Diu que li agraden les sabates de taló i, contràriament a ser-li una nosa, sembla que l’ajuden a marcar caràcter. Camina de pressa, repicant a terra, i parla amb decisió, com si ja hagués rumiat molt i ara fos l’hora de passar a l’acció.

Arrelament en llibertat
La Núria és de Cardedeu “de tota la vida” i se sent molt arrelada al seu entorn, tot i que sap que el seu caràcter li demana allunyar-se’n, de vegades.
“Sempre he dit que ser de Cardedeu és un estat mental, més que una pertinença, i aquest fet em defineix, per bé o per mal. Suposo que de tant en tant he de deixar airejar les arrels una estona per tornar a enfonsar-les. Ara bé, no podria renunciar-hi, forma part del que soc. El sentiment de pertinença al meu poble segueix inalterable”, explica.
Les dues novel·les que ha escrit la Núria situen l’acció en paisatges ben allunyats del Vallès Oriental: una ciutat fantasma d’Ucraïna i Nova York. Sembla que aquesta distància l’ajuda a emmascarar-se com a autora. “No puc escriure sobre el meu territori, ni tan sols mencionar-lo. Hi he pensat molt, i he arribat a la conclusió que soc una persona massa tímida i introvertida i el fet d’escriure sobre entorns llunyans fa que pugui parlar de les meves coses sense identificar-me massa, sense fer-me veure massa.”
Tant Partícules com Zona zero s’ambienten a l’entorn de dues grans tragèdies: l’accident de la central nuclear de Txernòbil i l’atac a les torres bessones, respectivament. Això fa que, llegint-les, vagis obrint i tancant el zoom del pensament, des de la petitesa del conflicte íntim del personatge fins a l’enormitat del que passa fora.
“Les situacions límit em criden molt l’atenció”, detalla la Núria, “ i a la vegada em fan buscar la vessant més humana de la història. Crec que per parlar de temes molt personals em cal fer-los universals i no hi ha res més universal que els moments extrems, en què la vida ens posa a prova no com a individus, sinó com a societat. Al final, tot el que ens passa a la vida no és massa èpic ni massa extraordinari. Però m’interessen les històries de les persones que viuen situacions fora de tot pronòstic mentre intenten fer una vida com qualsevol altra. M’agrada pensar que aparentment els humans no som res, però que som magnífics perquè formem part de tot un engranatge”, conclou.
 
Difondre la poesia
Lectora, traductora, autora i activista, la Núria reivindica la poesia en cadascuna de les seves facetes. Té la dèria de treure la poesia de l’armari i, si pogués, ens ensulfataria de versos per amarar-nos del que ella considera imprescindible per viure.
Durant sis edicions ha participat en l’organització del festival PAM, Poesia a Manta, a Cardedeu, una sèrie d’activitats culturals adreçades a engrandir els espais i el públic que normalment estan en contacte amb la poesia. En paral·lel, gràcies a la seva feina de traductora, ens permet descobrir joies com quan va posar l’ull al llibre Faithful and virtuous night, de Louise Glück. De tant com li va agradar, el va començar a traduir per iniciativa pròpia. Amb la complicitat d’Edicions del Buc, Nit fidel i virtuosa es va publicar en català el 2017. El seu ull clínic va ser reconegut quan Louise Glück va guanyar el premi Nobel de literatura tres anys després.
I és que, com explica, “el món de la poesia és ple de tresors amagats! Quan un autor t’impacta molt, quan ets traductor sents la necessitat de fer-te’l teu, i això vol dir traduir-lo. Tinc uns quants tresors amagats en alguns calaixos i altres que sortiran. Hi ha molta feina fer, en l’àmbit de traducció de poesia. Per sort, tenim editors valents que gosen llençar-se a la piscina.”

Llegir, traduir, tornar a crear
Per a la Núria cada traducció és una immersió en l’univers i la vida d’un autor, un exercici apassionant al que no podria renunciar. “Quan tradueixes aprofundeixes tant en l’obra que la fas teva. La desfàs a trossets i la tornes a muntar a la teva manera. Arribes a sentir una gran proximitat amb l’autor que tradueixes, trobes que el coneixes molt a fons. És bastant màgic, per això és una professió molt vocacional i els que ens hi dediquem no podem deixar-la, malgrat que ens queixem perquè està molt mal pagada i encara poc reconeguda.”
Com a autora, diu que cadascú és propietari de la seva obra i pot fer-ne el que consideri, però com a traductora rebutja que es facin encàrrecs segons el perfil del traductor. “La nostra feina no té per què dependre mai del sexe, el grup racial o l’activisme, sinó de la capacitat per fer-la, de la professionalitat. Per la mateixa regla de tres, jo no podria traduir un text de Shakespeare perquè no soc un home de l’edat mitjana. No té massa sentit i és un precedent perillós, perquè qüestiona absolutament el que és la traducció. Un traductor català no podria traduir un autor anglès perquè no és anglès? Portat a l’extrem, és surrealista.”
En canvi, la Núria creu fermament que per traduir poesia cal ser poeta. “I per traduir literatura has de ser escriptor. La qual cosa no vol dir que hagis d’haver publicat res. Quan tradueixes una obra literària estàs creant una obra nova. Has de saber-ne. I a més, és un gran aprenentatge. I és apassionant”, diu, i se li aclareix la mirada.
Mare de tres, no li és fàcil disposar del temps i el lloc per treballar. “Aquest és un espai que he de guanyar-me cada dia amb molt de sacrifici. Soc malaltissament estricta amb mi mateixa, cruel, diria, però això em dona la constància i l’autoexigència necessàries. També em suposa moltes renúncies, molta culpabilitat i moltes matinades sense dormir. Una vocació literària, quan tens fills petits, és a la vegada un alliberament i un esclavatge. Però tot et porta allà, és quasi inevitable.”
El destí de les lletres.