La continuïtat persistent de la pagesia vallesana

El Vallès és un espai de transició, una terra de pas, el pati de darrera de la metròpoli, però també és un espai agrari que ha sigut i seguirà essent vital i estratègic per a la nostra societat urbana

Jordi Puig (text)

Per entendre com era el sector agrari vallesà abans de la industrialització i, en definitiva, de la penetració del fet urbà en el seu territori, hem de situar-nos anteriorment a la Revolució Verda de meitat del segle passat. Les comarques vallesanes ja es van començar a diferenciar a partir de les darreres dècades del segle xix i, així, el procés d’industrialització que va patir l’Occidental –tèxtil a Sabadell i Terrassa–, va passar pràcticament desapercebut a l’Oriental. De fet, segons l’historiador Jordi Planas, entre 1860 i 1936 la població de l’Oriental va créixer un 50%, mentre que la de l’Occidental creixia 186% i la de Catalunya un 76%.
L’Oriental va seguir essent una comarca fortament agrària i, d’aquesta manera, dos terços del total de l’ocupació era agrària i amb una distribució de cultius basada en el secà però molt diversificada. El motiu bàsic d’aquesta pluralitat de cultius era, d’una banda, les necessitat d’autoabastiment dels mercats locals però, també, el subministrament a les grans urbs que s’estaven desenvolupant als seu voltant.
Els principals productes agraris produïts eren: cereals –per ordre d’importància: el blat, el sègol, el blat de moro, l’ordi i la civada–, vi i oli. El seu valor econòmic va anar fluctuant molt i la vinya va anar incrementant el seu pes fins a la crisi de la fil·loxera. Els cereals i els farratges van mantenir o incrementar la seva producció degut a la importància per a l’alimentació humana i, després de la fil·loxera, per a la producció farratgera. Finalment, cal destacar el cànem que va anar creixent en importància especialment a la darrera meitat del segle xix, impulsat per una de les poques modernitzacions que es van produir a l’economia rural d’aquella època –l’extensió dels regadius en punts concrets de les planes. En aquest sentit, la mecanització i la tecnificació eren molt pobres i va seguir així fins passada la dècada de 1950. Malgrat tot, els rendiments productius eren elevats tant al secà com, especialment, al regadiu, i les rotacions de cereals intercalades amb lleguminoses (mongetes) o el mateix cànem permetien mantenir la fertilitat i la productivitat.

La transició
Un dels grans definidors de l’estructura agrària del Vallès va ser la post fil·loxera. Moltes comarques van patir un període de transició que va ser llarg i feixuc –guarets i pastures van ser els indicadors d’una forta caiguda de l’activitat–, però, en el cas de les nostres comarques, la substitució va ser ràpida i, en molts casos, cap a nous cultius llenyosos –especialment l’avellaner– que van incrementar molt la seva producció a partir del tombant de segle. Nombrosos propietaris de la comarca van apostar per aquest cultiu. En algunes zones de secà de l’Alt Vallès (l’Ametlla, Bigues, Cànoves...) se’n van fer grans plantacions. De fet, algunes, com en el cas de l’Ametlla –Mas Puignonell–, ja s’havien fet fins i tot abans de l’arribada de la fil·loxera, com explica el mestre i cronista local Josep Badia i Moret.
Però sobretot, el gran canvi, el que va afectar gran part de la superfície agrària, va ser l’augment de farratges per a la producció de llet. En pocs anys, aquest sector va dinamitzar l’economia agrària del Vallès, especialment de l’Oriental, i va esdevenir un motor important per a la nova etapa “d’industrialització i tecnificació” del camp vallesà.

Més sòl urbanitzat i més tecnificació
Entre 1950 i 2007 es produeix una transformació profunda del sistema de producció agrària de la comarca, en dues etapes clarament diferenciades: abans de l’entrada a la Unió Europea (1986) i la de després. Tots dos períodes comparteixen tendències molt semblants però amb lleugeres especificitats. En general, però, hi ha un transvasament massiu de població activa agrària cap a la indústria i al sector serveis. Aquesta tendència és especialment rellevant i primerenca a l’Occidental, però, també, acaba afectant l’Oriental. En aquest període es calcula que la població activa agrària es va reduir unes 25 vegades, essent, en el darrer cens de l’any 2009, d’unes 2.000 persones. Per altra banda, la urbanització del sòl va ser molt intensa i va passar de les 1.224 ha de sòl urbà a les més de 20.000 ha de l’actualitat. Aquest fet va anar directament contra la base territorial del sector primari ja que era més fàcil i viable en l’àmbit legal construir a sobre del sòl agrícola. En aquest sentit, en el darrer cens de 2009 quedaven unes 15.000 ha de sòl agrícola al Vallès –la comarca d’Osona sola ja en té 26.663. D’altra banda, una tercera tendència molt important va ser la reducció del nombre d’explotacions, l’increment de la seva superfície i, alhora, de la seva capacitat productiva. Aquesta concentració i tecnificació de les explotacions va esdevenir especialment forta a partir de l’entrada a la UE. Actualment, al Vallès resten poc més de 1.500 explotacions agràries.
Per altra banda, aquest degoteig tant important d’unitats productives – al Vallès Oriental, entre 1989 i 99, l’abandonament d’explotacions va ser un 30% superior que a la mitjana catalana– es va veure retroalimentat per un envelliment de la població agrària. Per exemple, al cens de 2009, a l’Oriental, més d’un 65,2% dels titulars d’explotacions tenien més de 55 anys. I també per una manca de relleu generacional que s’ha anat accentuant al llarg dels anys.
Pel que fa als cultius, es va produir una forta simplificació de les espècies cultivades. En gran part per la desfeta de l’autoabastiment per al consum humà i per una orientació de la producció vegetal cap a l’alimentació animal. Les polítiques agràries europees també van marcar directament el potencial de diversificació i d’altres factors de caire macroeconòmic –lliure comerç mundial. Aquests elements, juntament amb d’altres de caire conjuntural vinculats a la mà d’obra o a la capacitat de generació d’estructures agràries col·lectives potents, van condicionar que més del 60% de la producció estigués enfocada als cereals de gra i gran part de la resta per a farratges. Les hortalisses (300 ha) i les llegums per a gra (190 ha) van perdre molt pes respecte a les distribucions del període anterior a 1950.

El decenni perdut
A partir de 2008, després de la primera sotragada al model neoliberal imperant –crisi del totxo–, es va obrir un nou període fins a l’actualitat. Aquest decenni perdut, com molts l’anomenen, no ha estat del tot negatiu per al sector primari vallesà. Certament, les tendències abans descrites no s’han aturat pas, però si que s’han vist alguns canvis esperançadors. D’una banda, es va produir un repunt de l’interès per al sector i alguns joves van iniciar l’activitat agrària en un moment on la incertesa laboral, en d’altres sectors, era màxima. També, la pressió sobre el sòl agrari derivada de la construcció es va reduir i això, juntament amb l’aprovació de diverses figures de planificació urbanística territorial, va permetre no erosionar, encara més, la base territorial. En paral·lel, la producció agrària ecològica va seguir pujant d’una manera imparable, sobretot pilotada pels joves que s’hi incorporaven.
També va ser un període d’ajustos i de retallades que van afectar el poder de compra de molts consumidors però, malgrat tot, els mercats locals i les estratègies de comercialització de cadena curta van agafar empenta. Segurament, però, un dels factors més negatius del període per als productors vallesans va ser l’entrada massiva de l’agroindústria i de la gran distribució al mercat ecològic. Especialment en sectors com ara l’horticultura o la producció de productes per a consum humà, que s’havien diferenciat i protegit a sota del segell ecològic. Així, l’arribada de producte certificat, no necessàriament ecològic, a baix preu i distribuït en grans superfícies va generar tensions que van distorsionar les opcions de compra de molts ciutadans. Algunes explotacions van patir aquesta intromissió en el seu nínxol de mercat i la seva viabilitat econòmica va trontollar.

Confinament
I amb el 2020 arriba la pandèmia. Al sector agrari vallesà, com a la majoria de tots nosaltres, la plaga ens ha enganxat a contrapeu. De pressa i corrents, uns confinaments brutals ens han fet veure la importància de la producció de proximitat ja que, durant uns dies, l’abastiment de menjar, especialment a les grans superfícies, va patir de valent. Hi ha un gir important cap aquells productors i productes que teníem al costat però que no els fèiem cas perquè, entre d’altres coses, no érem a casa. Aquest boom de consum especialment dels productors que comercialitzen, desborda la logística de moltes explotacions, però permet compensar, en part, el tancament d’altres espais de consum com ara els menjadors col·lectius o els restaurants. Els dies van anar passant i la pandèmia va començar a remetre i d’aquella foguerada inicial de consum ara en queda algun pòsit, però moltes explotacions veuen una doble fuga: la dels restaurants i menjadors col·lectius que encara no funcionen al 100% i la dels particulars que tornen a la gran distribució.
Encara amb el virus cuejant i les incerteses de la post pandèmia, les perspectives per al futur del sector primari vallesà no són fàcils de predir. Hi ha molts factors positius que auguren bones perspectives, però també factors negatius a tenir en compte.

Un món més petit
Al llarg del propers anys –no més de vint– la situació energètica farà un tomb dràstic. El preu de l’energia es dispararà i bona part de les coses que fem avui seran totalment diferents. Després de la pandèmia, cada cop ens és més fàcil d’imaginar un món més petit, més relocalitzat on els fluxos d’energia hauran de ser més eficients i, per tant, propers. Això portarà, sense dubte, a fer que les 15.000 ha agrícoles del Vallès siguin claus per garantir part de l’alimentació de la zona. Val a dir, però, que el canvi climàtic, incrementarà les necessitat d’aigua dels cultius i, en moltes contrades s’haurà de canviar l’agricultura cerealística de secà per nous cultius de major valor afegit, vinculats al reg de suport –on sigui possible– i destinats preferentment a l’alimentació humana. En certa manera, els increments generals del preu de l’energia seran el factor que farà de desllorigador de molts d’aquests espais agraris que ara s’estan cultivant únicament perquè hi ha ajudes de la Unió Europea. Val a dir, però, que l’escassetat d’energia farà que el sòl agrari torni a ser important per a la seva producció i s’establiran lluites entre la generació d’aliments i els usos energètics (biocombustibles, horts solars, etc.). D’altra banda, des d’una perspectiva més global, el sector agrari vallesà produirà altres serveis que han d’anar molt lligats a la qualitat de vida, al paisatge i, sobretot, al manteniment de la biodiversitat. Aquesta plurifuncionalitat, aquesta diversitat de cultius, de paisatges, d’ecosistemes, d’aliments, d’històries, de records i de paraules són els que hauran de formar part d’aquest futur del sector agrari vallesà.
La continuïtat persistent de la pagesia vallesana

A la imatge, homes amb forques batent en una era, al Vallès entre 1880 i 1912. Foto: Tomàs Torrabadella i Fortuny, Fons Tomàs Torrabadella i Fortuny, procedent de la família Canals i Porta / Arxiu Municipal de Granollers.

Una imatge de l’explotació de xais i cabrits ecològics de Can Canyelles de Canovelles, amb Joan Castellà i la familia al capdavant. Foto: Jordi Rodoreda.

La incorporació de persones joves a la pagesia des de la consciència i la producció agrària ecològica, és un fet com ho demostra la Mireia Canet de Cal Groc de Caldes de Montbui. Foto: Raquel Puig.

El paisatge i els usos del terreny agrícola aniran variant en els propers anys. Foto: Jordi Rodoreda.

Al Vallès, com mostra la imatge del pla de Llerona, hi conviuen la pagesia altament mecanitzada i la industrialització. Foto: Jordi Rodoreda

A la imatge, un tractor participant en la desfilada de l'Ascensió de Granollers, al seu pas pel carrer de Josep Anselm Clavé, a mitjan els anys 40. Foto: Autor desconegut, Fons Ajuntament de Granollers / Arxiu Municipal de Granollers.

Un grup de dones pelant remolatxes al camp, a Sant Quirze del Vallès, l’any 1900. Foto: Josep Maria Armengol i Bas © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara