La Domus d'Olivet, un tresor enterrat del Vallès medieval
Les restes de l’antiga casa fortificada, al terme de Canovelles, reflecteixen la vida quotidiana dels pagesos i senyors de fa més de cinc-cents anys
Jaume Dantí i Riu
(text)
, Museu de Granollers (fotografies)
La recerca en història es fonamenta habitualment en una base documental, escrita o gràfica, i amb la informació que es desprèn de l’arqueologia si es localitza en un espai en el que encara se’n veuen les restes o s’han localitzat en el subsòl. Quan es dona aquest darrer cas, és a partir de la troballa que es cerca la documentació –si és possible que n’hi hagi– i així poder interpretar millor el que s’ha trobat. Doncs amb la domus d’Olivet, situada al terme de Canovelles, va ser ben bé al revés.
Es coneixien algunes referències documentals, des d’inicis del segle xii, on es deia que a llevant de l’església de Santa Justa, en els límits de la parròquia de l’Ametlla, dins del terme de la de Canovelles, hi havia un indret anomenat d’Olivet que donava nom a la casa d’un cavaller, d’un petit noble, una domus, que era qui tenia el domini senyorial del lloc. Malgrat les dades no se’n coneixien les restes.
Va ser en el procés d’una altra recerca en un arxiu patrimonial de la família Puig de Lliçà d’Amunt quan vam començar a trobar que les terres del mas Marquès de Canovelles, que formaven part de la mateixa propietat, termenaven amb les de la domus d’Olivet. En un d’aquells documents del segle xv es deia que la casa ja estava derruïda.
La troballa, tot resseguint documents
La descripció força precisa d’aquells límits ens va fer decidir de passejar-nos pel mig d’un bosc d’alzines fins que en una clapa de grans pins i entremig d’un bardissar vam entreveure unes filades de carreus. Havíem trobat la domus d’Olivet.
Després de successives campanyes d’excavació, entre 1994 i 1999, sota l’empara del Museu de Granollers i amb el suport de l’Ajuntament de Canovelles, amb la participació d’alumnes de la Universitat de Barcelona i de l’IES Belulla de Canovelles, va ser possible desenterrar un autèntic tresor històric.
El fet que aquella casa fortificada s’hagués enderrocat per un incendi –per tant, de cop i inesperadament– i que des d’aleshores no s’haguessin remogut aquelles terres –ans el contrari, havien quedat cobertes pel bosc–, tot plegat permetia que sota tones de terra, pedres, teules i cendra s’hi poguessin trobar molts dels objectes propis de la vida quotidiana dels senyors i dels pagesos que havien viscut a la domus feia més de cinc-cents anys.
Una senyoria compartida
No es coneixen els senyors fins que al segle xii consta un Gerald Otger d’Olivet amb altres membres de la família, Guillem Bernat, Pere Ramon i Bernat. Fou a mitjan segle xiii quan el domini va passar a mans d’una branca dels Riudeperes entroncada amb els Taradell, família de la petita noblesa que tenia el centre del seu domini a Calldetenes. La senyoria d’Olivet va ser compartida, però, amb dos altres, el rector de l’hospital de les Codines de Centelles i el monestir de Santa Maria de Jonqueres de Barcelona. Amb tot, tal com es desprèn de la documentació i per les restes arqueològiques, els Riudeperes deurien ser els senyors principals, els únics que hi tindrien una presència efectiva.
Dins del domini hi havia un cert nombre de masos, entre d’altres el mas Marquès al qual, el 1454, Elionor de Riudeperes establia en emfiteusi la casa d’Olivet que estava totalment derruïda i les terres de conreu directe. Amb aquella cessió Antic Marquès augmentava les terres que ja tenia pels senyors d’Olivet a canvi del pagament d’un cens, fet que el convertia en un pagès benestant. Mentrestant, l’interès dels senyors ja havia esdevingut únicament la percepció de les rendes d’aquelles propietats.
La intervenció arqueològica va permetre conèixer la causa de l’enderroc de la domus, l’incendi, no només per les cendres sinó també per l’ennegriment d’algunes parets i la fosa d’alguns dels ferros que quedaren sota la runa. D’altra banda, només per la necessitat d’una fugida immediata de les persones que en aquell moment habitaven la casa es pot entendre que hi quedessin tal quantitat d’objectes i alguns de molt valor. El material més abundant que es va trobar era de ceràmica, un gran nombre de restes de plats i d’estris de cuina, olles, gerres, que per les seves qualitats es constata que es tractava d’una residència senyorial, encara que també de la família pagesa que se n’ocupava quotidianament.
Fins i tot cotes de malla
Entre els objectes de ferro cal diferenciar els que eren eines del camp, estris de la cuina o del mobiliari, i els que corresponien a un noble que participava a l’host amb cavall, d’aquí que hi haguessin armes com puntes de llança, de sageta o el ganxo d’una ballesta, i un estrep o un fre. I encara en aquest darrer aspecte també es van trobar dues cotes de malla senceres, peça que no s’abandonava mai pel seu cost elevat.
Que els senyors de la domus d’Olivet formaven part d’aquell estament privilegiat en va ser una altra prova les peces d’ornamentació. Dels guarniments dels seus cavalls hi havia aplics de bronze esmaltats, algun amb bany de plata i amb l’escut dels Riudeperes. I per al lluïment dels membres de la família diferents penjolls també esmaltats, amb decoracions diverses i algun amb l’escut de les quatre peres.
La domus d’Olivet ha passat a ser, doncs, un marc incomparable per a l’explicació de la vida medieval al Vallès. Gràcies a la disponibilitat de la família Herrera-Valls que en el seu moment va facilitar la consulta de l’arxiu i la intervenció en el jaciment, les restes de l’edifici excavat i els objectes arqueològics dipositats al Museu de Granollers són un tresor del patrimoni històric.
Patrimoni Història
