El túnel del Figaró

Joan Lluís Bozzo (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)

Porto tota la vida (o més ben dit: portava, abans de caure presoner en aquesta estranya gàbia que ara em té relligat) creuant el túnel del Figaró cada dia en sentit ascendent i descendent per anar a treballar a Santa Eugènia de Berga, a la indústria càrnia on esbudello porcs amb molta professionalitat, durant vuit llargues hores, i, en acabar, tornar cap a casa a Santa Eulàlia de Ronçana, a la petita casa on vaig néixer i on també van néixer pares i avis, que sempre s’han dedicat a l’aviram i a l’engreix de garrins.
Haig de confessar que creuar el túnel sempre m’havia fet una certa recança, com una mena de mitja por. La raó és simple: mai no saps què trobaràs quan el cotxe emergeixi del quart de quilòmetre sota muntanya, a l’altra cara de la comarca. Hi havia dies que feia el trajecte sota un cel assolellat i una brisa agradable i, en sortir del túnel, em trobava envoltat d’una boira grisa en què només destacaven els punts vermells dels llums del darrere dels cotxes que em precedien, com naus espacials llunyanes volant per l’espai infinit. Immediatament sentia unes ganes irresistibles de girar cua i tornar-me’n a les dolçors del meu Vallès, però la necessitat em feia seguir endavant per tal de poder contribuir d’una manera modesta però digna a fer bullir l’olla familiar.
Hi havia dies que, tot i començar el creuament amb el cor encongit i la camisa que no em tocava la pell, no succeïa res. Res de res. El temps, el paisatge, el sol, continuaven essent ben bé els mateixos de quan havia entrat; no podia, aleshores, reprimir un sospir profund que arrencava del fons dels pulmons, que és on els antics deien que residia l’ànima. I aquell dia, per dir-ho d’alguna manera, ja estava salvat.
Una vegada, el mes de febrer de l’any 2017, la sorpresa que m’esperava a la sortida del túnel va ser majúscula: el paisatge d’alzinars, rouredes i pins que m’acompanyaven fins a l’entrada del forat fosc, havia desaparegut a la sortida, tot cobert sota un mantell blanc. La neu havia caigut amb força en aquella raconada del Congost i el món, cel i terra, s’havia trabucat en blanc. Els altres cotxes estaven aturats enmig de la blancor silenciosa i ningú no gosava baixar del seu vehicle. Si no hagués estat per la partició mitgera que separa els carrils d’anada dels de tornada, hauria fet mitja volta i me n’hauria entornat perquè no semblava pas que aquella situació tingués una solució a curt termini, de tan encallats com ens trobàvem tots. Ens preguntàvem què deuria haver passat més endavant i imaginàvem accidents horrorosos amb grans camions entravessats a la via i xocs en cadena. Afortunadament, tot plegat va ser una falsa alarma i en tres o quatre hores d’avançar metre a metre i aturar-se una bona estona, vam aconseguir arribar a Aiguafreda, on vam poder entrar en un bar i esperar que la situació escampés. Havíem passat quatre hores per fer cinc o sis quilòmetres, tots amb el nostre telèfon mòbil enganxat a l’orella, a la recerca d’una cobertura difícil.
Ja no dic res de les vegades que, a la sortida del túnel, topava amb pluja i calamarsa o un vent fred envestia la capota del meu cotxe –descapotable– i em feia témer que la lona fos arrencada per l’ímpetu de la ventada i fins i tot jo sortís disparat del meu seient, cosa que mai no va arribar a passar tot i la meva temença. També, en una altra ocasió, una esllavissada de roques rogenques, com un allau de terra, va tapar la carretera a l’alçada de Tagamanent i vam haver d’esperar que les màquines endrecessin una mica el desgavell. Quan passava per aquell tram, cada dia accelerava a fons per defugir el perill d’unes grans roques caient damunt meu.
En canvi, en el viatge de tornada, em sentia segur i protegit quan veia la boca del túnel que em prometia que, a l’altra banda, m’esperava la meva comarca plàcida i amiga sense les estretors congestionades dels cingles a banda i banda.
Però la darrera vegada que vaig creuar el túnel en sentit ascendent va ser la pitjor i la definitiva; la trampa de la qual encara no he pogut alliberar-me i que em temo que durarà pels segles del segles sense que ningú hi pugui fer res. Em pregunto què deuen pensar els de casa després de les setmanes, els mesos i els anys que han passat sense notícies meves. Segurament hauran sospitat coses poc agradables de mi, però la realitat és que jo només desitjo tornar al seu costat.
La cosa va anar així: Era fosc abans d’entrar al túnel i en sortir-ne era negra nit. La foscor que m’envoltava no es deixava penetrar pels fars del meu cotxe i tot el que em retornava a la vista era un mur negre i oliós, com si hagués caigut en un pantà de petroli. Vaig anar avançant amb molt de compte enmig de la foscor i, per tal d’investigar què era exactament aquella massa negra que m’envoltava, vaig abaixar un poc les finestres: era tinta. Tinta negra amb la seva olor característica. Vaig seguir a les palpentes sempre endavant, a poca velocitat i de mica en mica. Progressivament, la negror es va tornar blancor. Jo circulava per un espai impol·lut i immaculat i les meves evolucions anaven traçant signes negres sobre la blancor. El meu cotxe i jo estàvem escrivint. Ens havíem convertit en paraules arrenglerades, en aquestes mateixes paraules que, potser, ara, algú està llegint. Estic tancat aquí dins, en aquest relat, esperant que algú amb coneixements suficients ens vingui a llegir i potser em pugui alliberar de la presó de tinta i paper, d’espais i paraules, en què he quedat atrapat i immobilitzat. Per favor.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara