La relació de l’advocat i polític obrerista Francesc Layret i Foix (Barcelona 1880-1920) amb el Vallès –i en concret amb el districte electoral de Sabadell– és molt més estreta del que se sol pensar. En primer lloc, per la seva actuació com a diputat per un territori que avui seria equivalent a mig Vallès Occidental i, en segon lloc, perquè vint de les seves trenta-sis darreres hores de vida les va passar a la ciutat de Sabadell.
De tot plegat en tenim una crònica periodística impagable. Amb motiu del centenari del seu assassinat, a mans de pistolers a sou de la patronal, el Museu d’Història de Sabadell ha presentat aquest hivern l’exposició titulada Francecsc Layret. El fil roig del catalanisme de la qual en remarquem els aspectes que més el vinculen al Vallès.

Les eleccions de 1919
Abans de l’any 1931, els diputats eren escollits per circumscripcions petites, uninominals. El Círcol Republicà Federal de Sabadell proposava de presentar-s’hi a alguna personalitat amb predicament en la classe obrera per tal que la tragués de l'abstenció que abonava l'anarquisme. Layret va enviar una carta al president del Círcol, Jaume Ninet, en què acceptava la proposta de candidatura per a les eleccions a diputats de 1919. Deia textualment: “Cumplint lo que li vaig prometre en la nostra conversa i accedint a la seva petició tindré molt de gust amb lluitar amb els amics i correligionaris de Sabadell en les vinentes eleccions. Lo que crec és que no convé perdre el temps i començar enseguida la campanya. Per la meva part estic a la disposició de Vis. per a venir el dia que m'indiquin. Mani al seu amic Francesc Layret.”
Durant la campanya electoral el diari republicà El Diluvio havia titulat: "O triomfa Layret o bé aquí no hi ha vergonya". Per la seva banda, a La Lucha s’hi podia llegir: “Interessa moltíssim a la classe obrera, a la justícia i al mateix honor del nostre poble portar al Parlament la (...) veu més atrevida, el concepte més fonamentalment revolucionari. (...) Layret es avui la síntesi i el verb del republicanisme català”.
El mes de maig de 1919 es va publicar el manifest de la candidatura de Layret, titulat “Manifest als electors de Sabadell”, en el qual s’indicava el següent: “I notem ara els mals que acompanyen sempre els períodes de transició, perquè l'antic ordre es desfà i les noves forces encara no tenen la capacitat necessària per a assumir exclusivament l'important paper que els pertoca (...) M'adreço a tots els qui han estat atropellats, posant a la seva disposició la meva toga d'advocat i la investidura parlamentària si l'obtinc (...) A l’enemic se l’ha de combatre en tots els terrenys i no s’ha d’abandonar cap dels instruments que poden servir per a l’obra fecunda i renovadora que ha de realitzar-se”. L'inici de la frase del manifest té un ressò de Quaderns de Presó d'Antonio Gramsci, escrita –això sí– deu anys abans que ho fes el polític i teòric comunista italià.
A Sabadell Layret va arribar a aconseguir gairebé el cinquanta per cent dels vots. Als pobles va quedar tercer a causa del caciquisme, però al conjunt del districte electoral hi va guanyar amb un total de 3.316 vots. El mateix Layret explicava que la victòria havia estat difícil. “Los señores Turull y Llonch se han gastado para vencer más de cincuenta y cinco mil duros; nosotros, los candidatos de los partidos Populares no contamos generalment con capitales, teniendo que confiar para vencer en estas luchas en la fuerza de nuestros ideales, en los sufragios, libre y espontáneamente emitidos por nuestros correligionarios y amigos”.
Layret va desenvolupar una tasca molt activa al Congrés dels Diputats, on va intervenir de forma abrandada i, com a advocat, va continuar la seva defensa dels treballadors. Quinze mesos després es van dissoldre les Corts i es van convocar eleccions per al desembre de 1920.

El testimoni de Francesc Madrid
En un llibre del periodista Francesc Madrid editat a Buenos Aires l'any 1942, La últimas veinticuatro horas de Francisco Layret, i, en part també, en un article a La Campana de Gràcia del mateix autor –però de l'any 1929– es poden resseguir les darreres trenta-sis hores de vida de Layret.
El matí del 29 de novembre de 1920, després de visitar a la presó Lluís Companys i Salvador Seguí, Layret va agafar un tren a l'estació de Barcelona Nord en direcció a Sabadell, per fer una conferència al Círcol Republicà Federal –l’anomenada “Catedral Republicana del Vallès”– en memòria de Francesc Pi i Margall, en el dinovè aniversari de la seva mort. Aquell dia el diari portaveu de la Lliga, La Veu de Catalunya, havia publicat un atac contra Layret: “Lluiten al districte de Sabadell tres candidatures: la del senyor Layret, ex-republicà català, ex-lerrouxista i actualment bolxevic, [...] amb l'agravant que el senyor Layret, per la seva evolució sindicalista i comunista és l’element més perillós per al districte”.
Aquell dia Layret va viatjar cap a Sabadell en un mateix vagó de segona junt amb el seu ajudant –el senyor Rodríguez–, Joan Casanovas, dos xicots de les Joventuts Republicanes del Bloc Republicà Català –un d'ells, Ernest Ventós– i el periodista Francesc Madrid, que és qui ho va explicar vint-i-dos anys després. Arribats a la ciutat vallesana, amb un faetó tirat per cavalls, es van traslladar al Círcol i es van reunir amb els dirigents republicans sabadellencs. Després van sopar a l'Hotel Espanya. Allí un policia enviat pel governador civil Severiano Martínez Anido va amenaçar Layret: “Tengo el encargo de advertirle que solo puede hablar del tema anunciado: Las ideas políticas de Pi i Margall. Le agradecería (...) que me evitara el dolor de tener que suspender el acto”.
Layret li va respondre: “Para hablar de lo que no quieren que hable, es decir, de Martínez Anido (...), tendré dentro de poco mi escaño en el Congreso de los Diputados. Esté tranquilo”.
Un cop tornats al Círcol, Layret va fer la conferència sobre Pi i Margall, que Francesc Madrid va descriure així: “Fou una elevada oració espiritual. Layret coneixia molt bé la figura del republicà honest, i anà descabdellant les seves idees respecte l'obra i la vida del mestre (...) Té un estil directe i un adjectiu just. No dos, o tres, o quatre, amb un en té prou. Frase curta, paràgraf senzill. Una llarga ovació va cloure el que va ser, desgraciadament, el discurs pòstum de Francesc Layret”.
Cap a dos quarts de dues de la matinada van arribar a l'hotel i van continuar conversant a peu dret, al hall de l’establiment. Layret argumentava als companys: “Crec que una candidatura obrera i parlamentària evitaria moltes coses, i la prova està en què, quan el dretisme organitzat a casa nostra s'ha adonat de la possibilitat d'una candidatura obrera, barreja de treballadors, de professors i de polítics d'esquerra, s'han esverat. Tenen por. (...) La presència de general Martínez Anido en el Govern Civil de Barcelona és un indici de lo que va a ocórrer”.
No va ser fins a les quatre de la matinada que se’n van anar a dormir. L'endemà, a les set, ja estaven dempeus i, un cop tornats a Barcelona, se'n va anar novament a visitar Seguí i Companys a la presó. A la tarda el van assassinar, mentre intentava fer gestions per evitar que els seus dos amics i trenta-tres sindicalistes més fossin deportats a la colònia guineana de Fernando Poo.
Francesc Layret va ser assassinat per pistolers a sou de la patronal catalana: 40.000 pessetes pagades per Matias Muntadas Rovira, l'amo de l'Espanya Industrial i amic del rei Alfonso XIII, que, després de recepcions servils fetes l'any 1904 i 1908, el va fer Conde de Santa María de Sans.

Companys pren el relleu
Un cop passada la primera commoció per l'assassinat, els republicans sabadellencs van demanar a Lluís Companys que substituís Layret. Ho van fer per diverses raons: pel predicament que tenia a la ciutat i pel fet que Layret va ser abatut davant de la dona de Companys, Mercè Micó, just quan l’advocat anava a fer gestions davant Martínez Anido perquè no el deportessin. Al final, Companys va ser traslladat al penal de Maó i és allí, tancat entre reixes, on va viure la campanya electoral de les eleccions del 19 de desembre de 1920.
L’11 de desembre el diari republicà sabadellenc L’Avenir publicava una proclama de Lluís Companys: “Ciutadans liberals! Obrers de Sabadell! Si voleu venjar la mort d'En Layret, procureu que triomfin ses idees; feu que els malvats botxins que varen assassinar l'home que encarnava l'ideal de llibertat i de justícia, que a pesar seu tindrà d’implantar-se en l’avenir, hagin de confondre’s davant la unanimitat d’un poble que és major d’edat”.
El dia 15 L’Avenir titulava: "Companys ve a Sabadell amb el dol de la mort d'En Layret que fou per ell el seu germà gran, ve a recollir una herència de sang; ve a ocupar un lloc de perill." S'anunciava un "míting monstre" al Teatre Cervantes i es van fer mítings a Santa Perpètua, a Palau de Plegamans i a Cerdanyola. La vigília de les eleccions L’Avenir proclamava: “Ciutadans: per la dignitat ciutadana; per la llibertat d'un home honrat i digne; per la defensa de la causa obrera; pel triomf dels ideals de llibertat i justícia, i per honrar la memòria del Mestre Francesc Layret, voteu la candidatura d’En Lluís Companys i Jover”.
El pare de Layret, Francesc Layret Ricó, va enviar una carta al Círcol, tot felicitant-los pel triomf: “Sr. President del Círcol Federal, molt distingit senyor i amic: Enmig de l'immens dol hem sentit avui viva satisfacció al veure de la manera brillant que el districte de Sabadell ha sapigut demostrar el gran afecte que portava el meu malograt fill, elegint al seu amic Companys. Mercès a l'expressió de condol que a son temps rebérem de vostre Círcol, mercès per aquesta nova demostració d'afecte, mercès a tots els amics i electors vos envia de tot cor aquest desventurat pare”.
L’1 de gener de 1921, dotze dies després de les eleccions, Companys va ser alliberat en virtut de la immunitat parlamentària i de seguida va donar les gràcies als electors sabadellencs en una carta a L’Avenir: “Sr. President del Círcol Federal, amic i correligionari: Soc ja en llibertat i remercio novament a tots vosaltres l'honor que m'heu fet al concedir-me la representació parlamentària. (...) Tinc veritables impaciències per a recórrer el districte i recollir les aspiracions i els desitjos dels electors per a servir-los. Mentrestant, amics, rebeu el testimoni de la meva gratitud”.
Una setmana després, el 8 de gener, Companys arribava al Círcol Republicà Federal, en un acte que Balbina Pi descrivia molt gràficament: “Ploràrem quan vam veure Companys travessar els corredors del cafè del Círcol. Per què? Perquè com a fantasma ens va venir a la memòria la sagnant tragèdia, el gran crim comès contra Francesc Layret”.
Ja elegit diputat, Companys va escriure: “Jo voldria que el districte de Sabadell fos l'espill en el que poguessin mirar-se totes les comarques que tenen desitjos d'una cordialitat que els permetés refer-se i fos propulsora de fecunda vitalitat econòmica. (...) Costi el que costi, encara que ens costi la vida (oh amic Layret, jo seré digne de tu!) no callarem davant d'aquesta persecució contra els productors. Creiem que seria hora de fer un gran homenatge nacional a qui estava destinat a ser, si la reacció no l’hagués assassinat, el gran dirigent de la Catalunya republicana. Aquells que van manar assassinar-lo sí que sabien de la seva importància. També ho sabien persones eminents com Salvador Seguí que, quan li diuen que l’han assassinat, diu: ja saben el que han fet aquests vils!”.

Monument fallit
Una dècada després de l’assassinat, durant la Segona República, a Sabadell es va promoure un monument a la memòria de Layret. És amb aquest objectiu que el 23 de juliol de 1933 es va fer un míting al teatre Els Campos, on s’anunciava l’assistència del ministre d'Agricultura, Marcel·lí Domingo, i el ministre de Marina, Lluís Companys, que al final no hi van poder assistir. L’acte va ser organitzat pel comitè d’entitats republicanes i socialistes, encapçalat pel president del Círcol Republicà Democràtic Federal, Jaume Torrella, i l’alcalde de Sabadell, Salvador Ribé. Hi havia representants de grups polítics i ajuntaments vallesans de Terrassa, Palau-solità, Sentmenat, Sant Cugat, Polinyà, Caldes de Montbui, Sant Quirze, Barbarà, Castellar, Sant Llorenç Savall, Gallifa i Santa Perpètua de Moguda, així com d’altres localitats catalanes.
Durant la Segona República molts ajuntaments catalans van incorporar el nom de Francesc Layret al seu nomenclàtor, com ara Sabadell, Castellar, Sant Cugat, Granollers, Montcada i Reixac, Cardedeu i Ripollet. A Sabadell es va encarregar un projecte de monòlit a la seva memòria que es va dissenyar però que no es va arribar a dur a terme.