De les vaques boges als iogurts ecològics
Can Joans de Lliçà d’Amunt, un cas modèlic de reconversió a l’agricultura i ramaderia ecològica i al producte de Km 0
Vicenç Relats
(text i fotografies)
A Can Joans de Lliçà d’Amunt van tenir l’infortuni espantós de ser la primera granja de Catalunya on es va detectar la malaltia de l’encefalopatia espongiforme bovina, també dita de Creutzfeldt-Jackob, i més coneguda com de les vaques boges. Una patacada que els va caure al damunt el 23 de març del 2001, com una veritable llosa. D’un dia per l’altre, sense entendre’n ni el com ni el perquè, es van topar amb una malura contagiosa del bestiar boví, que venia d’Anglaterra, una mica com se’ns ha presentat als humans la maleïda COVID-19, provinent de la Xina... o d’on sigui.
L’estranya malaltia va convertir de sobte aquella granja puntera, acabada de reformar i d’ampliar, en el focus mediàtic al nostre país d’una patologia que va causar alarma alimentària arreu d’Europa, i va fer caure el consum de llet de vaca i de la carn de vedella. “Allò va ser un malson”, recorden els seus propietaris, en Joan Pou i la Maria Vila, quan pensen en “aquell festival terrible” d’ara ha fet vint anys, que els va obligar a sacrificar les 120 vaques que tenien, incloses una trentena d’una altra instal·lació ben allunyada, situada al nucli del poble, que no hi havien tingut cap contacte. “Ens havíem quedat feia poc les vaques d’una granja que tancava a Hostalets de Balenyà (Osona) i una d’aquestes vam tenir la mala sort que va tenir la malaltia”, explica l’avi de la casa.
Llavors, del que ara se’n diu Can Joans, de fet, se’n deia Can Joan Font, perquè duia el nom de l’antic masover de la vella masia que en Joan i la Maria van comprar l’any 1996, juntament amb el seu fill, també Joan, ben decidit a seguir el negoci. I aquella catàstrofe que els va obligar a començar de cap i de nou va afavorir també, de retop, el canvi de nom –i de més coses– d’una explotació familiar on hi ha tres Joans (Pou: pare, fill i net), però també una Maria (Vila, l’àvia), una Montse (Cladellas, la jove) i una Anna (Pou, la neta). Tots plegats resulten imprescindibles per moure una explotació familiar agrària com les d’abans –on diverses generacions vivien i treballaven a la mateixa masia–, però modernitzada i reconvertida de forma modèlica a l’agricultura i la ramaderia ecològiques i al producte de proximitat. Un producte de Km 0, concretat en llet i iogurts ecològics d’una gran varietat de gustos, que ells mateixos comercialitzen a casa de manera incipient i venent la llet a altres obradors ecològics. “Aquí hi treballem tots i ens ho fem entre tots, com sempre s’ha fet a les cases de pagès”, explica amb orgull en Joan fill, que ha mamat la vocació pagesa a casa i que ja de petit va voler estudiar formació professional a l’Escola Familiar Agrària de Quintanes, a la plana de Vic.
Feina per a tothom
És entre tots que es reparteixen les feines de munyir –dos cops al dia, a les 6 del matí i a les 6 de la tarda– la setantena de vaques lleteres, d’atipar-les i deixar-les sortir a pasturar o dur-les a dormir als seus “llits” –jaços de palla separats, res de vaques fermades pel coll d’altres èpoques!–, mentre els dos joans grans s’encarreguen també de menar les més de cent hectàrees de terra que conreen –74 ecològiques i 40 en sistema convencional. La Montse, que amb el marit van fer cursos de producció de formatges a l’IRTA –a la Torre Marimon de Caldes de Montbui–, es fa càrrec de l’operatiu de producció dels iogurts i la llet pasteuritzada i de la complexa gestió de certificacions i inspeccions que exigeix el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). “A casa hi ha feina per a tothom i les vaques s’han de munyir els 365 dies a l’any matí i vespre, tant si és Nadal com Cap d’Any”, recorda el seu home, que sap prou com de lligada és la feina del bestiar, que es completa amb trenta braves i quaranta truges de cria.
Per més que l’administració els indemnitzés per les vaques sacrificades, com que la reposició amb vaques braves va comportar tot un any de no producció de llet, no va ser fins a tres anys després de la bogeria de les vaques, el 2004, que l’explotació va recuperar els nivells de producció d’abans d’aquell desastre.
A partir de llavors van treure faves d’olla i es van arremangar de valent, amb la incorporació de la Montse a la societat limitada que gestiona l’explotació familiar, amb ganes d’apostar fort per fer el canvi cap a una agricultura i ramaderia més sostenibles.
La pressió a què els sotmetia la indústria làctia convencional –“sempre collant amb produccions i preus”– els va acabar d’empènyer cap a una nova producció i cap a uns nous canals de venda a carnisseries de proximitat i a una demanda ecològica creixent. L’any 2016 van començar la reconversió de les seves terres cap a ecològiques i, per fi, després de molts tràmits, el 2019 van obtenir la certificació ecològica de les vaques de llet.
“Tot això va ser molt lent i burocràtic i no va ser fàcil fer les passes per al canvi en els conreus, que ningú sabia gaire com es feia”, explica en Joan fill, que es va espavilar a formar-se a l’Escola Agrària de Manresa i ha acabat fent un màster d’agricultura ecològica de la Universitat de Barcelona pioner, amb un treball final de màster que projecta reconvertir a ecològic la cabana de quaranta truges per a cria que tenen. “És un màster que hem fet trenta persones, de molts països, i només tres pagesos i jo l’únic català”, diu en Joan, encara sorprès. “Jo no tenia estudis universitaris, però el vaig poder fer perquè era pagès”, explica qui, de fet, era dels pocs d’aquells estudiosos que realment s’enfanga a la terra.
Terra viva
I és amb un veritable entusiasme que conreen les terres sense pesticides amb què alimenten els seus animals. “Ara la terra és un ésser viu, amb cucs i males herbes que són ben bones, amb una bona rotació de cultius, que regenera el sòl i afavoreix la captació de carboni –amb lleguminoses i molt d’alfals– rotant les parcel·les cada quatre anys, que la facin descansar”, explica instructiu en Joan, convertit en un veritable expert de l’agricultura ecològica. Aquests cultius atipen unes vaques “que fan menys producció –uns vint litres diaris, deu menys que les convencionals–, però que viuen sense estrès, sense medicaments i fent-ne prevenció sanitària”. S’alimenten de farratges com l’alfals i de cereals diversos –civada, civada amb veça, ordi, blat i sorgo– mentre que les truges s’atipen dels conreus de les terres encara amb gestió convencional. “Tot arribarà!”, assegura en Joan.
Carpeta Pagesia viva
