hi ha irreversibles com l’eliminació de terres per la industrialització i la mobilitat, però ara també hi ha altres amenaces com els grans grups inversors que exploten el camp en curt període de temps i l’especulació amb les renovables”.
Les provatures amb el planter van sortir bé. “Som el petit Maresme del Vallès!”, diu en Sebastià. Darrera aquests brots tendres que als profans ens semblen tan graciosos hi ha una procés molt exigent de vigilància i precisió, amb un marge de risc també molt gran i això vol dir molt d’estrès. Des de ja fa uns anys, el planter Puigdueta el gestiona en primer pla el seu germà Andreu. Si entreu a Caldes des del nord, entrant al Remei en podreu veure les instal·lacions i a la primavera un formiguer de gent que hi va a comprar.
En Sebastià ens ha parlat tota l’estona de la tensió que genera aquesta feina i de la importància de trobar, després de l’esforç, l’equilibri. Als seus cinquanta set anys i amb quaranta d’experiència ha decidit tornar als orígens, amb una mirada a la terra i a ell mateix més reposada. Sembra, planta, recull, ven sobretot a pagesos comercialitzadors de la zona, però també fa de mestre o de tutor de nous cultivadors. Gent que adopta feines del camp com a oci personal i de connexió amb la terra. Així, pot ser un dia recollint porros al tros del Negrell com esporgant oliveres en una finca de Bigues o assessorant els usuaris dels horts domèstics que l’ajuntament de Caldes ha impulsat a la zona de Torre Marimon, seu actual de l’IRTA. Veu amb optimisme com a Caldes encara hi ha gent amb vocació pagesa que vol continuar la feina.
El relleu és possible
Anem a secà. A Can Camp Roca, el mas a tocar de la Torre Marimon ja fa uns anys que en Quim Vilà fa córrer el tractor. La mort sobtada del seu pare el va situar al capdavant de l’explotació, amb vint-i-pocs anys. En Quim, que ara en té quaranta-vuit, és la quarta generació a Can Camp Roca, on el besavi n’era el masover i ell n’ha acabat esdevenint el propietari. Va alternant cereal i farratge, mentre en paral·lel fa control de dejeccions de les granges amb la cuba. Resum: una inversió milionària en un màquina capaç de mesurar, controlar i registrar ves a saber quants micratges. Se’l nota orgullós de la feina que fa, del recorregut de la família, de les ganes de tirar endavant, però no sense esforç i capacitat de treball. El seu pare gestionava unes seixanta hectàrees i ell ara en porta unes tres-centes cinquanta entre Caldes, Sentmenat, Santa Eulàlia. Castellar i algun altre indret. “Avui en dia, és impossible començar si no tens territori”, assevera en Quim, “a més he anat agafant el jornal, que ja és difícil perquè sempre hi ha una mica de guerra”.
Prop de casa seva hi passa molta gent i més ara, amb els obligats confinaments. Considera que abans hi havia més consciència sobre la feina de pagès. “Tothom tenia a la família algú que ho havia sigut o en feia i això feia respectar la feina d’altri. Ara, a vegades, m’haig d’enfilar dalt del camí i demanar que no trepitgin”, explica indignat.
I és que és ben bé que a vegades han de fer literalment de guardians del paisatge. Del mateix es queixa un altre jove agricultor, Basili Masclans. Membre d’una altra família pagesa, és un dels exemples més clars de relleu, renovació i professionalització. El 2012 va quedar finalista als Premis d'Innovació i Tecnologia Agroalimentària que atorga el Departament d’Agricultura. Li van reconèixer l’esperit emprenedor i innovador per un projecte de quarta gamma, és a dir, producció, preparació i envasat de producte per arribar al consumidor final. Després de cert periple burocràtic, en Basili va acabar aparcant aquest projecte per reorientar-se de nou i amb molt d’èxit.
Actualment és el principal productor de pastanaga ecològica de Catalunya. Del que semblaria un revés en neix un projecte d’èxit respectuós amb la tradició familiar, el consumidor i la terra. En Basili, la cinquena generació dels Masclans ha passat d'un equip de tres a sis persones, que treballen aproximadament unes 10 hectàrees de terreny, part del qual a les Brugueres, al pulmó sud de la vila. També fa una varietat de patata ecològica. Tots dos cultius, ens explica amb to divulgatiu, són de cicle llarg, per tant, s’ho juga tot un parell de cops l’any. Aquí s’entén molt bé la tensió que ens descrivia abans en Puigdueta. En Basili, de trenta-nou anys, desprèn dinamisme, cert estrès, però orgull de ser el capdavanter en el conreu de pastanaga ecològica. Amb el mateix èmfasi demana més respecte per al camp a passejants desconfinats que han descobert de fa molt poc el seu entorn: “cal més consciència social” i afegeix “és important que la gent sàpiga què es fa a la terra del seu poble”.
Tots aquests pagesos ens parlen d’altres grans referents a Caldes, en les converses reconeixements per en Tussel, el Tartinyà, l’Elies del Sobei o l’Aleix Pla de Can Solà, la finca a tocar el pont de Sentmenat, des del qual es pot badar de gust amb les feixes plenes de vida.
Altres guardians de la terra
Joan Sala va perdre el seu pare fa uns mesos i des de llavors no ha conreat res. En Joan de “Cal Marrillo” també és quarta generació, és tècnic especialista en explotacions agropecuàries i també es dedica a comercialitzar productes de proximitat als mercats, en una parada on hi treballen la mare i la germana. És la seva forma de mantenir el lligam amb la terra. Ens dona un testimoni fantàstic de tantes famílies que van començar amb l’agricultura de subsistència.
Capítol a part són les petites parcel·les lligades al consum familiar o recreatiu, la majoria són a les hortes de baix, sota el nou aparcament recentment construït, que ara també fa de mirador. Des d’aquí es pot veure un espectacle d’una plasticitat destacada.
Un altre punt d’activitat es troba al recinte de la Torre Marimon, a les parcel·les de lloguer per a ús domèstic, amb l’assessorament de Sebastià Puigdueta. Algunes famílies llogateres tenien altres orígens i se’ls ofereix una oportunitat per intercanviar experiències en això de fer anar el càvec.
No es pot acabar sense mencionar altres calderins lligats a projectes col·lectius encomiables, com Jordi Gonzalez, tècnic agrícola format a la Torre Marimon, membre de La Kosturica, o en Jonatan del Amo Banyuls, membre de La Panotxa, que es dedica a recuperar antigues llavors. La pagesia a Caldes és viva, però el futur potser truca amb nous obstacles a vèncer.
Carpeta Pagesia viva
