Hortolans per al consum propi
Crit d’alerta per la reiterada falta de reg a les hortes Vella i del Fruiterar, les més vastes i antigues de Sabadell
Cesc Prat Fernàndez
(text i fotografies)
El Vallès és ple d’hortes cultivades sobretot per hortolans que les fan servir per al consum propi. No són pagesos professionals, sinó apassionats fidels de l’horticultura. El perfil més comú és el d’un home, jubilat i de classe humil. Per a molts és la dedicació principal i hi van cada dia, un o dos cops, buscant les hores més plàcides per fer-hi les diverses feines que el tros necessita: cavar, llaurar, xenar, plantar, regar, recollir els fruits que dona la terra i, sobretot, treure les males herbes que hi neixen tant si vols com si no vols. Els podem trobar en les tantíssimes hortes que hi ha a les vores fèrtils de rius i rieres i en altres zones esparses de regadiu.
Els hortolans ho són perquè aquesta activitat els permet mantenir el contacte amb la natura, estar-se a l’aire lliure i treballar la terra, una pràctica viva des de l’any de la picor. Avui, l’horticultura presa com a afició no deixa de ser una obra de creació: qui té les faves més ufanes és qui ha encertat millor l’espècie més convenient, el dia més adequat per sembrar, quan calia regar... Totes les hores dedicades els permeten veure créixer els fruits i, finalment, menjar el que han sembrat i cuidat. Productes de proximitat, de quilòmetre zero, perquè habitualment aquests agricultors viuen al mateix municipi o ben a prop.
Fruit de l’arribada de la immigració de la segona meitat del segle passat, avui molts hortolans parlen en castellà, malgrat que alguns s’expressen en català, òbviament, però també en amazic i en llengües provinents de l’Àfrica subsahariana, sobretot des que a partir del 2000 van començar a establir-se al nostre país persones extracomunitàries. Aquesta combinació de gents de diferents procedències dona vida i color a unes hortes ja virolades de per si. Els horts també permeten la interrelació dels que hi van cada dia. Hi conversen, es donen consells i, quan convé, s’ajuden entre ells. I alguns hi tenen una barraca d’eines que s’ha anat engrandint –gairebé sempre sense permís–, que els permet convidar-hi família i amics a fer-hi calçotades i àpats a base de carn a la brasa.
Els pagesos professionals es queixen que tenen dos grans problemes, a part de la presència cada cop més habitual del senglar. Es tracta de l’incivisme i de la manca de seguretat provocats pels ramats d’urbanites que passen pels camps i les hortes trepitjant el terreny sembrat, deixant-hi entrar els gossos pensant que el seu és l’únic que ho fa i collint el que troben creient que a la natura no hi ha amo. Tanmateix, afortunadament, els hortolans no pateixen tant aquests problemes perquè els és més fàcil de tancar els horts. A base de somiers o, cada vegada més, amb tanques decents que no fan tant mal a la vista dels qui surten a caminar pel rodal.
Sense aigua per regar
Un total de 130 hortolans de les hortes Vella i del Fruiterar, les més vastes i antigues de Sabadell, han fet sonar el crit d’alerta reclamant solucions perquè ja es veuen a venir que el proper serà el tercer estiu que es queden sense aigua per regar. I és que la séquia Monar està obturada, a causa d’una esllavissada de terres a l’interior d’un tram cobert d’aquest rec, provocada per les arrels dels arbres que l’Ajuntament hi va plantar al damunt, en urbanitzar el parc de la Clota.
Fins fa unes dècades, per desembussar la séquia els hortolans haurien avisat un minaire, l’especialista que tenia cura de mantenir en òptimes condicions les mines d’aigua. Però avui aquest ofici ha pràcticament desaparegut i ara la solució és més difícil, a causa de la burocratització a què estem sotmesos tots plegats i a la necessària intervenció de les administracions diverses. L’incident recorda que la falta d’aigua al terme sabadellenc és un problema endèmic, com ho demostra el fet, per exemple, que el 1918 es construís la Torre de l’Aigua, l’emblema de la ciutat. Un escull que ens passa desapercebut d’ençà que a casa tenim aixetes d’on surt, com per art de màgia, l’aigua que necessitem a cada moment.
El membres del col·lectiu d’hortolans afectats per la sequera afirmen, irònicament: “Hem pensat de fer una pregària col·lectiva a la Mare de Déu de Togores o a la Mare de Déu de la Salut, però dubtem de la seva eficàcia”. Esperem que ben aviat trobin la solució adequada i que els arribi l’aigua necessària per regar totes les hortalisses que han plantat.
Carpeta Pagesia viva
