La població pagesa ha experimentat una caiguda sense precedents al Vallès i arreu de Catalunya en els últims cinc anys. Entre el 2016 i el 2021 la reducció de vallesans donats d’alta en la declaració d’activitat agrària s’ha concretat en 289 persones, xifra que suposa una baixa del 41,59%, una proporció que dobla la de tot Catalunya, que ha estat del 20,08%.
En aquest període el país ha passat de tenir 26.001 persones inscrites al cens agrari a tenir-ne només 20.609. La davallada ha estat més acusada al Vallès Occidental, on han plegat més de la meitat dels pagesos –un 53,3%–, de manera que el nombre de registrats es limita a 90 persones. Al Vallès Oriental la caiguda ha estat del 36,46% i els professionals del sector es compten en 333 persones. Segons aquestes dades, el total de vallesans que viuen de l’activitat agrària és de 423, una xifra que resulta irrisòria entre els més d’1,3 milions d’habitants que sumen el Vallès Oriental i Occidental. Tot un daltabaix en un ofici que més que una feina és tota una manera de viure, que havia estat majoritària a molts pobles fins a dècades enrere.
Que no hi hagi gaires pagesos en actiu no vol dir, però, que les terres no es conreïn. A hores d’ara al conjunt del Vallès Oriental i Occidental es cultiven un total de 19.000 hectàrees que suposen l’1,07% dels conreus de cereals de tot Catalunya; el 0,39 % dels de farratges i el 0,01% tant de vinya com de fruita de closca, segons dades del departament d’Agricultura.
Malgrat les destrucció de terres agrícoles i llocs de feina acumulats, en els conreus actuals “s’hi poden trobar més de vuitanta cultius diferents, que mostren la gran diversitat i potencial de la plana vallesana”, com destaca Manel Cunill, director-gerent de la principal cooperativa agrària vallesana, l’Agrària del Vallès, amb seus a Les Franqueses, Sabadell i Vilanova del Vallès. Hi predominen els cereals, farratges, horta i lleguminoses, “amb singularitats com les 200 hectàrees de mongetes del ganxet o les prop de 170 d’olivera del Vallès”, remarca Cunill.
Alguns dels pocs pagesos que queden actius estan altament mecanitzats i s’han fet càrrec de menar-les, en règim d’arrendament, de manera que a vegades n’hi ha que tots sols conreen la terra de pobles sencers.
A més, també hi ha un bon nombre del que se’n pot dir pagesos a temps parcial o de cap de setmana, que tenen una altra ocupació principal a la indústria o els serveis i que cultiven la terra de forma complementària. De fet, l’any 2020 hi havia registrades 636 explotacions agrícoles al Vallès Oriental i 219 més al Vallès Occidental, segons Agricultura, que ja sumen uns nombres més alts que els de pagesos inscrits a la declaració d’activitat agrària.

Xifres alarmants
Els representants de les principals organitzacions professionals agràries al Vallès, Unió de Pagesos (UP) i l’Associació Agrària Joves Agricultors (ASAJA), no dubten a qualificar de “desastroses i alarmants” unes dades que parlen per si soles. El coordinador d’UP al Vallès Oriental, Joaquim Cassà, ho verbalitza dient que la pagesia “ha passat a ser residual” ja que “els últims deu anys ha caigut en picat”, de manera que “a cada poble hi queden tres o quatre pagesos en actiu, si és que hi són”. Ho diu des de Marata, un dels pobles del municipi de les Franqueses considerat de sempre una de les reserves agràries del Vallès, on la tendència al cessament d’activitat també es produeix.
“La feina a pagès sempre ha estat esclava, però si la producció no és rendible no hi pot haver relleu generacional”, argumenta Cassà. Vaquer com és, ho exemplifica amb les dures condicions que els imposen les centrals lleteres. “Les centrals regulen els proveïdors; en volen pocs i de granges grans i no tenir estocs de llet, per si el consum baixa, com ha passat ara amb la pandèmia. Volen reduir la quota fixa de llet, rescindeixen contractes amb els proveïdors petits i si els en falta ja s’espavilaran a comprar-ne. Hi ha hagut una escabetxina de ramaders”.
Per Cassà, el problema de fons és l'arraconament a què s’ha anat sotmetent la pagesia amb els anys, després de dècades d’especular amb les terres de conreu, fet que ara es paga. “Els últims anys s’ha fet el discurs que per la sostenibilitat i l’equilibri territorial cal mantenir sòl agrícola, però només des d’una visió ambiental i menystenint la importància de preservar-lo per la seva funció principal que és produir aliments”, explica. Lamenta que la llei d’espais agraris de Catalunya “està aprovada fa dos anys, però no es desenvolupa”.
En un to coincident s’expressa la presidenta d’ASAJA, Rosa Pruna, que qualifica de “molt trista” i fins i tot “aberrant” la situació que mostren les xifres. “L’any 2000 només al Vallès Oriental hi havia 300 explotacions lleteres i avui en queden 19”, explica. “El problema de conjunt és que no es paga el preu de cost del producte i així no es pot treballar”, afegeix la ramadera de Llerona, que ho exemplifica denunciant “que la llet es paga a 31 o 32 cèntims el litre quan de produir-la en costa 36”.

L’èxit de la mongeta del ganxet
Tant Cassà com Pruna coincideixen que la pagesia que se’n surt és la que pot vendre el seu producte de forma directa, sense intermediaris. “El pagès que ven directament la verdura al client, la cobrarà a un preu just perquè el client li valorarà; però si l’ha de dur a Mercabarna la cobrarà a preus de l’any 1986”, indica Rosa Pruna. Ella també presideix l’associació Km-0.cat, que comercialitza productes de proximitat d’una quarantena de productors, la majoria agroecològics, amb demanda creixent. Sosté que per aquí és on hi ha el futur de la pagesia i encara més en un territori com el Vallès on “el consumidor és al costat de casa”.
En aquest sentit, posa d’exemple el cas reeixit de la mongeta del ganxet i assegura que és “el conreu que més rendeix” a la pagesia vallesana. De l’any 2000 al 2020 la producció de mongeta del ganxet ha passat de 55.000 kg a més de 500.000, només comptant entre el Vallès Oriental i el Maresme”, diu. Cofoia d’haver impulsat fa vint anys des d’ASAJA i el Gremi de Restauració del Vallès Oriental una campanya per popularitzar aquest llegum cada cop més apreciat, lamenta que “ara no tenim prou camps per fer-ne, perquè el sòl agrari s’ha anat ocupant amb especulació de tota mena”.
“És un conreu que es fa després de collir el cereal, que du molta feina, però que es paga bé i el preu ho compensa”, indica.

L’amenaça dels “horts solars”
Mirant al futur, ni Cassà ni Pruna no són optimistes quan constaten que l’especulació amb la terra continua, ja que a la pressió urbanística de sempre se n’hi està introduint una de nova: la de les companyies d’energies renovables que ara pretenen plantar plaques fotovoltaiques a centenars d’hectàrees agràries en el que gosen anomenar “horts solars”. Cassà sosté que hi ha en dansa projectes de plaques fotovoltaiques en terres agràries de pobles com Samalús, la Garriga, Cardedeu, Sant Antoni de Vilamajor i Llinars, que pretenen llogar extensions de 10 o 20 hectàrees durant 25 anys, pagant 1.800 euros per hectàrea a l’any. “Això és una invitació a plegar”, indica, admetent que la pagesia no arriba a aquests rendiments amb els seus conreus.
Per al coordinador d’Unió de Pagesos al Vallès Oriental, “això no passaria si l’administració tingués clar que l’agricultura i la ramaderia són necessàries”. I, davant de l’empenta que s’espera cap a les energies renovables per part de noves directrius i inversions europees, tem que “la lluita de quaranta anys contra el Quart Cinturó i contra el gasoducte, per salvar unes terres de conreu, al final no acabi servint de res”.
Una preocupació similar expressa Rosa Pruna, que defensa la necessitat de “no perdre més terres agrícoles” i reclama que les plaques fotovoltaiques s’instal·lin en llocs improductius. “Que posin les plaques als teulats de les fàbriques i de tants polígons industrials tancats, no a les terres de la pagesia d’un país que ha d’anar a comprar el cereal a fora”, afirma contundent.

Herois resistents
En els últims seixanta anys, el Vallès en el seu conjunt ha passat de tenir el quaranta per cent del territori ocupat per conreus agraris –amb 49.521 hectàrees (ha)– a tenir-hi només el 14%, amb 18.865 ha, que actualment són treballades per menys de mig miler de pagesos que, com a veritables herois resistents, encara viuen de la terra. “En aquest país s’ha especulat amb la terra, construint en terres fèrtils. La base territorial agrària s’ha considerat un sòl pendent de noves requalificacions per ampliar el sòl urbà i industrial, sotmetent la pagesia a un estat de transitorietat i precarietat impensable en altres sectors econòmics”, afirma el coordinador d’Unió de Pageso.
Molt probablement, Joan Oliver avui descriuria d’una manera diferent aquella seva pàtria xica vallesana, que als anys quaranta del segle passat enyorava des del seu exili a l’Amèrica llatina, on –deia– “tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra”. Muralles medievals a banda, ben segur que els vallesans del segle xv devien veure un paisatge més semblant als de la primeria del segle xx que no pas el que els del 1900 reconeixerien al nostre paisatge actual.

Urbanitzacions i polígons
Entre l’any 1956 i el 2018 les dues comarques vallesanes han perdut més del 60 per cent de les terres de conreu –30.655 hectàrees, amb una mitjana de 500 per any– mentre que, per contra, el terreny urbanitzat –ja sigui per àrees residencials com per polígons industrials i àrees de serveis– s’ha més que quintuplicat en el mateix període i ha passat d’ocupar el 3,8% del sol –5.056 ha– al 21% –28.192 ha. El creixement de les zones urbanitzades també ha anat en detriment dels boscos, però de tota manera les zones forestals han anat creixent, propiciades per l’abandonament de conreus. Les antigues terres agràries transformades en nous boscos han fet augmentar la superfície de zones forestals del 58 per cent (76.816 ha) al 64%. D’aquesta manera, a hores d’ara, prop del seixanta-cinc per cent del territori vallesà és constituït per terreny boscós. Això comporta una reducció del paisatge en mosaic agroforestal. L’augment de zones forestals en comptes de conreus suposa una pèrdua de biodiversitat i augmenta el risc de grans incendis, com alerten naturalistes experts.
Totes aquestes dades s’extreuen de l’informe Terres amb futur, promogut per la Diputació de Barcelona per al conjunt de la demarcació provincial, dins de l’estratègia BCN Smart Rural. Ha estat fruit de comparar les fotos aèries que es van fer l’any 1956 amb l’últim mapa de cobertes de sol fetes per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya l’any 2018. De tot plegat se’n conclou que la pèrdua progressiva d’espai agrari esdevé un dels reptes principals per al Vallès i altres comarques.
De les més de trenta mil hectàrees de conreus perdudes, la majoria han passat a ser zones industrials, comercials o de serveis (5.632 ha); matollars (4.135 ha); boscos densos d’aciculifolis –sobretot pinedes– (3.511 ha); zones verdes urbanes (3.200 ha); prats i herbassars (3.170 ha); boscos densos d’esclerofil·les i laurifolis (1.691 ha) –sobretot alzinars, garrics, suredes, arbustos...

Urbanització dispersa
En l’àmbit urbanístic les xifres revelen que les zones urbanes laxes (2.556 ha) i les àrees residencials aïllades (1.652 ha) han ocupat moltes més antigues terres de conreus en forma d’urbanitzacions que no pas les que s’han perdut per la creació d’àrees urbanitzades en continu urbà –1.549 ha– o en sol nu urbà –949 ha.
Al Vallès Occidental hi ha poblacions que arriben a superar el 90% de terrenys agraris perduts: el 96% a Badia; el 90% a Ripollet; el 89% a Sant Cugat o el 85% a Barberà. Les localitats amb menys terres de conreu perdudes, per percentatge, són Sentmenat amb el 40%, Gallifa amb el 47% i Palau Solità i Plegamans, amb el 50'%. En nombre d'hectàrees, els municipis que més superfície de conreu han perdut són Terrassa (1.969), Sant Cugat (1.598), Castellbisbal (1.532), Rubí (1.306 hectàrees) i Sabadell (1.235).
Destaca el cas d'Ullastrell, que el 1956 estava envoltat de conreus i que, actualment, està rodejat de boscos. Seixanta dos anys enrere tenia el 69% de la seva superfície conreada i actualment amb prou feines arriba al 15%.
A la banda del Vallès Oriental, Sant Fost de Campsentelles és el poble que ha perdut més terres agrícoles (88%), juntament amb Martorelles (87%), Montmeló (85%), Vallromanes (84%) i Tagamanent (84%). En aquest darrer cas, però, ve motivat per l’augment de bosc que ha suposat l’abandonament dels conreus i que ara ocupen el 97% de la superfície del terme. Els municipis del Vallès Oriental que han perdut menys terres de conreu són Cànoves i Samalús, que n’ha perdut el 32%, seguit per Sant Antoni de Vilamajor (32%), les Franqueses (33%) i Cardedeu (35%).