La Kosturica: agroecologia i autogestió
Amb la Maria Giner al davant durant vint anys, Can Marquès de Canovelles s’ha consolidat com una proposta de pagesia alternativa pionera
Vicenç Relats
(text i fotografies)
La kosturica és el nom d’una experiència de pagesia agroecològica singular, que gestiona cinc hectàrees i mitja de terra –d’horta fonamentalment– a tres finques de Canovelles (Can Marquès), Lliçà d’Amunt (Can Poca Roba) i Santa Eulàlia de Ronçana (El Pla dels naps), des d’un model alternatiu –cooperatiu i autogestionari– que va més enllà de produir i distribuir verdures ecològiques. La seva és una aposta per una forma de produir aliments justa i responsable, en base a un compromís social i una relació de confiança amb els consumidors
El nom està inspirat amb el del director de cinema serbi Emir Kusturica, autor de films de sensibilitat social que agradaven als tres urbanites decidits a ser pagesos que l’any 2000 van engegar a Can Marquès una bogeria somiada, avui del tot consolidada. I la Kosturica o la Maria Kosturica és també el malnom amb què es pot arribar a conèixer Maria Giner Gómez (Barcelona, 1976), que n’ha estat l’ànima en els vint anys de feina perseverant que porta al capdavant d’un projecte que ha estat també viver i empenta d’altres iniciatives similars.
“Vint any després ens hem guanyat el respecte dels pocs pagesos de la zona, que quan començàvem ens prenien per uns neorurals il·luminats. Em va costar fer-me valdre, sent dona, forastera i amb una cresta als cabells, a qui prenien per hippy”, confessa la Maria mig rient, però sense amagar un deix d’amargor. “Si ens havien de dir res, sempre buscaven els homes, a mi m’ignoraven”, recorda.
Dona rural
I és que llavors no coneixien el tremp d’aquella noia de 25 anys que arribava més bregada que no semblava de dures feines anteriors al camp i al bosc i sabia que la seva dèria a Can Marquès ho seria tot menys una història bucòlica. Criada des dels dos anys a Barberà del Vallès, entre polígons industrials, als 17 anys havia sentit una crida fonda a ser pagesa. Volia viure l’harmonia màxima amb una natura que gaudia en tota mena de sortides amb la Unió Excursionista de Sabadell, ciutat on estudiava el BUP. La idea li va agafar fort quan va assistir a una conferència, al Casal Pere Quart, d’un pagès i ramader de Sant Hilari de Sacalm que produïa carn de ramats ecològics. Va denunciar-hi que en un país com Catalunya els pagesos no arribessin a ser ni el dos per cent de la població. “Quina bestiesa! Si és el sector més important de qualsevol societat! Com pot ser?”, es deia alarmada.
Aquell mateix estiu d’abans de cursar el COU preuniversitari de l’època, va voler llogar-se a pasturar vaques ecològiques amb aquell ramader de les Guilleries. Ell va ser el primer que no ho veia clar. “Ets una urbanita irreciclable!”, li deia. Per guanyar-se la seva confiança, va haver de fer que la seva mare se’n fes clienta i periòdicament li fes portar carn ecològica de la que criava i comercialitzava. I és així com al final va aconseguir que aquell ramader amb ganes de recuperar sabers i pràctiques ancestrals d’aquelles terres d’antics bandolers l’agafés a treballar. Per provar-la, no li va pas posar fàcil. El primer dia li va fer segar un camp d’ortigues amb el podall i, l’endemà, rampinar a mà i ben sola un senyor camp de palla, en una tasca que habitualment es feia amb tractor.
La noia, però, no defallia i hi va treballar tot aquell estiu i molts caps de setmana i períodes de vacances que vindrien després i fins a l’estiu següent. “Va veure que li treia molta feina i que li vaig sortir bé”, constata la Maria. Fins i tot va participar, amb sis genets més, en el trasllat en transhumància d’un ramat de 48 vaques des de les Guilleries fins al Maresme, a Sant Cebrià de Vallalta, en una altra finca del mateix propietari.
Tot això va passar en un moment especialment dur per a la Maria: va coincidir amb la mort del seu pare, d’accident de cotxe, quan ella tenia 18 anys. “Aquell va ser un cop duríssim, d’ell sempre en rebia molt suport”.
No va ser pas per defalliment seu que van partir peres amb el ramader que li feia fer aquelles feines a ple bosc “tan dures” però que tant la “feien flipar”. Va ser la seva voluntat d’estudiar enginyeria tècnica agrícola a Barcelona el que va acabar el pasturatge de la Maria a les Guilleries. “L’amo no va entendre que volgués anar a la universitat, deia que no hi aprendria res, i va ser un final trist, però d’una experiència brutal per a mi”, admet.
Consciència ecològica
La Maria volia fer aquella carrera, tot i saber que llavors a la universitat s’hi menyspreava tot el que tingués a veure amb l’agricultura ecològica. Confiava que allà hi aprendria determinades tècniques agropecuàries i que hi trobaria poca o molta gent amb inquietuds com les seves. I és així com entre aquelles classes tan teòriques com allunyades dels pagesos i dels conreus va anar forjant complicitats amb un grup d’alumnes alternatiu –‘L’esbarzer’, es van dir– que es van vincular a experiències agroecològiques incipients. Això la va portar a viure un any i mig en una masia okupada de Collserola, Can Pascual, que barrejava la sensibilitat ambiental i la pràctica de la permacultura amb la reivindicació de drets socials com el de l’habitatge.
Va ser l’any 1998 quan, arran de contactes amb l’ONG de cooperació Món 3, la Maria i un parell d’aquells companys de l’Esbarzer van arribar a la Vall del Tenes, a fer pràctiques al Mas del Pla de Lliçà d’Amunt, que menava en Joan Relats Casas. Es van incorporar a la feina d’una finca que abastia de verdura la cooperativa de producció ecològica Hortec i tenia parada al mercat dominical del poble. Això els va dur a sembrar i plantar a l’hort, a collir els dissabtes i a fer parada els diumenges. “Va ser dur; llavors no hi havia la consciència ecològica d’ara i a la gent del mercat els costava entendre el sentit d’aquella verdura més saludable i gustosa”, recorda la Maria.
Durant aquells anys, també van fer estades en terres agroecològiques de Franca, on van conèixer nous models de treball en coresponsabilitat amb els productors i els consumidors. Tot plegat els va decidir a engegar la Kosturica, llogant les terres d’una masia centenària (del segle XVI), Can Marquès, molts anys deshabitada, que es va convertir en la casa pairal del projecte i en el sostre de molts dels que hi treballarien, vivint en règim de comuna. El projecte aniria lligat a l’Associació per a la Recerca i els Estudis Agroecològics (AREA), que ha estat a l’entorn donant-hi suport. Actualment la Kosturica ha començat un procés amb l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental per constituir-se com a cooperativa i independitzar-se de les faldilles de l’associació.
En iniciar-lo tenien clar que havien d’esquivar els problemes detectats en experiències anteriors. D’una banda, “calia lluitar contra la inestabilitat del mercat”, explica la Maria, tipa d’haver vist fer malbé palets d’enciams i d’altres hortalisses qualsevol dia que a Mercabarna no els volien i els deixaven penjats. Per no dependre dels vaivens capriciosos del mercat i reduir al màxim el malbaratament van iniciar la comercialització de cistelles ecològiques setmanals, proveïdes amb la verdura que hi ha al camp en aquell moment i acabada de collir. “Si aconseguíem que un nombre de famílies ens compressin un nombre de cistelles fixes, podríem programar sobre venut, cosa que ens donaria molta estabilitat”, explica. I així van anar fent.
Cistelles a casa
Les primeres cistelles les van vendre al llistat de compradors incipients que havien fidelitzat a la parada al mercat de Lliçà. “No volíem una verdura cara, sinó assequible a totes les economies, que assegurés un preu just per al productor i el consumidor”, indica.
L’altra obsessió era procurar una organització del treball que permetés conciliar l’activitat laboral amb la vida personal i familiar, allunyant-se de “l’esclavatge” sense hores tan propi de la feina a pagès. No debades es promotors de la Kosturica són ferms partidaris de l’autogestió, del treball cooperatiu i assembleari i han procurat organitzar-se per garantir drets a vacances, baixes per malaltia i un equitatiu repartiment de les tasques.
Amb tot, la Maria reconeix que aquest treball menys esclau és el més difícil de garantir. “És una feina molt lligada, que tendeix a l’auto-explotació, que resulta especialment complicada per les dones que volen ser mares i tenir cura dels fills”, explica. Posa el cas de les dues noies que, després de dotze anys impulsant un projecte agroecològic similar a Gallecs, el Rave Negre, han anunciat que es veuen obligades a abandonar-lo.
Al llarg de dues dècades són una trentena les persones que han treballat a la Kosturica, amb la Maria com a referent permanent i amb el seu company incondicional Jordi Gonzàlez des de fa més de quinze anys. “Companys i companyes que hi han passat després han iniciat altres projectes de verdura i fruita ecològica”, explica cofoia. Actualment són cinc les persones que hi treballen i es combinen la feina a l’hort, amb l’atenció a la botiga a la mateixa casa –oberta dos dies a la setmana–, el proveïment de punts de venda de les seves cistelles i a una central de compres ecològiques que abasteix menjadors escolars, així com el servei de les comandes setmanals de la clientela particular, en clar augment.
“Ha estat dur, però estem orgullosos d’on hem arribat”, admet la Maria, ara que s’ho mira amb la satisfacció de veure com cooperant amb altres productors han aconseguit ampliar i garantir els productes i obtenir una oferta més àmplia.
Enxarxats
I és que l’any 2007 amb altres productors es van coordinar per crear la Xarxa de Pagesos i Pageses Agroecològics de Catalunya amb l’objectiu de compartir experiències –també emocionals– i intercanviar productes i projectes. “En horta ecològica ningú és autosuficient en productes, ni en maquinària ni coneixements específics”, indica la Maria. Entre aquella vintena de productors inicials, l’any 2011 van establir un llistat de preus d’una cinquantena d’hortalisses que d’alguna manera encara ara orienta els preus de referència de la producció ecològica. “Els preus no s’han tocat en deu anys, quan tota la resta s’ha apujat. Caldria apujar-los fa temps, però la pandèmia, que ha causat dificultats a tanta gent, no sembla el millor moment”, indica.
Amb tot, la COVID 19, que tants canvis ha comportat arreu, els ha forçat a fer readaptacions que en el seu cas han estat positives. El llarg confinament de l’any passat va fer que, a més de les cistelles setmanals de productes tancats, es disparessin les comandes que s’encarregaven via whatsapp i es recullen ja preparades a can Marquès. “Va ser un sistema que va arribar per quedar-se i avui és la demanda principal que tenim”, explica.
Dels productors enxarxats al Vallès estan especialment coordinats amb Verdulea, de la Roca del Vallès, Nico Verd (Marata), el Rave negre (Gallecs), l’Hort de Can Tabaquet (Lliçà de Val) i el Mas del Jalech (Centelles) i també fan intercanvis amb el Molí del Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana. “Tots són productors que fan agricultura ecològica amb un gran convenciment, perquè es creuen la feina. No són ambiciosos de diners però sí de visió personal o ideològica”, indica
La manca de relleu i de gent jove entre la pagesia continua preocupant la Maria: “no hi ha relleu, ara la població activa agrària catalana no arriba a l’1,5 per cent de la total”, argumenta, convençuda que l’agroecologia fixa pagesia al territori. De fet, l’agricultura ecològica no para de créixer, també en explotacions tradicionals. “Molts pagesos de tota la vida hi tendeixen, perquè és un producte més valorat, però els que ja tenen la producció venuda es queden a la convencional; per què complicar-se?”, diu.
L’augment de la demanda de verdura i fruita ecològica fa que també se’n conreu-hi de manera industrial “perquè el sistema reprodueix el sistema i fagocita les alternatives”, sosté la Maria, que alerta que “aquesta producció sovint no és de proximitat i té preus més ajustats ja que explota els treballadors, perquè les condicions laborals de la producció que es fa en altres continents no està tan regulada”.
La Maria diu això a menys de mig quilòmetre de la planta de la multinacional alemanya Bosch de Lliçà d’Amunt, colgada de pancartes que denuncien el tancament d’una fàbrica on treballen 330 persones, que ha anunciat que es trasllada a Polònia, on els costos són més baixos. Tot un avís per a navegants, siguin treballadors industrials, pagesos,... o ciutadans i consumidors de tota mena.
Carpeta Pagesia viva
