Damià Rodríguez, ‘Lildami’

El petit gran i singular raper terrassenc

David Ramon (text i fotografies)

Molts artistes del rap o del trap precedeixen el seu nom amb ‘lil’, abreviació de little (petit). Però en Dami, el Lildami, és un xicot d’u noranta, 27 anys, que desprèn una gran simpatia en una cita a la plaça del Progrés de Terrassa, prop del seu estudi- domicili.
Dami Rodríguez, Lildami, entra a les pàgines d’aquesta publicació geogràfica amb tota la raó del món: pràcticament no s’ha mogut de la gran ciutat vallesana: “Hi he fet tota la vida. Vaig estudiar al Joaquima Vedruna, als Escolapis i la carrera universitària a la seu terrassenca de la Universitat Politècnica, a deu minuts de casa”. Per això “ni he tingut una vida universitària en el sentit social”. I de moment “no tinc plans de moure’m.”
Però el lil egarenc ho fa tot gran i és un fenomen musical totalment deslocalitzat: quan treu un vídeo o un disc assoleix rècords de reproduccions i de vendes dins de l’àmbit català i internacional; estrena un canal a Twitch (directes a internet) i ja té una audiència fixa. També llueix premis com el Cerverí de Girona a la millor lletra en català (Sempre és estiu, 2019) i ha estat finalista del Sona 9 (2017).
L’enxampem en plena promoció i gira del disc Viatge en espiral: “És un disc que parla de l’amor, de les relacions personals” després del més existencial Flors mentre visqui. Estiguis o no avesat al gènere, les cançons de Lildami flueixen. Omplen l’ambient de ritmes i sonoritat electrònica, però sense embafar, i de tant en tant, una frase que t’atrapa “Baixant de la font del Gat, compro birres a l’Eslcat”...: “La música que fem no està arrelada al tòpic: tenim temes més ‘tontos’, més seriosos,... i hi ha diferents estils, ens costa encasellar-nos”.
Què és el trap? “El trap i el rap em sembla tot el mateix. Tampoc no m’agrada dir-ne ‘música urbana’ perquè tota ho és. Jo, a tot en dic rap i m’agrada pensar que faig rap, no m’agraden les etiquetes”. És música recitada “però a vegades també em poso a cantar. Faig el que puc”. El Dami és autodidacta, un “músic de taller” que ha après a base de “prova i error”. Fa tres anys que treballa com a músic, i “les coses em surten treballant. Ahir me’n va sortir una en una hora!”.
Es pot dir que la trajectòria artística del Dami comença lluny del Vallès. Llicenciat en disseny industrial, va treballar en un estudi de Barcelona, a la Helwett-Packard i a la Seat. Va servir, bàsicament, per estalviar una mica i iniciar una aventura amb uns amics: anar a treballar a Austràlia “amb visat i tot” però de camí fer una volta iniciàtica per l’Àsia. El projecte s’estronca quan li diuen que el seu germà té una malaltia greu, que per sort va superar: “Quan el meu germà ja estava encaminat vam decidir tornar a marxar”, però dues setmanes abans “vaig rebre una oferta de la discogràfica i vaig deixar estar el tema Austràlia”. Això sí, va anar a Vietnam amb els amics, però el terrassenc va tornar per posar-se a la feina, mentre que ells van seguir cap als antípodes: “Vaig triar l’opció correcta, i ara els meus amics també treballen amb mi”.

Rara avis
En el cosmos del rap, Lildami és diferent: “Passo de tonteries”. És un món on “tothom està tot el dia marcant paquet: mira quant guanyo, mira quin cotxe, mira quant follo,... Molt d’ego i molta testosterona”. El Dami es passa el dia escoltant aquesta música, però a l’hora de crear col·labora molt poc amb gent del rap. “El que m’omple és sortir de la zona de confort i fer coses diferents”. Per ell, és important ser sincer: “Al rap es vanagloria el carrer, el tràfic de drogues... quan ser camell és molt desgraciat i, si ho vius de veritat, no ho cantes alegrement”. Molts dels autors, a més, es presenten com a antisistema però venen valors capitalistes: “Jo no me’n salvo. Crec que el capitalisme malauradament és inherent a l’ésser humà, però no vaig d’aquest rotllo”. “Quan faig música m’agrada parlar de sentiments, sense flipar-se. No fem poesia”. Al final, fer música “és comunicar, que se t’entengui.”
De la feina de músic, hi ha dos moments excel·lents: “Preparar un concert és una merda, però sortir a l’escenari és l’hòstia”. I l’altre gran moment és treballar a casa. L’egarenc s’ha muntat un estudi a casa perquè “repeteixo molt les coses i no vull que un altre perdi el temps per mi.” Després, part de la música passa per les mans del seu productor de capçalera, el Dr. Chen, de Rubí. A la carretera, la marca Lildami engloba la cantant Mariona i el mateix Dr. Chen a l’escenari, més un equip important de so i de vídeo i il·luminació (els germans Paco i Joan Melero) que fan que “el concert no sigui cutre”. En total, un equip de set o vuit persones treballant: “Qui m’havia de dir que muntaria una empresa amb els meus col·legues!”
Tot i que el concepte disc de 12 cançons –sobretot si és físic–, està en decadència entre el públic del rap, al Dami li agrada pensar “un projecte que tingui una història, amb un recorregut. Molta gent va traient singles un cop cada mes, però no hi ha una evolució. Prefereixo el concepte disc”.
Això també ajuda de cara al futur, a tenir perspectiva d’una evolució i del ventall de temàtiques i estils. Costa imaginar el Dami lluny del rap, però en el darrer disc ha inclòs una havanera amb el grup Arjau. “Veus! Molaria fer un disc de cinc temes meus dels més coneguts en format havanera!”.

Exemple pels xavals
En el llistat de singularitats, Lildami també té el que és dels pocs –i el més popular– que ho fa en català: “No cal donar-hi més voltes, perquè és el natural”, i reconeix que ara ja “m’estic empoderant, sobretot pels xavals: que vegin que sona bé i que no hi hagi un gènere marcat com a música en català, sinó que és rap”. D’aquí deriva la conversa a l’exemple que dona als més joves. És conscient que és una imatge pública, una marca, i que no es pot vendre a qualsevol preu: “D’entrada dic que no a la publicitat. Per exemple, les cases d’apostes, com fan alguns rapers: perdona, però són uns fills de puta. No sóc influencer ni un anunci amb potes”. Sí que apareix en la promoció d’una companyia telefònica catalana: “No crec que em malmeti la pròpia marca. Cal mirar la carrera a la llarga.” Un little raper amb una visió gran.
Damià Rodríguez, ‘Lildami’

Lildami, a la plaça del Progrés de Terrassa.

Capital amb mar. Terrassa pràcticament no surt a les cançons del Lildami. Durant l’entrevista li preguntem per les referències al seu entorn: “No sé, t’ha de sortir, però s’ha de posar Terrassa al mapa i fer-la capital, però no del Vallès, de tot el país”. A la peça 2080, on es parla del canvi climàtic i les crisis mundials, lildami resa: “Al menos l'únic bo, que Terrassa ya tiene playa”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara