Claudi Arimany

Virtuós de la flauta, granollerí projectat al món

Oriol Serra (text) , Vicenç Relats (fotografies)

En una trajectòria de concertista reconeguda internacionalment, el flautista Claudi Arimany va enllestir fa uns mesos una obra magna en la qual ha treballat anys llargs: la publicació del dotzè volum de la sèrie de discos que ha dedicat a l’obra dels compositors austríacs Franz i Carl Doppler. I enmig de la pandèmia que tant ha afectat també el món de la música, ara encara l’edat de la jubilació sense voler retirar-se dels escenaris. Se sent amb força per anar a tocar allà on calgui i de sol·licituds no li’n falten arreu del món: Viena, Berlin, Finlàndia... Ara falta que la pandèmia les permeti.
“Tinc 65 anys però no em sento gran, ni físicament ni d’esperit. Aquest any tan complicat per la COVID-19 m'ha fet replantejar coses, però no la possibilitat de plegar. Continuo estudiant cada dia i, mentre em quedin forces, penso seguir tocant, esperant poder normalitzar l'activitat aviat”, afirma, al costat del faristol del seu estudi, a casa seva, a Llerona.
Nascut a Granollers, Arimany va cursar estudis empresarials a ESADE abans d'adoptar la música com a professió. “De música n'havia estudiat tota la vida, perquè m'apassionava, però la veia més com una afició que no pas com una sortida professional. Quan vaig tenir la possibilitat d'anar a estudiar flauta a París, vaig fer un any sabàtic d’estudis i en certa manera encara no n'he tornat. Amb 23 anys vaig fer el meu primer concert com a professional, a Suècia, i des d'aleshores no he parat mai més”.
A la capital francesa va estudiar amb mestres tan reconeguts com Alain Marion i Raymond Guiot, tot i que la figura amb la qual se'l sol associar amb més freqüència és la de Jean-Pierre Rampal, el flautista clàssic més influent del segle xx. Amb 18 anys va assistir a un dels seus concerts al Palau de la Música, una experiència que li va obrir els ulls i el va canviar per sempre més. “Aquell dia vaig veure de què podia ser capaç un autèntic virtuós. També vaig descobrir totes les possibilitats d'un instrument a priori tan simple com la flauta, que no deixa de ser un tub amb forats”.

Partenaire de Rampal
Pocs temps després, Arimany va rebre classes del mateix Rampal de forma esporàdica. “Van ser tan sols alguns cursos puntuals. Rampal solia oferir més de dos-cents concerts a l'any, i això li deixava poc temps per dedicar-se a l’ensenyament. S'ha dit que sóc deixeble seu i és cert, però no tant per haver assistit a classes seves com per seguir la seva forma d'interpretar”, afirma. El mateix Rampal va dir que Arimany era “un dels millors flautistes de la seva generació” i el va considerar un dels seus alumnes.
“Quan el vaig veure tocar per primer cop al Palau de la Música, poc em podia imaginar tot allò que arribaríem a fer junts. Vaig col·laborar amb ell durant molts anys, des de finals de la dècada dels 80 fins a la seva mort l'any 2000, i amb el pas del temps aquelles col·laboracions van donar peu a una bona amistat. Rampal era una persona extraordinària. Els anys durant els quals vaig col·laborar amb ell van ser els més apassionants de la meva vida com a músic”, recorda.
Al llarg de quatre dècades llargues de trajectòria, Arimany ha arribat a actuar en escenaris tan emblemàtics com els del Hollywood Bowl de Los Angeles, el Musikverein de Viena, la Salle Pleyel de París, el Bunka Kaikan de Tòquio o el Carnegie Hall de Nova York. Sobre aquest últim, afirma que “tocar-hi és molt especial, perquè es tracta d'un lloc molt important i alhora preciós”. També el va commoure tocar a la sala de concerts de la Musikverein, la mítica sala on cada matí d’Any Nou la Filharmònica de Viena fa el concert que es retransmet arreu del món. “Després de tocar allà, vaig pensar que ja ho havia fet tot”, diu, amb un sospir. Amb tot, subratlla que la seva actitud és “la mateixa” tant si toca al Carnegie Hall com ho fa a les Franqueses; “respectuosa amb el públic i mirant de ser jo mateix a l'escenari”.
Consolidat des de fa dècades com un dels més grans flautistes clàssics a escala internacional, Arimany lamenta que la seva obra hagi arribat a ser més apreciada a diversos països d'arreu del món que no pas a Catalunya. “Vaig decidir que havia d’enfocar la meva carrera internacionalment quan em vaig adonar que aquí et passes la vida debutant. Sóc català i m'estimo molt Catalunya, però sembla que com a país tendim a no valorar prou l'èxit dels nostres propis conciutadans. I això és una llàstima, perquè de talent en tenim”, argumenta Sosté que és un “mal general del país” fins al punt que “ni al mateix Pau Casals se’l reconeix prou per la seva obra musical”.
Arimany va gravar el seu primer disc l'any 1985. Música virtuosística dels alumnes de J.S. Bach consta de peces compostes per deixebles de Bach. “Sempre m'ha interessat l'entorn dels grans mestres. Aquells autors que han acompanyat la vida dels grans genis i que també solen ser genials però alhora són uns grans desconeguts. Cal tenir en compte que figures com Mozart, Beethoven o Bach no van sortir del no res”, remarca. Després d’aquell disc n’han vingut desenes més fins a superar els cinquanta. Alguns amb el mateix Rampal i també amb algunes de les orquestres amb qui ha tocat com a solista convidat, entre les quals les de Londres, Berlin, Viena, Nova York, Paris, Praga, Moscou, Budapest i també les orquestres nacionals de la Xina i Israel.
Amb el seu treball sobre els germans Doppler, Arimany ha volgut reivindicar uns grans músics, a qui ha dedicat una col·lecció de dotze cd’s, The Complete Flute Music. “Vaig començar el projecte fa quinze anys per recopilar tota l'obra dels Doppler per a flauta. Diversos músics n'havien gravat algunes peces, però mai s'havia arribat a fer tota la Integral, que consta d'un centenar d'obres. Algunes m'han costat molt de localitzar perquè no s'havien reeditat mai”, explica.
Tant la gravació com la recerca han suposat un gran estímul per al músic granollerí. “Quan ets solista, sempre et demanen que interpretis les mateixes obres i necessites constantment nous reptes que t'estimulin”, indica. Després de tota una vida dedicada a la música, gaudeix del seu ofici com el primer dia. Tant l’apassiona que conclou que “si demà tornés a néixer, tornaria a ser músic sense dubtar-ho ni un moment”.
Claudi Arimany

Claudi Arimany amb la seva flauta, a casa seva, a Llerona.

Bon amic de Mn Josep Cardús. Claudi Arimany ha estat vinculat des dels inicis al concert de Nadal impulsat anualment per mossèn Josep Cardús a l'església de Santa Coloma de Marata. “Solem fer-lo cada any el dia del meu aniversari, el 29 de desembre, i jo mateix m'encarrego de la programació”. L'últim concert, el desembre passat, va estar marcat per la mort llavors recent del mossèn, a qui es va dedicar l'actuació. Sense Cardús al capdavant de la parròquia, el futur del concert és a hores d'ara una incògnita, però Arimany confia que continuï. “La intenció del Centre Cultural de Marata és seguir-lo fent, i tant de bo que sigui així”, afirma.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara