Josep Maria Font i Gillué (Terrassa, 1949) és un activista cultural i antic sacerdot que no ha parat de contribuir, des dels darrers anys seixanta, a l'organització d'esdeveniments i a la promoció de continguts que nodreixen i vitalitzen la sensibilitat ciutadana. Amb manobres i paletes així, la cultura –que no només suposa creació– mai no deixarà de ser un servei essencial, un bé de primera necessitat.
Fill de família treballadora, va viure amb la seva mare –”el pare va morir quan jo tenia quatre anys”–, i més tard faria de nit estudis de Comerç sense deixar de treballar, primer al sector tèxtil i després al farmacèutic. Vinculat a l'escoltisme, aviat se li desvetllarien, d'una banda, la sensibilitat cultural i cívica –”és d'aquella època que em considero independentista”–, i de l'altra, la vocació sacerdotal, molt imbuïda pel Concili Vaticà II. “Joan XXIII obriria la porta perquè l'Esperit passés. I va passar, certament, però, en molts aspectes, no es va quedar...”.
És la distinció, que té tant de sentit, entre els impulsos vivificants de la fe cristiana i els dogmes paralitzants de la religió catòlica. Josep M. Font, ordenat diaca el 1978, feia nou anys que s'estava formant al Seminari Conciliar de Barcelona en un règim obert, pensat per als aspirants al sacerdoci que no volien deixar la seva feina. “Sempre ho vaig tenir clar”.

Clergues rojos, catalanistes, carques...
Destinat a la parròquia de sant Cristòfol de l'obrerista barri de ca n'Anglada, l'any 1979 va ser ordenat prevere i va ser vicari parroquial fins al 1988, que és quan va demanar la secularització, que no li va “ser concedida fins al cap de deu anys”. Mentrestant, el 1989 s'havia casat civilment amb la Pilar, una monitora del centre d'esplai de la parròquia que ell havia contribuït a consolidar.
A sant Cristòfol i a d'altres parròquies terrassenques va tractar sacerdots ben recordats a la ciutat: el seu rector, Lluís Bonet; Josep Ricart, Isidre Ferrater, Joan Rofes, Joaquim Garrit, Agustí Daura –el cura rojo, que com a candidat del PSUC va estar a punt d'esdevenir alcalde... I va viure les tensions que entre el missatge progressista del Concili i l'Església més tancada de la jerarquia. “Tensions entre alguns sacerdots –també n'hi havia de carques– però, sobretot, entre feligresos, de tal manera que uns feien la missa a la nau del temple i d'altres a la cripta”.
És per això que la gent de la seva corda també se sentien “molt ben acollits” a la parròquia de la Sagrada Família del barri de ca n'Aurell. Allí van haver-hi dos rectors catalanistes, Albert Viladrich i, singularment, Josep Maria Bardés, un dels referents eclesiàstics de la resistència cultural catalana al franquisme.
És a partir de la vinculació amb la Sagrada Família que pren força l'activisme de Josep M. Font. “Més que treballador, m'agrada considerar-me, com deia d'ell mateix l'enyorat Màrius Samarra –també activista i gestor cultural a Terrassa–, manobre de la cultura”.
Els manobres acostumen a respirar l'aire del carrer. “Un diumenge a la tarda de finals dels 60 anava pels voltants del pavelló de l'SFERIC (Sagrada Família Entitat Recreativa i Cultural) i vaig sentir un gran batibull. Era la cridòria i l'excitació tan habituals d'un combat de boxa. I, com que anava a missa, vaig passar a veure el rector Viladrich per a manifestar-li el meu rebuig a què l'entorn de la parròquia afavorís espectacles tan degradants”.

Raimon, Llach, la Bonet... i Pete Seeger
Per tal de trobar-hi una alternativa cívica i cultural, Font va implicar-se de ple en l'organització de recitals de cançó. “A partir del 1967, al pavelló de l'SFERIC i altres espais van actuar-hi referents com Raimon, Llach –en el seu primer concert en públic–, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Guillermina Motta... També les madrilenyes Elisa Serna i Julia León, els andalusos Manuel Gerena i Carlos Cano, la xilena Isabel Parra, els uruguaians Daniel Viglietti i Quintín Cabrera... I Pete Seeger!”
Sí, el prestigiós folksinger nord-americà, que va actuar el 7 de febrer del 1971 a l'SFERIC sobretot gràcies a la fama de la ciutat del Vallès com a Terrassa la roja. I és que Seeger cantaria en algunes urbs de l'Estat presentat per Raimon, però amb l'expressa prohibició de fer-ho a Barcelona. “A més d'un concert mític ­amb més de 3.000 assistents, aquell va ser una mena de míting, sobretot per l'esperit del públic. Tothom tenia ganes de cantar i cridar per la llibertat”.
Aquest i els altres recitals, Josep M. Font els organitzava en el marc del Retaule Artístic de Terrassa, una plataforma que s'havia abandonat i ell va reprendre. Com explica, “cada any es feien, en les darreres una cinquantena d'activitats, en les darreres edicions, sobretot de música clàssica”. A més, molts dels diners recaptats en els recitals nodrien aquells anys els fons del Comitè de Solidaritat de Terrassa pels presos polítics, al qual també hi va col·laborar aquest persistent i tenaç manobre cultural...