Deia Betty Friedan a la seva autobiografia que la seva vida s'assemblava bastant a la que havia somiat. Núria Gago, malgrat les adversitats per les quals també va passar Friedan, segurament està totalment d'acord amb aquesta afirmació ja que, encara sent molt jove, ja ha transitat llocs escollits per a les persones portadores de talent i èxit.
“De petita no tenia tele però en canvi tenia molts estímuls culturals i literaris”, explica. I recorda que cada setmana anava amb la seva mare a la biblioteca del poble i també tots els caps de setmana amb el seu pare al mercat d’antiguitats a Sabadell: “Ell es comprava el diari i a mi em comprava un tebeo”, diu. I així va començar el seu amor per la lectura.
La Núria no sap d’on li ve això de ser actriu, però, en tot cas, sap del cert que ha estat vocacional: A casa seva no tenien cap familiar que s’hi dediqués, però, ja de petita, feia espectacles a casa i s’inventava mil-i-una històries. “Recordo que feia pagar als meus pares una entrada de 25 pessetes perquè vinguessin a la meva habitació a veure'm actuar”.
Quan la Núria estava estudiant Art Dramàtic va veure un espectacle de la companyia montcadenca Dèria Teatre que s’anomenava Gàrgoles i va quedar totalment fascinada. “Era molt estil la Fura dels Baus”, indica. Va aconseguir contactar amb un dels fundadors i va entrar a formar-ne part: “Ho recordo com una època molt emocionant i màgica, treballàvem amb total llibertat creativa, un laboratori d'experimentació d'on van sortir propostes molt esbojarrades, realment increïbles”.
En aquest món de la interpretació hem sentit moltes vegades allò que no val només tenir talent sinó que també cal tenir un factor de sort. I aquest factor de sort el va tenir la Núria. Quan va acabar el tercer any d’Art Dramàtic, va començar a fer curtmetratges de manera gratuïta i un dia li van passar el telèfon d’un representant. La sort va fer que una professora seva fos amiga personal d'aquest representant i sabés de primera mà que estaven buscant una actriu per a la sèrie El cor de la ciutat en la qual encaixava el seu perfil. Va tenir sort. Va fer el càsting, el seu talent va fer la resta i va entrar a formar part d’aquesta mítica sèrie de TV3.
L’època d’El cor la va viure des de la gratitud: “Semblava que estava de colònies, vaig entrar a una sèrie on vaig fer molts amics de la meva edat. Després vaig marxar a Madrid per feina, vaig fer més amics, vaig començar a viure sola... la recordo com una època de molta expansió i, sobretot, de molta alegria”.

Premi Azorín de novel·la
Sabem també que la professió d’actriu és una mica inestable i que hi ha moments en els quals el telèfon no sona. A la Núria també li va passar. Tot i que intentava capejar la situació, li van aparèixer alguns fantasmes: “Tornaré a treballar?”, “m’estic fent gran i deixaran de trucar-me?”, es deia.
“El problema és que quan et dediques a una feina creativa per vocació és possible que no la pugis exercir perquè no et truquen, però tu segueixes tenint aquesta pulsió creativa. Escriure em va permetre no haver d’estar esperant que sonés el telèfon per resoldre aquesta pulsió”, argumenta. I així, entre rodatge i rodatge, va escriure dos llibres, Cuando volvamos i Quiéreme siempre, aquest últim guanyador del Premi Azorín 2018.
Podríem dir que les novel·les de la Núria Gago són un cant a la vulnerabilitat: “Crec que la vulnerabilitat és un gran poder”, assegura. Per a ella és més fàcil mostrar les seves esquerdes que amagar-les constantment i els seus amics li detecten quan està bé o malament, fins i tot amb una fotografia a Instagram: “És bonic reconèixer l’alegria i els moments feliços de la vida, però no passa res si s’està malament o avorrit. És absurd pensar en la felicitat les 24 hores”, assegura. A aquesta xarxa social, per cert, va arribar-hi tard però creu que ara li serveix per promoure i difondre la seva feina i per compartir idees sobre veganisme, animalisme, benestar emocional... “En tot cas, dono les gràcies de no haver tingut Instagram als quinze anys, que la meva adolescència hagi estat amb les meves amigues amb una bossa de pipes al parc”.

Animalista
I precisament sobre animalisme, fa temps que la Núria és activista: “Amb la pandèmia hi hagut molts abandonaments i es va augmentar un 50% la compra online d’animals, que els transporten en males condicions a través d’empreses de missatgeria. Tant a la Xina com a Itàlia va haver-hi gent que tirava els animals per la finestra. Vaig veure aquestes imatges i de seguida va sorgir la idea de fer un curt”. Es diu Su vida en tus manos, es pot veure al Youtube i està lliure de tots els drets: “Tot l’equip va treballar de manera gratuïta i voluntària”, afirma.
Enmig de la pandèmia de la COVID19, la Núria era de les que pensava que d’aquesta en sortiríem millor. Ara ja no ho té clar: “Ja no sé què penso! Però sí que cada vegada estem en una societat més polaritzada i que la por és ara mateix des d’on es prenen les decisions i això és perillós”. El que sí que espera és “que hi hagi persones que hagin fet un clic i entenguin que l’ús que fem de la terra, dels animals i del planeta té una incidència directa amb el que estem vivint i si no canviem arribarà una nova pandèmia en breu”.
La Núria recorda que en un dels primers capítols de la sèrie que va protagonitzar, Kubala, Moreno i Manchón, un personatge deia: “Potser no podem canviar el món però sí que podem cuidar el pati de casa nostra”. Aquesta màxima és la que intenta aplicar a la seva vida.