Paisatges vallesans i narrativa

Paisatge i literatura han anat units, sovint de forma indestriable. Des de l’Odissea d’Homer, passant per la influència del paisatge en les novel·les modernistes fins a força exemples de la literatura occidental actual, arreu en trobem mostres

Carme Ballús (text)

Ara que, a causa de la pandèmia causada per la COVID-19, hem estat molt de temps amb restriccions de la mobilitat, potser ens ve de gust desplaçar-nos amb la imaginació. Per fer-ho, tenim múltiples possibilitats dins el món de la narrativa: podem llegir Mar d’estiu del Rafel Nadal i transportar-nos a una mediterrània gairebé idíl·lica o recuperar L’Odissea per apropar-nos al mateix mar des d’una mirada mítica. Si ens ve més de gust la muntanya, Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, ens pot dur a les terres entre Camprodon i Prats de Molló, combinant paisatge, éssers fantàstics i vida rural. També hi ha les obres clàssiques del modernisme català en què la muntanya, plena de simbologia, esdevé pràcticament un personatge més de la narració, com passa a Solitud de Caterina Albert (Víctor Català) i a Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Aquest darrer va situar la seva història en un entorn que ens resulta proper als vallesans: Puiggraciós, els Cingles del Bertí, la masia de l’Ullar... Encara ara es pot fer un recorregut força aproximat als espais en què es mouen els personatges de la novel·la i tenir presents mossèn Llàtzer, la bagassa Roda-Soques i els pagesos esquerps de la zona. L’argument és imaginari; el paisatge no, és molt arrelat als llocs reals.
Si hem llegit la novel·la de Raimon Casellas, la nostra mirada sobre el paisatge dels cingles és diferent a la d’algú altre que hi passegi sense aquest referent al cap. Jo imagino uns bosquerols tancats, gairebé cruels, condicionats per un entorn fosc i feréstec i unes vides molt dures, encara que el dia sigui clar i la meva passejada, amable. Passa el mateix que si viatgem a la vall del Baztan i hem llegit les novel·les de la Dolores Redondo: Veiem Elizondo poblat pels seus personatges i sentim un calfred en passejar pels boscos propers que imaginem plens d’éssers sinistres.
L’any 2012, la novel·la Confidències d’una reina de Teresa Sagrera va quedar finalista del Premi Néstor Luján de novel·la històrica. A partir de la seva lectura, algú podrà anar a Sant Pere de Vilamajor sense imaginar-hi la reina Peronella, la seva serventa Loreto o el comte Ramon Berenguer IV? Fins i tot n’han fet un espectacle que es representa cada tardor en les festes de Vilamagore medieval. Estic convençuda que més d’un, després de veure l’espectacle, ha cercat la novel·la per llegir-la si no ho havia fet, en aquest viatge constant entre entorn i ficció literària.
Francesc Viñas, al seu llibre La Garriga i la literatura, editat per Gent i Terra l’abril del 2020, ens mostra diversos aspectes de la relació entre qui escriu i el seu entorn. Podríem descobrir-hi tot el ventall: Hi ha qui utilitza la Garriga com a marc de fons de la seva novel·la o com a inspiració dels seus poemes, per exemple la novel·lista i poetessa Núria Albó, que hi viu, o la poetessa Narcisa Freixas, que hi tenia casa i hi passava llargues temporades. Però també hi ha qui gaudeix de la seva estada a la vida termal per a trobar el temps i l’espai adequat per escriure sobre altres temes, com és el cas del poeta i dramaturg Joan Oliver (Pere Quart) que hi va redactar l’obra teatral La fam el 1938. Francesc Viñas ens parla de la relació amb la Garriga de més de quaranta autors i autores, alguns dels quals molt coneguts, com Jacint Verdaguer, Vázquez Montalbán o Eugeni Xammar. En alguns casos hi tenien família, o bé s’hi van instal·lar per canviar d’aires, però queda palès que aquell poble tranquil, les aigües termals i les cases modernistes han format part de la seva escriptura d’una manera o altra i ho segueix fent encara ara. Mercè Company, Josep Francesc Delgado, Herminia Mas i Anna Ballbona són alguns dels autors que a dia d’avui viuen i escriuen a la Garriga.
En aquest punt, voldria comentar la importància de l’espai vallesà en les novel·les de l’Anna Ballbona, nascuda a Montmeló. Els paisatges urbans del Vallès hi són presents, com un rerefons de la trama o una part important de la vida de les protagonistes, la Dora de Joyce i les gallines (finalista dels Premis Anagrama de Novel·la 2016) i la Mila de No soc aquí (Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2020). Les seves descripcions ens allunyen dels estimats versos de les Corrandes d’exili del poeta Joan Oliver –recordeu: “En ma terra del Vallès/tres turons fan una serra/quatre pins un bosc espès/ cinc quarteres massa terra”– que en donen una visió nostàlgica i un punt idíl·lica. Ballbona ens mostra un Vallès vist en passar, sovint des del tren, de paisatge de barris grisos com els de Montcada, envoltats de polígons industrials. Una perifèria on, malgrat tot, passen coses interessants, com diu l’autora a la novel·la Joyce i les gallines:
“Algun dia –acostumava a pensar la Dora– la gent s’adonarà que és a la perifèria on passen les veritables aventures a tenir en compte”.
El febrer del 2020, l’Editorial Alpina va editar a la seva col·lecció Marcòlic el recull de contes Granollers. Setze històries d’una ciutat. Jordi Riera Pujal va tenir la idea de dur endavant aquest recull, demanant a quinze persones més, autors i autores de Granollers i comarca, d’escriure una història que tingués a veure amb la ciutat. Aquest és el fil conductor, i els resultats molt diversos, com diversos són els qui escriuen. En aquest recull es juga clarament amb la complicitat dels lectors propers: El paisatge urbà és conegut, i les descripcions són escasses. Diem Fonda Europa, la Porxada, el carreró de la Constància... i granollerins i granollerines recorren a la imatge que en tenen. Vol dir això que algú que no hagi estat mai a la ciutat no podrà gaudir d’aquests contes? Jo crec que sí que ho podrà fer, però aquí es posa en joc la dialèctica entre narrativa i paisatge: Si no he visitat mai aquell lloc, la meva lectura enriquirà o almenys en condicionarà la mirada que en tingui si algun dia el visito. Si hi visc o hi he estat, les imatges que es formen dins el meu cervell en complementen la lectura. Si ni hi visc ni el visito mai, la meva imaginació inventarà els espais a partir dels elements que el relat em forneixi.
De manera semblant, a la novel·la breu de la Maria Assumpta Redondo La figurín, publicada el 2015 a l’esmentada col·lecció Marcòlic de l’Editorial Alpina, els fets (un encadenament d’assassinats) ocorren a Sabadell. Podem divertir-nos amb l’humor negre que destil·la sense ser sabadellencs ni haver-hi estat? I tant que sí. Però a Sabadell gairebé tothom ha sentit parlar de la família Codina, propietària dels Vapors Codina, i ha passat en algun moment pels carrers que recorre la protagonista. Fins i tot, potser han sabut de la dona a qui deien “la figurín” o s’han comprat les lioneses a la pastisseria La Salut o la xocolata a can Genescà. Tots aquests elements, que formen part de la geografia urbana de la novel·la, donen un bagatge diferent i més íntim, crec, a la lectura que en puguin fer els sabadellencs.
En definitiva, que aquesta és la gràcia de la literatura, el que la fa universal: que podem anar del particular al general i tornar, com anem de la realitat a la fantasia i en tornem. Donar consistència literària al paisatge vallesà des de la petitesa, la bellesa i, sovint, la grisor que ens envolta, és enriquir-lo i fer-lo universal.
Paisatges vallesans i narrativa

Una imatge del llibre La Garriga i la literatura, de Francesc Viñas, editat per Gent i Terra.

El llibre La Figurín, d’Assumpta Redondo, editat per Editorial Alpina.

Terasa Sagrera, col·laboradora de Vallesos. Foto: Ramon Vilageliu.

Anna Ballbona, col·laboradora de Vallesos. Foto: Ramon Vilageliu.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara